Divorce is ok meme 

Dijous 31 d’agost arriba a llibreries Biografia del foc (Proa), la tercera publicació de Carlota Gurt després dels contes Cavalcarem tota la nit i la novel·la Sola. Es tracta d’un recull de relats en principi independents, però imbricats entre ells per alguns personatges, una veu lírica i contundent, i per diferents temes fetitxe de l’autora: la fina línia entre solitud, llibertat i bogeria, l’oposat ciutat-natura, la desfeta matrimonial, la turbulència de les relacions familiars o la por als canvis de rumb vitals. Avui avancem en exclusiva a Núvol el conte «Divorce is ok meme».

divorce is hard 
divorce is not an option 
divorce is a sin 
divorce is like death 
divorce is better than death 
divorce is not a failure 
divorce is ok meme 

Prediccions de la compleció automàtica de la cerca de Google

 

Només obté respostes incomprensibles. 

Fa poc que ha començat a conèixer més el seu pare. Abans el veia poc. Ara que s’han divorciat, el pare de vegades se l’ha d’endur a la feina. No sap què fer-ne. No té amb qui deixar-la. No sap què li agrada. No sap qui és. 

Ell també fa poc que ha començat a conèixer més la seva filla. No està orgullós de tots aquests anys de desatenció. Tampoc se’n penedeix. Les coses van com van. Un fa el que sent que ha de fer a cada moment. El penediment és una mala base per construir res a la vida. Amb uns mals fonaments, els edificis s’acaben esquerdant, i al pare no li agraden les esquerdes. El pare és arquitecte.

Un dia ella li va preguntar què és un arquitecte.
—És una persona que construeix les ruïnes del futur.
—Les ruïnes no es construeixen —va rondinar la nena—. No m’enganyis.
—Aviam, espavilada, i si no es construeixen, ¿es pot saber d’on surten?

En arribar a casa, ella va anar a buscar la tauleta, va obrir el navegador i va teclejar: «un arquitecte és». Google li va acabar la frase:

un arquitecte és un enginyer o llicenciat
un arquitecte és un dibuixant de somnis
un arquitecte no és prou home per ser enginyer
un arquitecte és un artista

Google no deia res de ruïnes.
Quan el pare la va ficar al llit, ella li va preguntar:
—Papa, ¿tu ets un artista?
—No n’estic segur. Depèn de què sigui l’art. Després, ja sola al llit, a les fosques, Google li va dir:

l’art és subjectiu
l’art és vida
l’art és una ciència
l’art és una mentida que ens acosta a la veritat
l’art és relatiu
l’art és una ferida feta de llum

Una ferida feta de llum deu cremar molt, va pensar. Després es va adormir recordant els cabells rossos i plens de llum de la mare.

Avui han matinat perquè és diumenge. El pare cada diumenge baixa al mercat de Sant Antoni. Diu que s’hi ha d’arribar d’hora. Si no, no s’hi troba res de bo. Esmorzen un entrepà de pernil salat i camembert a la cuina. La nena abans no coneixia el camembert. Ara li agrada. La nena descobreix coses noves cada dia.

La cuina és fosca, però no encenen els fluorescents. Fa dues setmanes la nena li va dir al pare que la seva cuina semblava la consulta del dentista. Ara el pare s’avergonyeix de la il·luminació de la seva cuina. Ell, que dissenya espais lluminosos i diàfans, viu en un pis petit i fosc. Pensa en la casa on vivia abans amb la nena i la seva exdona, una casa gran amb finestrals que ocupaven tot un pany de paret. Murs transparents, arquitectura de la sinceritat, solia dir. Però ara: el pis petit i fosc. Està buscant casa, però trobar-la voldrà temps. Un arquitecte vivint en un cau sense llum. És humiliant. La paret nord té humitats i les taques negres es van infiltrant al menjador. Se li van ficant a dins. A dins.

Abans de sortir cap a Sant Antoni, el pare li fa una trena africana. Va mirar-se un vídeo a YouTube per aprendre’n. Li queda boteruda, però se’n sent molt orgullós. Fer trenes africanes el converteix en un pare millor. ¿Quants pares saben fer trenes africanes, eh?

—¿Em compraràs un llibre?
—Et compraré un llibre.
—¿El que vulgui?
—El que vulguis.

