Tothom hauria de tenir un Rosebud a la memòria

Hi ha un encant especial en aquelles històries que ens fan sentir el temps avançant inexorablement cap a “balcons esbatanats” i cap a “parets malmeses, estropellades, ferides sense remei”, però que també ens recorden que en algun passat llunyà vam ser uns nens que ens meravellàvem del món dels grans tan majestuós i tan incomprensible alhora, que ho teníem tot per descobrir, i que encara no sabíem en quin carreró o jardí més o menys amagat faríem el primer petó. I quines conseqüències tindria. 

El Balneari, escrit per Maria Campillo Guajardo i editat per L’Avenç, és un d’aquests llibres que contenen aquestes petites però alhora grans històries que barregen memòria col·lectiva, vida personal i narració i poesia, i fins i tot un aire cinematogràfic proper a un Berlanga o un Fellini. I per això resulta difícil de classificar. Un llibre de memòries? Una novel·la? Una història sobre un balneari aragonès? I potser per això l’autora ha optar per un títol dual. “Balneari” en primer terme; “Memòria d’una educació sentimental” com a subtítol. I potser per això, nosaltres, els lectors, sentim que trepitgem una obra que universalitza uns anys i un lloc, on Campillo hi barreja records, oblits i allò que va espigolant del que li expliquen, del que troba i del que juga a endevinar en les fotos familiars en blanc i negre que ens va oferint. I Campillo també rastreja el seu passat, el de la nena que arribava amb tren a l’estació d’Alhama cada començament d’estiu fins als dotze anys per estiuejar-hi tres llargs mesos, i que s’esplaia amb el que recorda o el que li sembla recordar perquè, com diu ella mateixa a l’epíleg, “entre el record i l’oblit anem vivint”.

I així és que ens submergim en aquesta dualitat arquitectònica i vital. I resseguim la història del Balneario Guajardo que, seguint el corrent europeu, un avantpassat de l’autora va edificar a finals del segle XIX i que va viure amb esplendor fins als anys 60 del segle XX. I anem passant pàgines i entrem al menjador dels banyistes, ens asseiem a les cadires de vímet de la façana de l’entrada, visitem i xafardegem per les habitacions del “nueve”, entrem als planxadors que a l’hivern servien també per estendre-hi la roba, traiem el cap a la buhardilla i hi veiem “cossis de tota mena, d’estany i d’aram, palanganes; molts baguls tancats”, i a la tarda “baixem als banys, sempre buidats i netejats amb lleixiu per en Julián i la Juana”. I fins i tot per sopar tastem la millor beixamel del món cuinada per l’Antonio. I les croquetes. 

I mentre ens perdem per passadissos enormes i ens asseiem una estona a la glorieta dels castanyers, resseguim les vides dels personatges que van poblar durant dècades aquest edifici ara ja decrèpit i ja sense la balustrada que tant agradava a l’autora; i ens enamorem dels noms que donen títol a molts capítols: Serapio, el cotxer; el tío Dionisio; el rector Don Toribio; Pascual, el jardiner; l’abuela Asunción, la Marita Guajardo… I més, veiem un altre vessant de la Maria Campillo, una autora i professora que sempre hem conegut com a estudiosa de la nostra literatura i a qui mai no agrairé prou l’assaig que va publicar ara ja fa tant sobre el conte entre el 1911 i el 1939, i que tant em va ajudar quan vaig fer les oposicions per exercir la feina que faig des d’aleshores. Veiem la Maria Campillo escriptora. I ens agrada.

Hi ha llibres que ens fan estimar la vida, la vida dels altres i la nostra. Hi ha llibres que també ens fan sentir pietat per la vida viscuda, pel que hem viscut, pel que recordem haver viscut i per aquells episodis que voldríem no haver viscut mai. I El Balneari n’és un.