Carlota Gurt: “Us he enganyat a tots!”

És gairebé impossible llegir Sola (Proa) i no reconèixer-hi la contundència de Carlota Gurt. És la seva primera novel·la i, una mica per reverència i una mica per evitar el salt al buit, l’ha fet partir de Solitud de Víctor Català. La novel·la és un compte enrere de 185 dies de la vida de la Mei, que torna al mas de Sorrius per escriure i, de pas, construir-se un refugi mental i emocional. La narració i l’estil avancen en espiral al fons del cervell de la protagonista, i la natura, els personatges i les rondalles que l’envolten se’n fan ressò. Parlem amb la Carlota sobre la solitud, la síndrome de l’impostor i l’ofici d’escriure. 

Sola és la teva primera novel·la i t’hi refereixes com una criatura estrafeta.

Potser, quan tingui deu novel·les publicades tindré clar què escric i qui soc, però, ara mateix, no ho sé. Vaig començar a escriure sense saber-ne gens: anava veient sobre la marxa el que funcionava i el que no, enganxava coses per aquí i per allà… tinc la sensació d’haver creat un monstre de Frankenstein. 

Ara que la gent la llegeix, la veus com una cosa més compacta?

Encara no l’ha llegida gaire gent, de moment només ha sortit una crítica, i és ditiràmbica. Però jo tinc els meus dubtes i complexes… encara no sé ben bé què és, la novel·la. Amb la literatura, passa com amb el bol i la tassa: la diferència la fa allò que anem acordant entre tots. No és important, el que inicialment era la novel·la, perquè es consolida com una cosa independent de tu. Jo estic esperant que m’arribin els pals, perquè soc una mica pessimista. 

La premissa que repeteixes sovint sobre el llibre és que de la solitud no en sortim il·lesos. Per què parteixes d’aquí?

Parteixo d’aquí perquè el llibre va d’una altra cosa que no es pot dir. Sola va sobre una dona per a qui la solitud té unes conseqüències. El primer paràgraf condensa tota la novel·la, que és una llarga explicació de com s’arriba a l’últim dia.

La Mei és de Barcelona, però es trasllada a viure al mas de la seva família a Sorrius per escriure la seva primera novel·la. Allà, viu una ferida emocional. La solitud l’acompanya sempre i no se n’adona fins aquest moment de crisi?

En realitat la Mei està sola des d’abans d’arribar al poble. No parlo de la solitud d’una manera concreta, sinó de la solitud existencial de no trobar ningú a qui agafar-te. La Mei no n’és gaire conscient, d’aquesta solitud que sent, però quan estàs sol només pots mirar endins. Jo visc una setmana a la ciutat i una setmana al bosc, i veig que el fet que al bosc tot estigui quiet et fa més conscient de qui ets i et porta a més preguntes. La natura és com la solitud: és bona i dolenta, perquè hi ha una sensació de perill i alhora una de retorn a una cosa que som.

És per això que dius que la solitud és el preu a pagar per ser un mateix?

Quan convius en societat has de fer una sèrie de sacrificis. És això que diu Aristòtil: qui viu sol o bé és un déu o bé és una bèstia. La vida és una negociació esgotadora. De totes maneres, una de les idees que vaig tenir quan vaig començar amb la novel·la va ser escriure Solitud a l’inrevés: una persona de camp que se’n va a viure a la ciutat, i anomenar-la Multitud. La ciutat està plena de gent, però no hi ha ningú. La solitud del bosc és aïllada, però a la ciutat també ho estem, d’aïllats.

A la novel·la, la solitud no apareix com una entitat compacta, sinó que en reflecteixes molts tipus. Hi ha la solitud familiar, la solitud sexual…

Gabriel Ferrater va fer una anàlisi psicoanalítica on deia que Solitud és una al·lucinació eròtica de la protagonista i de l’autora, i parla de les imatges de flaccidesa del marit i d’erectitud del pastor. La solitud sexual apareix, al llibre, perquè quan tu no cardes arribes a un punt molt trist. A vegades, fer-se una palla és molt tràgic. Però trobo curiós que la gent em pregunti pel tema del sexe a la meva novel·la. De sexe, no n’hi ha! Hi ha una mena de cosa sexual que batega de fons, però no hi ha ni un sol polvo en tot el llibre! Que les dones es masturben és evident. De fet, faig enquestes amb les meves amigues i m’adono que ens masturbem més que els homes. Però és un tema que no acostuma a sortir i, si surt, la gent se sorprèn. La Mei al llibre es fa dues palles i la gent no deixa de preguntar sobre això. 

Creus que té alguna cosa a veure amb la pulcritud catalana?