Al cap de mitja hora són a la parada preferida del pare. Hi han anat tantes vegades que a la nena ja no li molesta la pudor de ranci que fan els llibres. Abans li feia cosa tocar-los. Tenia por que de tan vells se li esmicolessin als dits i el pare o el botiguer la renyessin. La mare sempre li diu que si no penses comprar una cosa no l’has de tocar. El pare toca molts llibres i al final només se’n compra un: La conciencia del ojo.

—¿De què va, aquest llibre?
—És un assaig sobre les ciutats.
—…?
—Un assaig és un text ple d’opinions, que podrien ser veritat o no.
—O sigui ¿que potser està ple de mentides? ¿I per què te’l compres, llavors? —Aleshores se’n recorda: l’art és una mentida que ens acosta a la veritat—. Te’l compres perquè ets artista, oi?
—¿D’on treus, tu, aquestes idees?

Es fiquen altre cop en el corrent que circumval·la el mercat. El pare de tant en tant s’atura, fulleja un volum, consulta el dependent, dubta. Ella obre alguns llibres. Cap li ve de gust. Està cansada d’estar enxubada entre cossos d’adults. Caps. Esquenes. Colzes que ha d’esquivar. Amb el seu metre trenta-tres no veu el cel, entre tanta gent.

—¿Per què els llibres vells fan aquesta olor?
—Són les idees caducades que tenen a dins.
—Les idees no caduquen. Ja m’estàs tornant a enganyar.
—Tens raó. No totes caduquen. Però les que caduquen fan més pudor que el pernil dolç florit que vam treure abans-d’ahir de la nevera. Creu-me.
—I una mè.
—¿Es pot saber qui t’ho ha ensenyat, això? Si ets tan valenta de dir paraulotes, almenys digue-les senceres. Aviam…
—…
—Va, digue-ho tot: i una merda.
—No.
—¿No què?
—No vull.
—Que ho diguis.
—Que no.
—No ens mourem d’aquí fins que no ho diguis.

Són al davant d’una parada. Tots dos fan morros. La nena fulleja desmenjada el primer llibre que troba. Alegre, hi diu. I després:

joiós, content, jovial, gai, gaudiós, divertit, graciós,festiu, rialler, jocós, xiroi, humorístic, plaent, satisfet, feliç, de la broma

I més avall, Alenar:

exhalar, respirar, esbufegar, sospirar, bleixar

—Vull aquest llibre.
—Abans digues el que has de dir.
—Sisplau?
—Digue-ho.

La nena acala la mirada. És tossuda. Veu la riuada de peus que no s’aturen. El pare també és tossut. Ella ho sap.

—I una merda —xiuxiueja. No vol que la gent que passa la senti.
—Parla més fort, que no sé què dius.
—I una merda —repeteix.
—D’acord. Ja podem seguir. Aquest llibre, ¿ja saps què és?
—És un llibre per aprendre paraules, oi?
—És un llibre per complicar-se la vida: dir el mateix amb paraules diferents.

La nena llegeix la coberta:

—Diccionari de sinònims. Sinònims?

I el pare li assenyala el llibre amb un cop de cap. Mentre ell paga, la nena s’afanya a buscar i li llegeix en veu alta:

—Sinònim: equivalent, afí, anàleg, similar, idèntic, semblant.

El pare riu i li posa bé uns cabells que s’han rebel·lat contra la trena.

—Au, va, anem a dinar que tinc gana.

I al cap de dos minuts:

—Apetit, fam, mengera, cassussa, mal de cor, car-panta, ganussa, voracitat, cuc —recita, i tot seguit alça els ulls cap al pare i exclama—: Quina carpanta!

Es peten de riure. A partir d’avui sempre més diran carpanta. Tret que estiguin enfadats o de mal humor. Carpanta és el primer maó del seu palau privat de paraules.

Passen la tarda a casa. Ell ha de preparar la reunió que té l’endemà. S’asseuen tots dos a taula a treballar. El pare amb els plànols; la nena amb paper i retoladors, i també el diccionari. De tant en tant riu per sota el nas o tanca els ulls i articula paraules amb els llavis en silenci. Al cap de mitja hora, la nena se li posa al costat:

—¿Què són aquests dibuixos?
—¿Ja t’has cansat de pintar? Són els plànols d’un mercat assassí.
—Sempre dius tonteries, papa.
—Ah, sí? Mira —li diu, mentre treu unes fotos d’una carpeta groga—. ¿Veus això gris? Es diu fibrociment i a dins té un verí terrible que surt volant pels aires, i si la gent en respira massa, els acaba matant.
—¿Un verí? ¿I com es diu, a veure?
—Amiant.
—Amiant… ¿I per què el van construir amb verí?
—Perquè l’amiant també té un superpoder: fa que no es pugui cremar.
—Uau!

