Una setmana amb Carlota Gurt

A la segona pàgina de Biografia del foc (Proa), Carlota Gurt dedica el seu segon recull de contes als seus pares, i a la tercera es dirigeix directament al lector: “Jo de tu llegiria els contes per ordre i no més de dos seguits”. En total en són catorze, així que si se li fa cas a la nota i el llibre es llegeix en dies seguits, es pot passar una setmana dins l’univers Gurt. És un univers coherent i construït, sobretot, a partir d’oposats: el foc del títol conviu amb paisatges gèlids; la violència amb la vulnerabilitat; l’ànsia de llibertat i certa misantropia amb la determinació de creure en l’amor; i la sensorialitat i la carn amb la distància poètica amb què l’autora es mira el món.

Qui hagi llegit abans Carlota Gurt en aquest llibre hi retrobarà una veu coneguda. Com als contes de Cavalcarem tota la nit, a la novel·la Sola i en qualsevol conversa amb ella, l’estil de Gurt a Biografia del foc és reconeixible perquè combina la contundència i el lirisme d’una manera molt particular. Gurt sempre aconsegueix que els seus textos estiguin vius sense perdre l’elegància de les metàfores ni la riquesa lèxica. Les imatges ensomniades i les reflexions intimistes es barregen amb la turbulència, la ironia, un ritme enèrgic i un erotisme latent, i això sorprèn però no desentona. De fet, és aquest temperament el que més sedueix en tot el que escriu.

Fa un parell d’anys, Gurt m’explicava que té tendència a veure el món en forma de metàfora i a Biografia del foc una imatge molt gran o moltes de petites donen forma als temes fetitxe de l’autora: la fina línia entre solitud, llibertat i bogeria, l’oposat ciutat-natura, la desfeta matrimonial, la turbulència de les relacions familiars i, sobretot, la por a l’imprevist. Escriu al conte «La màquina immensa» que la conversió de la realitat en metàfora és una disposició mental, anímica i vaginal: “¿Saps aquelles tires enganxoses per atrapar les mosques? (…) tinc una disposició del jo concreta, i certes idees i imatges s’hi van enganxant sense remei. No és ni una cosa voluntària. La creativitat és un mecanisme que funciona sol, tu ets només l’operari que l’engreixa i li canvia les corretges”.

Aquest sistema duu Gurt a fixar-se, sobretot, en les imatges que tenen a veure amb la inexpugnabilitat: el caos del món és terrorífic i els personatges es refugien, per exemple, en tancs blindats que s’obren al món a través de periscopis cada cop més petits –a «Els meus tancs», un dels millors relats–. També en viatges en cotxe, somnis, cases a la muntanya, fàrmacs o paraules. És a dir, tots tenen un sistema particular de construcció de sentit que els salva i alhora els aïlla del patiment i les decisions. Des d’aquestes fortificacions, reals o imaginàries, els personatges negocien amb el que hi ha a l’altra banda, perquè “als diccionaris, la vida no hi surt” i “no es pot viure sempre als llimbs”. Els urbanites alienats fugen a la natura, però es miren el món salvatge amb por; les relacions s’acaben quan l’amor no les sosté, però l’angoixa de la solitud és paralitzant, i la proximitat de la mort desperta l’obscuritat que normalment reprimim per funcionar en societat. Hi ha contes que juguen amb aquests dualismes amb un to més simpàtic («Divorce is ok meme»), d’altres que s’acosten a la ciència-ficció («Amor»), i d’altres que ho fan a cor obert com els dos on apareix una figura materna moribunda. 

Els contes de Biografia del foc estan imbricats entre ells. Les imatges es repeteixen i els personatges es piquen l’ullet. Gurt repeteix també el joc metaliterari que ja havia fet a Sola: molts contes es comenten a si mateixos des de dintre i els personatges fan de ventrílocs de l’autora amb les seves reflexions literàries (com hem vist més amunt). A vegades aquests jocs corren el risc de caure en l’autojustificació, però també filen el recull per dintre i fan de manual d’instruccions del mecanisme literari de Gurt.

A Biografia del foc hi ha encara una altra columna vertebral: la imatge de l’ocell. A tots els contes s’hi escola alguna au, que els personatges intenten guarir o capturar sense èxit. Enmig de la incertesa que ve després de qualsevol canvi, aquests ocells són una mena de promesa de bellesa i llibertat. Un recordatori de la importància de substituir la fe en el final feliç per la determinació en insistir i en destruir com a forma de crear, perquè, com afirma l’autora en un parèntesi, “la vida sempre surt de les escletxes”.