Tres dies a la fira de Londres

El balanç del programa Spotlight es pot resumir dient que “hem creat momentum”. L’operació no hauria tingut tanta ressonància si l’Institut Ramon Llull no s’hagués presentat a la fira de Londres posant les novetats sobre la taula i amb els deures fets. Eva Baltasar, Irene Solà i Marta Orriols hi han arribat amb una empenta comercial considerable, sobretot Solà, que és el cavall de Troia d’aquest desembarcament. Canto jo i la muntanya balla, aquesta novel·la extremament catalana com ha dit la crítica de The Guardian, té possibilitats reals de convertir-se en referent de la literatura catalana en un mercat impermeable que a penes dedica el 5% de la seva producció a les traduccions d’altres literatures. Durant la fira s’han anunciat dues noves traduccions d’autors catalans a l’anglès. Faber publicarà Napalm al cor de Pol Guasch i Europa Editions UK farà l’edició catalana de Sola, de Carlota Gurt. L’Institut Ramon Llull, amb Pere Almeda, Joan de Sola i Maria Lladó al capdavant d’aquesta aventura londinenca, ja ha anunciat que a partir de l’any que ve procurarà mantenir la seva presencia a la London Book Fair amb l’estand de Catalan Books. També se celebrarà una nova edició del seminari de formació de traductors de català a l’anglès, que enguany s’ha celebrat de manera virtual amb una quinzena de traductors. Podeu llegir aquí aquest modest dietari del Catalan Spotlight en ordre cronològic invers.

Dijous 7 d’abril

La fira s’ha tancat amb tres plats forts: Eva Baltasar, Irene Solà i Sergi Pàmies. Baltasar ha conversat amb Daniel Hahn i amb Yara Rodrigues Fowler, autora d’una novel·la sobre comunistes queer, que ha destacat la fibra poètica de Permagel, l’única novel·la de la trilogia que s’ha publicat fins ara. El 2 d’agost Boulder arribarà a les llibreries angleses, però aquesta nit l’editorial ja celebra el seu llançament amb una festassa que començarà amb una lectura de la novel·la i acabarà amb ball i discjòquei fins a les tres de la matinada.

Baltasar ha parlat de la seva primera etapa com a poeta: “Jo vinc d’escriure una poesia intimista molt confessional. Quan parles des del jo més íntim crees una bombolla on l’aire queda molt reclosit. Escriure una novel·la va ser oxigenant, perquè crear un personatge és trencar aquest bombolla, deixar que corri l’aire”, ha dit Baltasar.

Crear una protagonista com la d’aquestes tres novel·les li ha suposat ben bé un any de feina només per conèixer el personatge, que no es fabrica a mida sinó que et porta. “Busco llocs foscos de l’inconscient, també de l’inconscient col·lectiu. Escriure és una manera molt sana i preservada de conèixer altres persones”.

Baltasar ha escrit aquesta trilogia d’una manera molt lliure. “Quan escric no penso en els lectors, intento escriure la novel.la que em ve de gust de fer, conèixer el personatge d’una manera molt intima”. L’autora s’ha sorprès que Permagel hagi esdevingut un llibre tan transversal, que interessa tant a gent jove com a gent gran.

La protagonista de ‘Permagel’ té un impuls de soledat molt fort, com si visqués resguardada sota una capa de permafrost per protegir-se d’un entorn hostil. Ella  decideix viure la vida que vol viure, no la que els altres esperen que visqui. Tant la protagonista de Permagel com la de Boulder o Mamut són personatges que tenen en comú la incomoditat des de la qual parlen. Una incomoditat que les fa ser molt honestes i dir sempre la veritat.

Irene Solà és ha arribat a la fira en el punt més dolç. El programa Spotlight ha coincidit amb la publicació de I sing, the mountain dances, que ja ha rebut crítiques entusiasmades a The Guardian i al Times Literary Supplement. Després de Londres, Solà viatjarà als Estats Units, on li tenen preparada una gira de costa a costa digna d’una estrella de rock.

Solà ha parlat amb Daniel Hahn i Daisy Johnson. Quan li han preguntat per la gènesi de la novel·la, Solà ha reconegut que des de bon principi, ja tenia la idea d’explicar una història a les muntanyes, però adoptant les perspectives de tots els elements que participen d’aquest paisatge. “Un altra cosa que tenia claríssima des del principi era que al llibre hi hauria fantasmes. Els fantasmes ens permeten veure aquest món des de l’altra banda, i això em permetia parlar de la guerra i la mort des d’una altra perspectiva”, ha dit Solà.

