Adrià Puntí al Portaferrada

Adrià Puntí i Albert Pla són els dos cims de la cançó catalana de la meva generació, i més semblants que no es diria. Com cada geni en el seu camp, han netejat la cançó de retòrica, i tots dos s’han ofert a guiar-nos arran d’abisme, amb un peu a la ingenuïtat i la puresa infantil, tan present, i un altre a l’infern de la vida adulta i salvatge, tan perillosa.

Umpah-Pah i Sopa de Cabra van portar al rock la fonètica gironina, però la dicció de Puntí i la riquesa lèxica de les seves cançons superen qualsevol altre cantant, gironí o català. Tinc la impressió, sentint-lo, d’estar escoltant un avi avantguardista, un pagès de Miró. Canta en un català genuí sense pors, amb un vocabulari ric, triat i pronunciat amb un sentit extrem del so de cada paraula, que Puntí pronuncia marcant-ne les síl·labes i sense allargar mai el final a la manera fàcil dels cantants melòdics. Aquesta severitat el fa difícil d’entendre, però és el preu – assequible – de les pedres precioses.

Puntí és d’aquests artistes que xuclen i barregen tot el que se’ls posa a tret. Es converteixen ells mateixos en un encreuament de camins. A la veu, al seu piano i guitarres, hi treu el nas tot el rock anglosaxó de principis dels noranta – Bono i els U2, Police, Dylan, Lou Reed, Tom Waits, Bowie -, que es combina amb ressons de Riba i de Sau. Puntí en fa un caleidoscopi de varietats, molt personal i al mateix temps connectat amb els referents internacionals del rock. Ha deslligat definitivament la cançó catalana de la cançó francesa i fet el salt cap al nord.

La barreja d’idiomes és tan consumada que de vegades no se sap si canta en català o en anglès. “Just” sona a “juice”, “eixut” sona a “eye shut” i viceversa. Tanta riquesa és un miracle de creativitat, i que se’n surti amb un català tan genuí és un regal d’esperança.

El concert de dissabte va ser com deuen ser sempre els concerts de Puntí, amb un públic agraït i donat – que és el millor públic, l’iniciat, que certifica la comunicació. Puntí reivindicava a l’escenari una manera de fer desfilada, apedaçada, com un assaig, com una improvisació amb moments per l’autoparòdia radical i arriscada, però quan enganxava bé una peça t’arrossegava sense remei, com va passar amb El boulevard dels xiprers o a Ull per ull, que ja són uns clàssics.