I traient una altra foto de la carpeta:

—Mira, ara ja l’hi hem tret tot.
—Però llavors es cremarà.
—No, dona, hi posarem llana de roca.
—¿Llana de roca? Sí, home, això no existeix! ¿Ho veus, com sempre dius tonteries?
—Que sí… —arrenca el pare, però els interromp el timbre de la porta—. Deu ser la mare, que et ve a buscar. Ja són les vuit.

La nena corre cap a la porta. Salta al coll de la mare. La mare l’amanyaga. El pare i la mare no es miren. No se saluden.

—Dijous la vas a buscar a escola com sempre.
—Sí, com sempre —diu ell amb els ulls clavats als plànols de la taula.

Abans de marxar, la nena fa una abraçada de geganta al pare, i ell li fa un helicòpter de petons al coll, entre les rialletes d’ella. Just abans de tancar la porta, la nena encara treu el cap per l’escletxa i li crida:

—Adeu, arreveure, adeu-siau, bon vent i barca nova, comiat! —i encara repeteix—: Comiaaat!
—Comiat! —li crida el pare, rient. És també a partir d’aquest dia que la broma del comiat anirà creixent, i amb els mesos acabaran dient «Miat!» quan se separen.

La mare no sabem quina cara fa, perquè està d’esquena picant l’ascensor. Amb la mare, la nena continuarà dient adeu. La mare no és artista.

Dilluns, quan s’afarta de treballar i de buscar casa, el pare mira la tele, llegeix, whatsappeja amb un amic que s’està separant.

Totes les torres bessones
cauen tard o d’hora

Sí senyor
Només aguanten les piràmides

Quan una cosa es fa bé, dura per sempre
hehehe

Amb esclaus…

(Quatre emoticones de rialla i llagrimeta)

Dimecres truca a la nena. El pare estrafà un to alegre, malgrat que ella li respon amb monosíl·labs. No és cap novetat: les seves converses telefòniques solen anar així.

—Però ¿estàs contenta?

I ella, amb veu fúnebre:
—Sí. Contenta, joiosa, xiroia, alegre… —s’atura perquè no en recorda cap més.
—Riallera… Feliç…
—…
—Et vas descuidar el diccionari de sinònims aquí.
—…
—¿I què vau fer ahir que era festa?
—Vam anar al Museu Blau.
—Oh, és un edifici molt maco, oi? El van fer uns senyors suïssos amb nom de dimoni: Herzog i De Meuron.
—Quersokidemeron —repeteix desmenjada.
—Sembla que vessi aigua de la coberta.
—Al sostre hi ha un jardí molt lleig i sec.
—Però abans hi havia aigua i vist des del cel semblava un triangle de mar.
—Sí, seguuur…
—¿I què hi vas veure?
—Animals morts.
—Morts?
—L’esquelet d’una balena volant. I molts animals petrificats: un lleó, un pelicà amb el bec enorme. Pedres de colors. Fulles. Planetes. Coses així.
—¿I et va agradar?
—Pse.
—No tens ganes de parlar amb mi, oi?
—No gaires.
—Va, doncs pengem. Et passaré a buscar demà a l’escola i anirem a un lloc. Un petonarro. T’estimo, eh. Comiat!

A la nena se li escapa una mica el riure:
—Comiat! Penjo, eh?

Tuuuuuuut.

L’endemà el pare es planta a la porta de l’escola deu minuts abans d’hora amb un entrepanet de llonganissa. Porta una americana discreta i camisa blanca. Ve directe de la feina. Totes les seves camises d’anar a treballar són blanques, amb el coll ample i una mica entallades. Així no perd temps al matí. És com un uniforme. I el blanc el fa semblar més jove i més honest. O això es pensa.

—Paaapa!

Ell l’abraça i ella, mentre caminen cap al metro, li parla de la profe d’anglès, l’Abigail, que porta una ungla de cada color i és nascuda a Exeter.

—¿On anem?
—A veure un esquelet.
—Però si ja en vaig veure molts al Museu Blau amb la mama!
—Aquest és diferent. És l’esquelet d’un edifici.