“Volia transcendir el punt de vista humà i intentar d’imaginar i mirar el món des d’altres bandes, i veure quines idees podien sortir des d’aquests altres llocs i des d’altres veus”, ha diu Irene Solà. “Vivim la mateixa experiència però tots l’expliquem de manera diferent i volia explorar com percebem el món segons el lloc on ens trobem.  Quan penses en perspectiva, percepció, etc, entres en qüestions importants. Qui té dret a explicar històries? Quines històries han sobreviscut i quines s’han oblidat o s’han suprimit des del poder? Explorar tot això va ser molt important, per això recupero la veu de dones que van morir assassinades acusades de ser bruixes”.

“Per mi la llengua que parla cada personatge era molt important i vaig voler fer cada capítol diferent, perquè el llibre reflectís l’oralitat d’unes veus. Mentre l’escrivia el llegia en veu alta per sentir la veu del llibre. M’ajudava escoltar-lo per veure com sona.”, ha dit Irene Solà. I ha agraït públicament la feina de la traductora, Mara Faye Lethem, que ha sabut traslladar l’original perquè la història llisqués també en anglès. Lethem, que era present a l’acte, m’ha confessat que fa més de vint anys que tradueix i mai no havia vist una rebuda tan entusiasta d’un autor català al món anglosaxó.

L’autora també ha destacat que Canto jo i la muntanya balla ha estat un llibre joiós d’escriure. “Per mi escriure és sempre un joc, utilitzo metodologies pròpies de les arts plàstiques, que em permeten preguntar-me coses profundes sense perdre el sentit del joc”, ha dit Irene Solà.

Un dels al·licients de Sergi Pàmies per venir a la London Book Fair era conèixer la seva editora, un any després que sortís als Estats Units la traducció anglesa de L’art de portar gavardina (Quaderns Crema). Pàmies ha participat en un col·loqui sobre la relació entre veritat i ficció amb l’escriptor David Constantine. 

Pàmies ha dit que és “una redundància parlar de la literatura del jo, perquè la literatura ja és una explotació d’un mateix. Proust ja fa literatura del jo. I el terme autoficció és una distorsió de la crítica. La literatura del jo és simplement una manera de conèixer-se un mateix”.

Pàmies ha explicat que distingim entre realitat i ficció quan ens trobem en un registre notarial. Si ets un periodista i has d’explicar el que està passant a Ucraïna, és molt important que descriguis acuradament el que està passant sense inventar-te res. “A diferència del periodista o l’historiador, el narrador de ficció es pot saltar aquesta regla i treballar amb una altra realitat, que no es regeix per la veritat factual sinó per la versemblança. Els fets a la ficció no han de ser reals sinó creïbles. El lector pot completar i participar d’aquesta veritat. La realitat de la ficció es crea entre l’escriptor i el lector” ha conclòs Pàmies.

Tarda del dimecres 6 d’abril

La il·lustradora Aina Bestard ha assistit a la fira representant la literatura infantil i les Illes Balears. Bestard ha explicat la seva trajectòria davant d’un públic nombrós en un escenari situat al costat de tots els editors de literatura infantil i juvenil. Els orígens artístics de Bestard són ben curiosos. Feia dissenyadora de sabates a Camper i un bon dia es va adonar que la feina que feia era, en bona mesura, una feina d’il·lustradora. Aleshores va decidir aturar-se i pensar què podia fer en el camp de la il·lustració infantil. Es va posar en contacte amb la Mireia Trius, editora de Zahorí Books, per pensar un projecte. Trius és una professional del llibre molt oberta a projectes de gent que no ve de la indústria editorial i l’encaix amb Bestard ha estat molt fructífer.

A Bestard la primera inspiració li va venir d’un dissenyador de paper de paret que canviava de color segons el contacte de la llum. A partir d’aquí vam començar a pensar un projecte de llibre que es pogués llegir amb ulleres de colors. Avui Bestard és una de les autores de no-ficció infantil més interessants del panorama internacional i aquests dies ha pogut presentar en persona els llibres que li publica Thames & Hudson.

