Viure la mort dels altres

El d’Ulisses tampoc va ser fàcil. Ara més que mai està bé recordar que el viatge, ja sigui una escapada de cap de setmana a un càmping de muntanya, una polsera a Punta Cana o una ruta per una illa balear, sempre comporta quelcom irrenunciable. Extirpar quelcom nostre. Viatjar és pagar un sacrifici. La incursió iniciàtica de La mort dels altres (:Rata_) de Pere Maruny, interpel·la el lector perquè, tot i el romanticisme naïf dels ulls del narrador, amb cada passa, aquest ens regala una lliçó d’aquelles que vam aprendre fa temps, però que no recordàvem. I ho fa sense voler-ho.

A La mort dels altres ens hem d’imaginar asseguts davant del narrador. Un protagonista, a qui li intuïm la mirada encara que no el coneixem, i que ens explicarà una història. De fet, ens n’explica unes quantes: com va abandonar el niu domèstic, i com s’embarca en una fugida pretèrita a través de la qual coneix personatges d’ulls verds, visita cases d’homes que s’estimen, cuina al servei d’expertes marineres o travessa ponts i jungles. Coneix campaments de ionquis i indígenes marginats per l’egoisme de l’occident. Un vòrtex de llocs oblidats i fantasmes. Malgrat el simbolisme, tot ens sembla literal. Malgrat la versemblança, el llibre en conjunt és una gran metàfora que funciona si la traduïm als nostres dies. Perquè aquesta aventura no és només trepidant, sinó que també esdevé una novel·la —novel·la?— que fa que ens plantegem un judici moral necessari.

Lluny del costumisme salvatge de la literatura pulp, La mort dels altres és un desplaçament bíblic que no alliçona. Acompanyem les fites i les desventures d’un protagonista amb qui de seguida ens identifiquem, i ens trobem davant d’un llibre que llença per la borda qualsevol pretensió de manual pseudofilosòfic. Tampoc pretén engalonar-se amb frases de manual de viatge d’auto-ajuda. I apreciem, malgrat tot, que el que hi ha fora és important per entendre el que vivim dins. Una mena de veritat ulterior, gairebé definitiva i transcendental, que se’ns revela i se’ns mostra a través d’un terreny no només hostil, sinó també abstracte. Un món que se’ns presenta difús i enigmàtic: un univers aixecat sobre una base de topònims i personatges indefinits, però tots ells identificables i transportables a la nostra realitat.

Amb totes aquestes, Maruny domina el que sembla indomable: el temps narratiu, l’acció, la reflexió en el soliloqui o l’estructura lineal del viatge mental i espacial. Potser tot aquest encert que vertebra el títol forma part del mateix procés creatiu de la ficció, que l’autor viu de forma orgànica, valgui la redundància: «De vegades és el mateix viatge el que t’indica quan t’has de moure».

No ho he dit abans, però un viatge tampoc és un viatge si no serveix per escapar. Com diu en un moment: «El meu viatge és una fugida constant». En aquest cas, la ruta que planteja Maruny no està traçada amb postals paisatgístiques o panoràmiques descriptibles, sinó, sobretot, de petites càpsules mentals: zones de confort que tenen a veure amb l’espai però d’una forma interna. És a dir, quan llegim La mort dels altres ens refugiem no tan en espais sinó més aviat entre els moments, les experiències i les emocions que viuen i transmeten els personatges de la novel·la. La sensació és immersiva, i aquesta és la més meravellosa de les particularitats que guarda el llibre: la seva lectura, no se sap ben bé per què, reconforta. Alleuja. Sana. Cicatritza i restaura.

Amb aquesta lectura ens embarquem en un viatge que comença com un deliri però, a mesura que progressa, acaba xuclant-nos en un vòrtex oníric que té d’erràtic, màgic i quixotesc el mateix que té la vida. El narrador de Maruny aconsegueix una cosa tan senzilla i alhora tan summament difícil, que és connectar-nos amb una història que podria ser qualsevol i que, sobretot, podria ser la nostra. I no cal haver sortit de casa nostra per entendre La mort dels altres, on agafem la mà, estimem i ens relacionem amb persones que apareixen i desapareixen a través d’una sordidesa familiar, a la qual t’acostumes de seguida.

I al capdavall, la clau de tot plegat és que en algun moment, encara que sigui un instant i una mil·lèsima o en un fragment o en una frase d’aquest viatge, el lector s’hi sentirà plenament identificat, en un exercici catàrtic que viurà com una petita gran resposta. És llavors que, dins nostre, putejarem: “Maruny, cabró, com em coneixes”. Així som: ànimes en pena, sense rumb i innocents, que en algun moment s’emborratxen o s’enamoren o es droguen i celebren la mort tot esperant que arribi la vida.

Espero que, com jo, en acabar el llibre sigueu conscients que el personatge que ens explica la història no és cap mestre de cerimònies, com apuntava al principi, sinó un tènue però nítid reflex on ens hi podem veure reflectits. Avisats quedeu.