La nena fa un gruny de descrèdit. Mastega l’entrepà.

—¿És bo?
—Boníssim.

Al cap de mitja hora arriben al davant de l’estructura de ferro del mercat de l’Abaceria. Un edifici pelat. Pilars i bigues. Arcs contra el cel. És la radiografia del que havia sigut. Un plànol en tres dimensions. Hi ha una tanca que impedeix accedir-hi.

—Què? ¿És un esquelet, sí o no?
—Sí i no.
—És el mercat assassí que et vaig dir.

La nena s’estremeix.

—¿I l’esquelet per a què serveix? ¿Per fer maco com el de la balena morta?
—Ui, no. Ara el tornarem a cobrir i serà més nou i més maco. I gens assassí.
—¿I per què no li heu fet un esquelet nou, també?
—Perquè és un esquelet mooolt antic: té cent trenta anys. Imagina’t: més que la iaia. Ni la mama de la iaia no havia nascut quan el van fer. I no podem pas destrossar les coses boniques, encara que siguin velles.
—Hmmm.
—Imagina’t que algú et llencés totes les fotos de quan eres petita. O t’esborrés la memòria. A tu no t’agradaria oblidar qui ets, ¿oi que no?—La nena fa que no amb el cap—. Doncs a la ciutat tampoc.
—Però si ara el feu més nou i més maco, no serà el mercat de veritat. Serà un mercat vell de mentida.
—Suposo que una mica sí.

I en aquell moment senten els escarafalls d’una dona al seu costat. Es tomben i veuen la rata de pam que la dona assenyala horroritzada. La ratota s’esmuny per un forat de la reixa i corre cap al centre del descampat.

—Quan feu el mercat nou, ¿la rata continuarà vivint aquí?
—No ho sé. I en tot cas, si no és ella, potser en vindrà una altra: els budells de Barcelona estan plens de rates.
—Ecs!
—Sí que fan fàstic. Però és molt difícil exterminar totes les rates d’una ciutat. Sempre en queda alguna, i aleshores cria i ja hi tornem a ser. Són com la part dolenta que tenim a dins: cal intentar eliminar-la, però també cal aprendre a conviure-hi una mica perquè no desapareixerà mai del tot.

—¿Tu ets dolent?
—Tots som dolents alguna vegada. Però som bons gairebé sempre.
—Jo no vull tenir rates a dins, papa.
—No, dona, era un dir. Va, anem tirant.

A casa, la nena llegeix un conte de la biblioteca de l’escola mentre el pare pela les mongetes de sopar. I truca la mare. Mantenen una conversa lacònica. A la nena no li agrada parlar amb l’altre progenitor per telèfon. Des de la cuina, el pare no la sent. Però la nena s’hi acosta i li passa l’aparell:

—La mama diu que vol parlar amb tu. —I altre cop a l’auricular—: Adeu, mama, t’estimo!

El pare agafa el telèfon:

—Sí?
—Fes el favor de no dir-li que tinc rates a dins i que soc dolenta. Què collons t’has pensat!
—Però si jo no li he dit això. Com pots creure que…
—Doncs ja em diràs d’on ha tret la idea —el talla—. Només t’aviso: no et passis, que jo també en sabria molt, de ser malparida i manipular la meva filla si m’hi posés.

I penja.

Després, mentre sopen:

—La mama diu que ella no és dolenta.
—No, no ho és. La mama és bona i t’estima molt.
—Però tu dius que tothom és dolent, de vegades.
—I afegeix amb cara d’orgull—: Malvat, malèvol, roi, brètol… —Aquí s’atura i posa ulls de mirar endins, fins que torna a arrencar—: Mergant, canalla, pèrfid… infane, cruel, deshumà, pervers, miserable, vill.
—Uau. ¿Com t’ho has fet per aprendre’t tot això de memòria?
—Hmmm, no ho sé. Faig fotos amb els ulls i se’m queden guardades a dins.
—Quina sort, doncs.
—¿Saps què?, si algú em llencés totes les fotos de quan era petita, no passaria res perquè les tinc aquí—diu tocant-se el cap amb l’índex.

L’endemà, quan la deixa a escola, s’adona que no s’ha recordat de posar-li l’ampolleta d’aigua i la tovallola. Els divendres toca educació física. Es disculpa amb el cap cot davant del mestre. Encara no s’ha habituat a la nova vida, són massa coses alhora i ell és una mica totxo, li diu. L’esmorzar, les extraescolars, el dia de piscina, l’agenda.