El seu llibre més recent publicat en català és Paisatge perduts de la terra, un viatge pels orígens del planeta terra que ensenya als nens què era el Paleozoic, els primers ecosistemes i els homínids, la fauna i les plantes d’un món primigeni amb unes il·lustracions extraordinàries. Un llibre molt recomanable per compartir la lectura adults i petits.

La no ficció infantil ha viscut una explosió en els darrers anys i Aina Bestard ha estat un dels artífexs d’aquesta transformació. Després de l’èxit de l’àlbum il·lustrat, més associat a la ficció, ara és el moment de la no-ficció. La irrupció ha estat tot un repte per al llibre infantil. La proliferació de la tauleta digital per una banda i l’omnipresència d’Internet, que posa a l’abast dels nens tota la informació, ha obligat els autors de llibre infantil a repensar el que fan per oferir alguna cosa diferent. “Els llibres de no ficció donen l’opció als nens d’analitzar pausadament les imatges, de ser crítics i treure les seves pròpies conclusions. “És una altra aproximació a la realitat”, diu Bestard. “Els meus llibres son per mirar i mirar i no quedar-se en una primera impressió superficial. Intento portar al llibre temes que provoquin la conversa amb els nens. Les imatges han de fer aflorar una emoció, una experiència”, ha rematat la il·lustradora.

L’Institut Ramon Llull també ha organitzat activitats fora de la fira, tant literàries com musicals. Aquest vespre hem fet mitja hora de metro per arribar a la Brick Lane Bookshop, a l’est de Londres. Hem passat pel carrer on campava Jack l’esbudellador i també per davant de la Whitechapel Gallery, on Irene Solà va presentar no fa gaire el projecte Beast. La Brick Lane és una llibreria petita. Els assistents paguen 5 euros per entrar a la presentació, uns diners que van a compte de la compra d’un llibre. M’ha semblat una proposta molt encertada, que potser haurien d’assajar les llibreries del nostre país. La Bel Olid hi presenta la traducció anglesa de Vents més salvatges (Empúries), un recull de contes que li han traduït amb el títol Wilder Winds (Fum d’Estampa Press). Ha compartit presentació amb la poeta Vanessa Onwuemezi, que ha publicat Dark Neighbourhood.

“Escric en una llengua amenaçada, per mi és complicat de jugar-hi trenacnt la norma. Com que per mi ha estat una llengua apresa, he estat respectuosa amb la normativa per demostrar-me que podía escriure correctament”. Ara, havent escrit i traduït molts llibres, la Bel es veu en cor de desafiar els guardians de la llengua que qüestionen l’ús del llenguatge no binari i explica que ja ha escit alguns textos en què fa servir el sufix -i. “Jo visc en una bombolla no binària. I escriure és una manera d’eixamplar aquesta bombolla. Creant personatges queer estic expandint la bombolla queer”, ha afegit, tot aprofitant per recomanar la trilogia d’Eva Baltasar.

Matí del dimecres 6 d’abril

Borja Bagunyà és un dels vuit autors que l’Institut Ramon Llull ha convidat per fer actes a la London Book Fair. I un dels tres autors convidats que també han guanyat el premi Núvol (amb Irene Solà i Raül Garrigasait). Bagunyà no té encara cap llibre traduït a l’anglès, però la seva presència aquí està justificada per l’excel·lència literària i per ser un dels autors antologats a The Book of Barcelona (Comma Press), que recull narracions d’autors catalans amb un pròleg de Manel Ollé. A la fira Bagunyà ha conversat amb Georgina Godwin i Rupert Thomson, autor de Barcelona Dreaming, un recull de tres nouvelles ambientades a Barcelona. Thomson i Borja s’han llegit mútuament i han pogut reflexionar sobre la construcció literària de Barcelona. Per Bagunyà, és important evitar de fer servir la ciutat com un simple escenari de fons, convertir l’entorn en una mera decoració. Tots dos han estat d’acord que la visió que tenim d’una ciutat sempre és parcial, està limitada per la nostra mirada i circumstància, però la construcció d’un relat permet crear una comunitat i un sentit de pertinença col·lectiu a un lloc. Explicar una història és una manera de relacionar-se amb els altres, de bastir un ‘nosaltres’.