Sí que arrosseguem una herència conservadora que ja no toca. Però crec que la causa és més aviat la convenció, que, quan escrius, és una amenaça constant. Hi ha estructures que has mamat i has vist molt i, quan has d’escriure una escena de segons què, el teu cap recorre a escenes similars. Jo crec que, a la literatura, el sexe no s’obvia tant per puritanisme com per inèrcia. Però encara està plena de tòpics, la meva novel·la. Jo anava a l’escola d’escriptura de l’Ateneu i quan llegeixes la feina dels altres és molt fàcil veure quan la manera d’articular un diàleg imita un llibre o és genuïna. Per exemple: molts cops la gent fa servir el passat simple sense pensar-hi, perquè sona més literari. Però per què has de posar “ella digué”?. Hi ha una convenció literària molt rígida que ha quedat fossilitzada. 

Parlàvem de diferents tipus de solitud. La Mei se sent sola en la seva família, té una mare poc afectiva i ella no és mare tot i voler-ho.

Això ve d’allò tan tòpic que la família no la tries. Per més que la societat, la vida o la història ens obligui a pensar que és molt bonic, les famílies són tràgiques. Tots els pares estan trastornant els fills d’alguna manera. Jo, per exemple, em sento d’un planeta diferent que els meus germans, no ens entenem encara que ens estimem i ens hàgim criat a la mateixa casa. Que els de casa no arribin a entendre qui ets, fa sentir molt sola, perquè la definició de solitud és pensar que no hi ha ningú que sàpiga qui ets i que ningú vol saber ni entendre qui ets. Si ni tan sols aquells que t’han vist créixer t’entenen, la solitud pesa i, fins i tot, et fa sentir culpable.

La natura és com la solitud: és bona i dolenta, perquè hi ha una sensació de perill i alhora una de retorn a una cosa que som

I per això escriviu tu i la Mei? 

Jo escric perquè algú sàpiga qui soc. Però en el fons és igual, perquè com més crides menys et senten. Si algú et diu que és molt sincer, primer dubtaràs per què t’ho diu. Per tant, quan t’expresses generes la cosa contrària. A més, penso que el físic condiciona molt. Si jo tingués un altre físic o una altra veu, la manera com es percep el que faig o el que escric seria diferent. 

Et frustres, doncs? 

Sí, però això em fa pensar que escriuré cada cop millor. A més, també escric per dir-me coses a mi mateixa que repercuteixen en la meva vida i en les meves decisions.

El que més m’ha agradat de la novel·la és la veu: Sola és una novel·la que surt del cervell de la Mei.

Sí, la trama no deixa de ser impostada. Tinc complexes amb la trama, de fet. Ara que estic intentant escriure una altra novel·la, dubto sobre què fer-ne, de la trama. A Sola vaig seguir el mètode: hi ha una història, punts de gir… però fins a quin punt cal, tot això? La veu és suficient? No sé si la novel·la aguantaria.

Però ja ho fas! A mi em va donar la sensació que la veu va robant-li protagonisme a la trama.

Al principi, Sola et fa pensar que és una novel·leta blanca de tota la vida sobre una noia que marxa a escriure. S’ha de tenir una mica de paciència fins que no hi ha el primer punt de gir i la cosa es comença a tornar més fosca. L’estil també es va recargolant, tot i que m’hauria agradat que ho fes més. La idea era que l’enfosquiment de la novel·la es notés també en l’estil. Per exemple: els diàlegs del principi són més polits ortotipogràficament, tenen cometes, i al final, barrejo el diàleg al text amb comes. Era important que el lector anés entenent que la visió de la novel·la és la de la Mei, que no té per què ser veritat. Al final, la vida és això! Si jo t’explico la meva vida, ho faré d’una manera, si te l’explica el meu exmarit, la història canviarà completament. 

Llegint la novel·la hi vaig reconèixer la teva veu, perquè el llenguatge de la narració té molta energia. Com combines això amb una escriptura tan simbòlica com la teva?

És que jo soc així!

Utilitzes metàfores en el teu dia a dia?

Sí, de fet soc una mica pesada, amb això. Les metàfores m’assetgen. Per exemple: ahir arribava amb presses a Barcelona i un múscul em va fer crac. Ara vaig mig coixa i penso “arribo a Barcelona i em lesiono”. Sempre busco significats idiotes a les coses.

Però ets supersticiosa?

