Visca l’estranyesa lliure

I ve el dia que el poeta té la necessitat de mirar enrere i fer balanç de tots els versos que ha escrit i fins i tot ha publicat (o no). Per això ara Esteve Miralles recull la seva poesia completa a L’estrany (LaBreu) i dedica aquest volum sorprenentment gruixut a l’enyorat amic Vicenç Pagès Jordà i a dos dels seus mestres vius, Feliu Formosa i Narcís Comadira. I com ells, que van reunir la seva poesia a Rere el vidre i a La llibertat i el terror respectivament, Miralles s’ha reconegut en el gest i ha fet endreça de tota una dècada de poesia. Per molts de nosaltres ha estat una sorpresa, perquè fins ara només li coneixíem els reculls Ulls al bosc (una joia secreta autoeditada l’any 2019) i Com si tinguessis temps, esplet digital publicat l’any 2014 a la Biblioteca del Núvol per celebrar els seus cinquanta anys.

Ens ha sorprès perquè aquesta setmana ha reunit amics i amigues a la llibreria Laie, que ha quedat petita per acollir la presentació d’aquest volum recopilatori, on presenta la seva poesia completa en ordre cronològic invers. I la sorpresa és que el volum s’obre amb un bloc contundent i divers de poemes sota el títol Ara li és igual ser qui és, on trobem onzets, villanelles i haikús, entre d’altres formes mètriques.

Un onzet és un sonet mandrós, format per dues quartetes i un tercet. Els onzets tenen onze versos, i els de l’Esteve, que és primmirat, són versos d’onze síl·labes. No us perdeu la lectura que el poeta va fer de l’onzet ‘Elegància’ i la broma que li fa en Màrius Serra en aquesta gravació.

Dimecres a la llibreria Laie els tres presentadors van fer una ronda de lectures comentades. Míriam Cano va saber llegir tots els tons del verd del poema ‘Victòries’, d’Ulls al bosc, un llibre de cobertes verdes i de tiratge limitat que tenim molt poques persones. La Míriam va dir que l’Esteve és el millor regal que li havia fet Vicenç Pagès Jordà i és avui un amic en qui confiar a l’hora de buscar consell: “Mai em fa perdre l’esperança quan li explico els meus daltabaixos”, deia Cano.

Esteve Plantada va apuntar amb bon ull a la tirada que té Miralles a singularitzar certes paraules amb la majúscula. Fa un any publicava la novel·la El meu Amic (Angle, Premi Ciutat de Barcelona) i ara publica L’Estrany. Plantada va confessar que llegint els versos del seu homònim havia tingut aquella sana enveja de dir… ‘Això m’hauria agradat fer-ho jo’. Plantada va llegir l’epíleg del llibre, titulat ‘Poesia, pietat i paradoxa’, on Miralles, parlant de la construcció del poema, hi apunta: «O és paradoxal —irreductiblement irreductible— o és trampa. És pietat, o exhibició. […] O és fort i esbadellat, o és propaganda. […] La poesia és un vincle. La possibilitat d’una mena de vincle: que cada poema ha de construir cada vegada. Cada vegada.»

Màrius Serra va llegir i comentar un haiku de Miralles que diu: “La partitura/ s’adorm sobre el piano / quan improvises”. L’enigmista es va recular als anys universitaris compartits per fer la lectura d’aquests tres versos. “La partitura és el bagatge, la tradició, l’estudi, la teoria. L’Esteve, ja de ben jove, era coneixedor de la tradició i també força teòric, però si no s’hagués posat a improvisar per llançar-se a l’estranyesa avui no tindríem aquest llibre”, va dir Serra. També va recordar l’ambient universitari d’aquella facultat de lletres de la UB, on Miralles, David Vilaseca i altres sospitosos habituals feien una revista literària que es deia Ratlles (Quatre). L’Esteve també va recordar que amb en Màrius tenien una cançó feta a mitges que van arribar a tocar en públic com a teloners de Toti Soler i Pau Riba, però dimecres a La Laie no ens la van cantar.

El que sí que va fer Miralles és recitar un dels poemes més militants del llibre. En un altre exercici d’estranyesa, l’Esteve va recitar ‘Monegros’, escrit en aragonès, avui un idioma qüestionat i amenaçat pels bàrbars de Vox. No us perdeu la gravació i escolteu la seva lectura comentada. Màrius Serra va tancar l’acte amb el crit “Visca l’Estranyesa Lliure”.