“Barcelona és una ciutat on les coses que passen ja van passar fa molt temps”, ha dit Bagunyà, referint-se a la Barcelona que veuen els turistes que ens visiten. Les ciutats europees monetitzen el seu passat. La literatura ha de poder combatre la museïtzació dels espais històrics. “Volem viure en llocs on passin coses noves, no en decorats intocables. Els creadors fugen dels espais tematitzats per parlar de les parts de la ciutat on passen coses noves”. Ara mateix Barcelona ja és una ciutat multicultural, hi ha gent d’arreu del món que hi viu i que podria narrar la seva visió de la ciutat des de perspectives inèdites. Bagunyà constata i lamenta que “els nous barcelonins que escriuen la ciutat no ho estan fent en català, sinó en castellà”.

El conte de Bagunyà antologat a Barcelona dreaming és “Una vida exemplar”, el primer relat del recull Plantes d’interior (Empúries). Bagunyà hi descriu un cas de gegantisme que obliga a construir un edifici habitable amb unes noves dimensions. El conte planteja com l’aparició de l’extraordinari, d’allò fora mida, afecta a la comunitat. “Tant pot provocar fascinació com rebuig, suscitar por que afecti els hàbits i els patrons amb què mesurem les coses. L’argument es pot extrapolar al camp artístic o literari, ho veiem sovint quan irromp de manera sobtada una obra que eixampla els límits de les convencions i la primera reacció és dir: “Això no és art”.   

Godwin ha preguntat a Bagunyà com afecta als novel·listes la ressaca del Procés. Godwin ha fet servir els termes ‘political unrest’. “Estem intentant trobar la distància per veure què podem dir sobre el Procés”, ha respost l’autor d’Els angles morts 8Periscopi), una novel·la on el Procés no hi surt. “No serveix de res postular la realitat com si formessis part de la banda dels bons. El procés ha durat una llarga dècada i encara ens estem recuperant. Després del trasbals del referèndum, va venir la pandèmia, que va desactivar la reconstrucció del sector independentista. I encara no ens hem retrobat com a subjectes polítics, tant individualment com col·lectivament. Tenim clar que ja no podem pecar d’ingenus, però hem de ser capaços d’imaginar un futur del qual puguem formar part”, ha rematat Bagunyà.

La fira dona per molt més. M’he retrobat amb Isabel Crespí, doctora en Lingüística Teòrica per la UAB, que ara fa de lectora de català a Queen Mary University of London. La Isabel imparteix l’assignatura de llengua catalana a tres grups de nivells diferents. La universitat ofereix a estudiants del Departament de Llengües i Cultures Modernes la possibilitat de triar català com a assignatura optativa, i fer-hi tant cursos de llengua en català com de literatura i cultura catalana, que imparteix en anglès el professor John London. La universitat acull també el Centre d’Estudis Catalans, un ens finançat pel Ramon Llull però incardinat a Queen Mary, que organitza la Queen Mary Catalan Annual Lecture, un acte acadèmic pel qual han passat figures com el pianista Lluís Coloma, l’artista Antoni Muntadas o el catedràtic Sir John Elliot. El centre també organitza activitats extracurriculars, com ara un taller de glossa, un club de lectura virtual amb autors catalans (ja hi ha passat Marta Orriols, Albert Sánchez Piñol, Bel Olid) i els seus respectius traductors. I encara més, han portat la colla de castellers local (sí, hi ha una colla a Londres!) a celebrar la cultura catalana.

Dimarts 5 d’abril

Aquest dimarts ha arrencat la London Book Fair al pavelló Olympia. Feia dos anys que no se celebrava i enguany tothom hi ha tornat amb moltes ganes, amb una sensació de renovada normalitat, i fa impressió veure milers de persones treballant en un recinte tancat sense mascareta. L’any 2019, l’equip del Ramon Llull va marxar de Londres amb la proposta de convertir la literatura catalana en un spotlight de la fira. La London Book Fair té un market focus, una opció que enguany recau sobre els Emirats àrabs i que quedava molt lluny de les possibilitats econòmiques de l’Institut Ramon Llull. L’interval de la pandèmia ha servit per donar forma a una altra manera de ser present a la fira, que no existia abans i que pren el nom de Spotlight.