Passen uns dies.

Aquest cap de setmana la té ell. La passa a buscar dissabte al matí a casa la mare. A la casa que abans era la seva. Dues plantes ofegades de llum. Tres anys per construir la seva obra més important. Després de la nena. Una casa esculpida. Espais diàfans per a una relació opaca. La passa a buscar a la casa que continuarà sent seva fins que la sentència judicial ratifiqui el conveni de divorci.

Sentència, condemna, càstig, pena.
Pena.
Patiment, sofriment, suplici, passió, creu, calvari, dolor, turment, aflicció, tristesa, desconsol, disgust.

—¿Que no anem a casa? —pregunta la nena quan veu que el pare ha vingut amb el cotxe.
—Avui et porto a un espectacle.
—No m’agrada gaire el teatre, papa.
—A mi tampoc m’agrada el teatre: ni veure’l ni fer-lo. És una altra mena d’espectacle.

I fugen cap a la perifèria. És un barri sense botigues. Tot són edificis d’oficines i naus industrials. Presons de vidre. Les voreres són amples i els carrers estan deserts. Sembla que els vehicles s’hagin extingit. Els dissabtes és una petita ciutat morta; per això ho han programat avui. El cotxe tomba i gira sobre l’asfalt. S’aturen a prop d’un edifici alt i més antic que els altres. Als peus, s’hi aplega tot de gent.

—Espera’t aquí un moment.

La nena observa el pare, que baixa del cotxe. Que s’acosta a la gent. Que se saluda amb somriures i encaixades de mans. Un noi li allarga dos cascos grocs. Una dona assenyala cap a un extrem del solar contigu, buit. El pare torna amb la nena. Arrenca el cotxe i avança dos-cents metres.

—Som-hi. Posa’t això, que l’espectacle comença d’aquí a cinc minuts.

La nena no entén res però se l’encasqueta. Li va gran i li baixa fins als ulls. S’asseuen a la vorera, al límit del solar.

—Ara se sentiran unes explosions. No t’espantis. Són com petards, no hi ha cap perill.

La nena es pregunta com veuran els petards brillant al cel si són les onze del matí, però no diu res. Ell consulta l’hora.

—Ara —diu—. Mira l’edifici.

I sí, al cap de poc: bum-bum-bum-bum. Uns núvols de fum i pols surten d’alguns punts de l’edifici. La nena veu que es comença a esfondrar. El gratacel s’encongeix. S’escurça. Com si el terra s’hagués obert i se l’estigués empassant. La vorera tremola. Potser sí que s’ha obert. S’arramba més a son pare. El barrabum que se sent li fa una mica de por. I el monstre de ciment desapareix en trenta segons amb la facilitat que s’esclafa una figura de fang abans no s’assequi.

La nena està esgarrifada. També meravellada. Té els ulls fixos en el buit que ha deixat l’edifici i que de seguida s’ha omplert de cel.

—Ual·la! —xiscla, però quan es gira cap a son pare veu que li baixa una llàgrima per la galta—. Papa, ¿per què plores?
—Perquè soc arquitecte. Em fa pena que es destrueixi una cosa que va costar tant de construir.
—I si era vell com aquell mercat, ¿per què no l’han arreglat, també?
—Perquè estava malalt d’aluminosi. Era massa perillós. S’hauria pogut ensorrar a sobre d’algú. Hi ha coses que no es poden arreglar.

Al seu davant, una nuvolada de pols. Estosseguen.

—¿T’ha agradat?
—… No ho sé.
—Va, anem cap a casa.

Pel camí parlen de demolicions, de boles d’enderroc, del paio que posa les càrregues explosives en punts estratègics, del fet que aluminosi sona a llum però vol dir foscor. I quan la nena arriba a casa, corre cap al diccionari.

—Destruir, desfer, destrossar, rompre, desballestar, gastar, trencar, trossejar, esmicolar, malmetre, fer malbé, desmanegar, desmuntar, anorrear, aniquilar, matar, extirpar, eliminar, arruïnar, assolar, devastar, arrasar, demolir, enderrocar, derruir, tirar a terra, abatre, ensorrar, enfonsar, desmantellar, fer pols, anul·lar, suprimir, liquidar.

Obre el navegador, i Google li diu:
Destruir és una manera de crear.