Una jornada laboral a Casa Sanià 

Són les 10:15h d’un dijous feiner i un grup de periodistes culturals ens saludem a Diputació amb Balmes. Portem calçat còmode perquè ens han dit que “estarem en un entorn natural i el terreny pot ser irregular en algunes parts” i un autocar ens espera a la cantonada. L’energia és entre suspicaç i divertida perquè ens disposem a destinar una jornada laboral a una excursió que podria haver estat una nota de premsa però que fa bastanta il·lusió que no ho sigui. Ens trobem allà perquè queda a prop de la Llibreria Finestres (les llibreries Finestres, ja en són dues) i anem a visitar la Residència Literària que la Fundació ha obert a Palamós.

Fa un parell d’anys que la Llibreria Finestres va obrir, però és sorprenent la naturalitat amb què ja forma part de l’engranatge cultural barceloní. No sorprèn a ningú quan els autors estrangers i locals van allà a vendre el peix, perquè l’espai és agradablíssim i perquè l’èxit de convocatòria està més o menys assegurat (es veu que amb els escriptors catalans la cosa encara costa). Hi ha diversos motius. El primer i més important és que no hi ha cap obligació de rendibilitat. Deu quedar poca gent sense saber que al darrere de la Fundació Finestres hi ha Sergi Ferrer-Salat, hereu d’una empresa biofarmacèutica milionària. Però tots aquests diners haurien construït una botiga de llibres si no s’hagués tingut la vista d’encarregar a professionals del sector que la facin llibreria. 

El cas és que l’imperi s’amplia i amb dos establiments a Barcelona, una editorial, i un bon grapat de premis i beques, surt de la capital amb una residència i l’any que ve també una llibreria a Palamós, al mateix espai que ocupava l’antiga Gavina. De fet, ja fa un any que la residència està oberta i funcionant amb una mica de secretisme, però aquesta setmana s’ha presentat als mitjans amb una jornada, com tot el que surt de Finestres, entre elegant i grandiloqüent.

A l’autocar d’anada, conduït per un home que ens parla en anglès, es mencionen diversos autors d’Anagrama i es qüestiona la conveniència i moralitat que la feina de periodista cultural a vegades impliqui àpats o excursions com aquesta. Altres obren els portàtils i hi ha algun que escolta el Basté amb el mòbil enganxat a l’orella. La destinació és Casa Sanià, una finca situada sobre un penya-segat a la vora de la cala que li dona el nom, i construïda als anys trenta per Nicolai Woevodsky i Dorothy Webster. Diu Toni Sala (aquí) que res no menteix ni desmenteix que les lletres negres i grans que anuncien el nom de la casa a l’entrada siguin obra de Dalí. No hi ha cap prova d’això, però sí del vincle de Dalí amb aquest paratge concret, “el territori més literari de Catalunya”, diu Sala, perquè a prop de la casa hi queda la barraca que s’hi va construir per pintar, ara deixada de la mà de Déu –em diu Ferrer-Salat que un cop la residència rodi sola mirarà d’ajudar a reformar-la. També Truman Capote ressona en l’ambient, perquè s’hi va quedar una època (aquí Leila Guerrero ho explica bé). L’any 1973, Carles Ferrer i Salat la va comprar per estiuejar-hi: “va arribar un punt que la casa provocava un dilema moral”, diu el fill, “perquè era molt poc utilitzada”. I d’aquí la conversió en residència. 

Arribem i mentre anem assumint l’entorn paradisíac i poc poblat, la piscina, l’accés directe al mar, les hamaques i porxos, se’ns rep amb una copa de vi espumós i aperitiu. Hi ha periodistes, algun escriptor que es quedarà en els propers mesos (Laura Fernández) i alguns que ja hi han estat (Gabriel Ventura i Ángela Segovia). Comencen els parlaments. Ferrer-Salat explica amb to tedtalkià la filosofia que hi ha al darrere del seu mecenatge cultural: la consciència amb la desigualtat del món i la importància d’una mentalitat ecosocial. Cita Rachel Carson, Noam Chomsky i un proverbi que diu que “és millor encendre una espelma que maleir la foscor”. Diu que va ser quan van donar les primeres beques d’assaig que amb la Marina Espasa i la Camila Enrich, programadores de la llibreria, es van plantejar d’enviar els guanyadors a Santa Maddalena Foundation, a la Toscana. Ferrer-Salat va descobrir així el concepte de residència literària i va decidir fundar la seva. Per a això, va comptar amb Nicolás G. Botero, que havia treballat a Santa Maddalena i és l’encarregat de dirigir la residència i conviure amb els escriptors.

Botero ens parla de la importància dels vincles que (sense cap obligatorietat) els residents, sempre quatre, nacionals i internacionals, teixiran a la casa en les estades d’un mes. Ens parla de l’any que ja porten en marxa: la primera a quedar-s’hi va ser Irene Solà, i també hi han passat Belén López Peiró, Marina Pintor, Clyo Mendoza, Sabina Urraca, Leila Guerriero, Pol Guasch o Gabriela Wiener, entre d’altres. Hi ha tres maneres d’accedir-hi: amb una convocatòria oberta, amb una invitació personal, i a través de programes de beques i premis Finestres. Mentre hi siguin, els escriptors no tindran cap altra responsabilitat que escriure, compartir àpats i afegir una entrada en un diari col·lectiu sobre la Residència. El mes d’octubre el projecte obre oficialment amb Mariana Enriquez, Kae Tempest, Robin Robertson i Irene Pujadas.

Acaben els parlaments i entrem a tafanejar. La decoració és d’un luxe sobri i a la casa principal hi ha habitació, estudi i lavabo (en tres peces) per a tres persones. Hi ha la tele més gran que he vist mai i una prestatgeria amb Cervantes, Clarín, Rulfo o Pla ocupant espais privilegiats. El quart escriptor resideix en una caseta separada, a tocar de la cala Canyers, en la qual no instal·laran wifi (no hi ha cobertura en tota la finca). Diuen que a l’octubre la persona exiliada serà Kae Tempest. Arriba l’hora de dinar, i mengem a peu dret un càtering empordanès, obra de la xef Ariadna Julián, que cuinarà els àpats per als escriptors amb la idea que la gastronomia formi part també de l’experiència cultural i geogràfica que vol brindar la casa. I entre croquetes de gambes de Palamós i arròs salvatge, els periodistes comenten Fucking New York (pocs l’han llegit), la batalla crítics contra Llàcer (acord instantani) i la precarietat del sector. 

Fetes postres, cafès, fotos, i remullats els peus al mar, seiem a escoltar Gabriel Ventura i Àngela Segovia, que llegeixen textos que van escriure durant la seva residència. Són les sis de la tarda i s’ha aixecat tramuntana, que amb el so de les onades casa molt bé amb la cadència amb què reciten. Em fa pensar que d’aquesta casa només en poden sortir textos airosos i pausats, però només són dèries meves, perquè A sang freda no ho és gens.