L’Institut Ramon Llull ha triat autors catalans i balears que han estat traduïts recentment a l’anglès. Irene Solà, Marta Orriols, Eva Baltasar, Raül Garrigasait, Aina Bestard, Bel Olid o Josep M. Esquirol. Borja Bagunyà. També el joveníssim Pol Guasch, que aviat serà publicat per Faber. Crida l’atenció que, exceptuant el cas de Sergi Pàmies i Josep M. Esquirol, la majoria d’aquests autors amb prou feines passa dels quaranta anys i per tant som davant d’un relleu generacional. A la inauguració de Spotlight hi han intervingut Pere Almeda i Miquel Curanta en representació del Ramon Llull i de l’ICEC respectivament, dos directors força joves. Aquí sembla que s’ha superat el tap generacional.

El programa d’actes de Spotlight ha estat dissenyat per propiciar el diàleg entre autors catalans i autors o editors anglesos. Així, Raül Garrigasait, que aquests dies presenta la traducció de la seva primera novel·la, Els estranys (Fum d’estampa Press), ha intervingut en una taula sobre clàssics amb Rosie Goldsmith (European Literature Network) i Christopher MacLehose, que ha estat editor de Camí de sirga i Incerta glòria. Garrigasait ha definit els clàssics com aquells llibres que ens resulten distants, i alhora familiars. “Els clàssics han donat forma al nostre món, a la llengua i al que sentim. El clàssic ha de ser estrany i familiar, i quan compleix totes dues funcions, podem dir que és un clàssic”.

Garrigasait també ha parlat del lloc que ocupa la literatura catalana en el conjunt de literatures europees. Sense ànim de fer cap valoració sobre si la literatura catalana està al nivell de les altres grans literatures nacionals, ha dit que “la literatura catalana ha tingut una relació complicada amb el poder, I durant segles, als catalans ens han mancat força política i hem hagut de recomençar moltes vegades. Això, que ha estat una mancança per als catalans, ha estat un revulsiu per la literatura, perquè ens ha obligat a ser diferents. A Catalunya, la llengua no ha estat només una eina sinó una manera de protegir la vida real que ha estat suprimida pel poder o la ideologia. És aquesta tensió específica de la literatura catalana la que la fa força única a Europa”. Com a exemple de tot això, Garrigasait ha posat el cas de Mercè Rodoreda, que de l’exili estant, va crear un llenguatge literari natural, sense tenir un mercat ni gent al seu voltant amb qui parlar català, des de l’aïllament més absolut.

I petita primícia. Després d’encadenar quatre llibres de no-ficció, Raül Garrigasait té nova novel·la. Havent acabat un primer esborrany, compta poder-la enllestir al llarg d’aquest any i publicar-la de cara a Sant Jordi de 2023 a Edicions de 1984. Només us puc avançar que la novel·la aborda la relació entre un pare i una filla. La primera escena és d’allò més inquietant. Ens presenta un senglar que ha baixat de Collserola fins a la font de Canaletes.

Marta Orriols ha tingut la sort de presentar el seu llibre Aprendre a parlar amb les plantes (Pushkin Press) amb Max Porter, que també ha escrit sobre la pèrdua d’un ésser estimat a El dol és aquella cosa amb ales (Rata, 2016). Llegiu aquesta entrevista que li va fer en el seu moment Clàudia Rius.

Aprendre a parlar amb les plantes (Persicopi) ja s’ha traduït a una quinzena de llengües, en bona part gràcies als ajuts de l’Institut Ramon Llull i a la bona feina de l’agent literari Bernat Fiol, que també representa a l’estranger Eva Baltasar, Alba Dalmau, Albert Pijuan o Miquel Martín i Serra, entre d’altres. Bernat Fiol em diu que confia poder tancar de traducció a l’àrab de la novel·la durant aquesta fira.

Max Porter ha pogut llegir la traducció que n’ha fet Mara Lethem, i Orriols s’ha pogut llegir la novel·la de Porter tant en anglès com en la versió catalana publicada per Rata. I es notava en la química de la conversa que tenen molts punts en comú. Tots dos han posat paraules al dol. “Ningú ens ensenya a afrontar el mal i el dolor. Ens ensenyen a triomfar, però no a compartir i expressar el dol”. És per això que en el seu llibre Orriols ha procurat posar paraules a sentiments profunds que ens costa d’expressar perquè hem reprimit el dolor”, diu Orriols. Porter ha elogiat Aprendre a parlar amb les plantes. Parlant de grief literature, Porter ha qualificat la novel·la d’Orriols de “beautiful, spicy and masochistic in its complexity”. Orriols ha fet comentaris interessants sobre l’experiència de la traducció. Ella mateixa es va traduir al castellà, una cosa que no repetirà perquè no es considera traductora. Fent la traducció castellana del seu llibre va descobrir que la protagonista de la versió castellana no li sortia exactament igual a la catalana. “Segons com, era més alegre. Tenia un altre to i en certa manera això la convertia en una persona diferent. En alguns casos, vaig reescriure la versió catalana per ajustar-les”, diu Orriols, que va publicar les dues edicions, catalana i castellana, simultàniament.