En principi no, perquè soc molt racional. Però suposo que una mica sí. Últimament m’hi veig borrós i penso “això és que no vols veure les coses”. Sempre tinc taps a les orelles, pels quals hi ha una explicació científica, però penso que els tinc perquè no vull sentir el món. Al final és com allò de Yijing al Llibre de les mutacions. Hi ha una edició molt famosa que té un pròleg de Jung, que diu que quan Yijing et dona una imatge, la gràcia és interpretar-hi el que tu necessites dir-te. Una imatge és un diàleg amb tu mateix. 

La Mei també té una veu a vegades violenta, però mostra una vulnerabilitat molt profunda. Als teus articles, parles sovint de vulnerabilitat, pors i dubtes. He vist que alguna vegada se t’ha demanat per això, com si haguessis de triar una de les dues versions i quedar-t’hi.

Sí, tinc una amiga que diu que no soc versemblant. Quan soc autocrítica, dic que Sola no em sembla una bona novel·la o expresso els meus dubtes, sona fals, perquè parlo enèrgicament i soc contundent. És el que et deia abans, sento que com més intentes expressar-te, l’altre menys t’entén i més interpreta el que fas d’altres maneres. Sembla que sigui incompatible mostrar seguretat en certes coses i inseguretat en d’altres. 

Creus que ho veiem així perquè som mandrosos a l’hora de buscar la complexitat en les persones?

La gent necessita persones fortes i hi ha gent que només vol veure aquesta part de tu, perquè necessitem herois. És com això de la metàfora: el món és el que és, i tu li projectes tot de coses a sobre. Fa bastanta ràbia. Quan la Mei parla d’escriure, soc jo amb els meus dubtes: quan escric o tradueixo, sempre m’inclino a pensar que estic fent una merda. Tinc uns dubtes terribles, encara que sàpiga que una part és injustificada. 

Una imatge és un diàleg amb tu mateix

Una altra cosa que t’he vist protegir bastant és que la teva novel·la acabi catalogada com a literatura per dones. Creus que partir de Víctor Català pot fer que la gent s’inclini més a entendre-la així? Les escriptores catalanes sempre correu el risc que se us digui que mercerodoregeu o victorcatalanegeu.

Sí, l’altre dia a TV3 van fer una peça on deien “Clara Queraltó i Carlota Gurt escriuen sobre dones”. No! Segur que la meva novel·la es llegeix diferent si ets un home, però no crec que jo escrigui literatura de dones. I, sobretot, no crec que la Català sigui en absolut de dones, encara que sigui un referent femení. El tema de literatura de dones em fa molta por. De fet, a mi també m’han dit que rodorejo. Tot i que al Pol Guasch també li han dit, en general sembla que totes les escriptores hagin de basar-se en elles dues. És absurd, perquè jo no rodorejo gens! La Rodoreda és molt moderada i continguda, jo no ho soc gens. 

No et va fer angúnia, doncs, prendre Català de referent?

No hi vaig ni pensar! Potser també és veritat que quan vaig començar a escriure estava menys ficada en el sistema literari català o encara no es parlava en aquest to. Aquesta cosa de rodorejar ha començat els últims cinc anys. L’Irene Solà i totes les que se suposa que rodoregem som recents. Durant els últims anys hi ha hagut una explosió de narradores, que està molt bé i ja tocava, però és a partir d’aquí que es comença a fer servir el clixé. Són ganes de posar-te a la casella que et toca i jo intento rebel·lar-me contra això, perquè és una llosa doble. Si et diuen “la nova Rodoreda” ets una mena de promesa, però també vol dir que no saps fer res propi. Jo no pretenc imitar ningú ni he llegit tantíssim Català. Solitud m’agrada i té una cosa molt autèntica que em toca: aquesta mena de rebel·lia femenina, d’algú que s’ha de reinventar. Solitud és una explicació sobre com una dona deixa el seu marit i marxa, perquè la vida l’ha trastocat. Al final, trastocar és canviar de lloc. 

Fa un temps vas escriure un article on parlaves sobre Rilke i la diferència entre escriure des de la turbulència i des de la plenitud. Des d’on escrius, tu?

La idea del geni torturat diu que, si no ets infeliç, no pots escriure bé. No ho qüestiono, sinó que m’ho pregunto. No asseguro que es pot escriure des de la plenitud, perquè jo soc més aviat torturada. La felicitat em costa. 

Però moltes vegades es romantitza aquesta idea de l’escriptor torturat. Tu expliques sovint que tens excels amb el nombre de paraules que has d’escriure cada dia i que escrius el diumenge al matí perquè és quan no t’has d’ocupar dels teus fills o d’altres feines. 