El mateix Max Porter ha estat el presentador d’Irene Solà a la llibreria Foyles de Charing Cross, on hem pogut veure tot un pany de paret amb exemplars de l’edició anglesa de Canto jo i la muntanya balla. When I sing, mountains dance ha estat publicada per Graywolf als Estats Units i Granta al Regne Unit. El fet de tenir dos editors literaris tan prestigiosos, un a cada banda de l’Atlàntic, dona fe de la recepció que ha tingut el llibre al món anglosaxó. Irene Solà torna a presentar la novel·la en el marc de la fira acompanyada de Daniel Hahn i Dausy Johnson.

A la tarda, Josep M. Esquirol ha The intimate resistance (Fum d’Estampa Press) acompanyat per Jay Griffiths. A la mateixa hora, se celebrava una trobada de traductors de clàssics a la mateixa fira. Peter Bush, traductor d’una vintena de títols de literatura catalana, està a punt de publicar la traducció anglesa de Un film (3.000 mestres) de Víctor Català. Bush ha traduït tres volums imprescindibles de Josep Pla, com són El quadern gris, Aigua de mar o La vida amarga, i ha destacat com aquest darrer títol (que Joan Ferraté considerava el millor llibre de Pla) demostra que Pla era ben capaç d’escriure ficció.

Peter Bush ha fet d’ambaixador de la literatura catalana en un col·loqui on també han participat l’editora de Penguin Classics, Ka Bradley, i el veterà Charles Kraszewski, poeta i traductor del txec, polonès i eslovac. Bush ha reivindicat la bona feina de tants traductors que han traduït autors catalans a l’anglès, com Mara Lethem, Catherine McNerney, Mary Ann Newman, Ronald Puppo o David Rosenthal. De fet la penetració de la literatura catalana al món anglosaxó va començar amb obres clàssiques, com ara el Tirant lo Blanc que va traduir David Rosenthal. No ha estat fins als darrers vint anys que s’ha començat a traduir autors contemporanis. En aquest sentit, Bush va destacar el revulsiu que va suposar la Fira de Frankfurt de l’any 2007. Més recentment, la fundació del segell Fum d’Estampa Press, dedicat exclusivament a la traducció d’autors catalans a l’anglès, ha estat una plataforma sense la qual segurament no s’haurien pogut presentar alguns dels autors que el Llull ha convidat a la fira, com ara Raül Garrigasait, Bel Olid o Josep M. Esquirol. El seu editor fundador, Douglas Suttle, que Gerard E. Mur va entrevistar aquí. El darrer títol publicat per Suttle recull en un sol volum la sèrie dels set pecats capitals que va publicar Fragmenta. Fum d’Estampa, que té el camp base a Vilafranca del Penedès, ha aconseguit fer-se present aquests dies a llibreries angleses com Foyles. Els seus títols també es poden adquirir individualment o per subscripció directament al seu web. La seva implantació i consolidació al Regne Unit representa tot un repte comercial. El temps dirà si els ajuts de l’Institut Ramon Llull i les subscripcions dels lectors són suficients per mantenir un projecte no tindria prou sentit si no tingués una presència en l’ecosistema editorial anglosaxó.

A la fira també hem pogut saludar Chad Post, editor nord-americà del segell Open Letter, que m’explica que ha venut 500 exemplars d’una tacada de Jardí vora el mar de Mercè Rodoreda a una cadena de llibres del sud dels Estats Units. “Ens hem vist obligats a reeditar, i no ens expliquem aquest cop de sort inesperat, perquè és una cadena de llibreries molt conservadora. És el títol més venut del nostre catàleg després de La mort i la primavera, de la mateixa Rodoreda”.