És que la vida és terroríficament terrenal! Jo no em veig gens mística, potser perquè vinc del món de la producció teatral, i és un món molt organitzat. Jo tinc el cap així, soc molt disciplinada. Escric perquè és una cosa que tinc a dins i que intento treure pel meu bé. És a dir, per motius egoistes. És cert que hi ha una mitificació de l’escriptor i la seva solitud que no es correspon amb la realitat. Potser la gent té unes condicions de vida millors, però jo tinc fills i unes condicions. Això em fa sentir-me poc escriptora i una farsant. Us he enganyat a tots!

De fet els teus articles van bastant en una mateixa direcció: defensar la materialitat de l’ofici d’escriptor. En vas escriure un sobre el fet de publicar alhora l’original en català i la traducció en castellà que signa Palmira Feixas a Libros del Asteroide. 

És que si escric i no venc llibres, hauré de deixar d’escriure! Jo soc molt pragmàtica. He estat productora, amb trenta anys vaig voler ser traductora i ara començo a escriure. Quan fas un canvi de professió com aquests has de tenir un pla econòmic. Bé, hi ha molta gent que té molts diners i viu molt bé, però jo he de treballar. Si vull fer això, he de vendre. I per vendre, he de sortir fora. Però no ho defenso només per aquest motiu, també per un tema salut del sistema literari català. Hem de començar a exportar literatura, deixar-nos de mirar el melic i aconseguir els ingressos de fora. Aquí som quatre que ens llegim entre nosaltres. 

I se t’han llençat a la jugular per la publicació simultània?

Un dia ho vaig comentar a Twitter i la Dolors Miquel i algun altre em van dir que això fa mal al català. És evident que una traducció simultània en català i castellà competeixen pel mateix lector. Però un llibre que està escrit originalment en català i que és del tipus de llibre de Sola, la gent el comprarà en català. A més, la traducció surt a Libros del Asteroide, que em dona seguretat perquè m’agrada molt el que publiquen. Tenim molta por, però cal considerar Espanya un mercat estranger.

A la Setmana del Llibre en Català participes en un acte amb la Palmira Feixas sobre la traducció del teu llibre. Com viu una traductora que la tradueixin?

Sempre és una mica estrany. Quan ets catalanoparlant a Catalunya no pots tenir la recepció d’un lector castellà, perquè no tens l’emoció lligada a la llengua. I, a Sola, la llengua té una emoció vinculant. Amb la Palmira hem parlat molt, sobre la traducció. Per exemple, hi havia el problema del personatge de la guilla, que en castellà s’hauria d’anomenar zorra, que té massa connotacions. Vaig haver d’afegir un paràgraf per justificar una altra tria lèxica i ara es diu raposa. S’ha de fer fine tunning i anar trobant. 

Hem de començar a exportar literatura, deixar-nos de mirar el melic i aconseguir els ingressos de fora

Encara és la teva feina principal, la de traductora?

En principi estic en fent mig any sabàtic i escrivint cada dia. Però em va trucar la Maria Bohigas i em va oferir una traducció meravellosa a la qual no vaig poder dir que no. En comptes de traduir 2500 o 3000 paraules al dia, que és un esclavatge total, en tradueixo 1000 o 1200 i així puc estar tres hores traduint i tres hores escrivint. Però què ha passat? Que ha arribat la promoció de Sola i he de continuar entregant la feina quan toca, així que ja no puc escriure. A més, tinc els nens a casa cada dues setmanes, Segueixo tenint clubs de lectures de Cavalcarem tota la nit… No em dona per fer una jornada. M’han donat tres beques i a finals d’any he de tenir un llibre de contes acabat. També estic planificant la novel·la, intentaré fer una cosa ambiciosa, a veure si m’estavello. Volia tenir alguna cosa abans que sortís Sola, perquè si ara em foten molts pals, em farà dubtar massa de mi mateixa. 

L’afrontes amb menys impostor, l’escriptura, ara que ja tens dos llibres publicats?

Els contes que escric ara m’agraden una mica més, però és perquè els acabo d’escriure. D’aquí a un any em semblaran ridículs i vergonyosos. Crec que m’agradaran més que els del Cavalcarem, però això no diu que siguin més bons o agradin més a la gent. La idea de la novel·la em sembla meravellosa, si aconsegueixo fer el que vull, però no passarà. He decidit que el llibre bo serà el cinquè. Serà difícil que desaparegui la por. Quan la Rodoreda diu al Sales que està escrivint una novel·la per caure de cul, al·lucino. No ho he dit mai a la vida, això! Però, si ho arribo a dir, no sé si serà bo. Potser em va bé escriure des d’aquesta insatisfacció, perquè em fa ser més exigent. Seguiré escrivint i ja veurem què surt.