Terres mortes, solitud i mèdiums literàries

Plou com si totes les bruixes del món haguessin vingut a trobar-se al cel del passeig d’Olot; saben que avui, a la sala El Torín, hi ha sessió d’espiritisme. Mita Casacuberta farà de mèdium en la conversa “Convocant l’esperit de Víctor Català”, amb Carlota Gurt i Núria Bendicho Giró. Som al penúltim acte del Festival Mot d’escenari garrotxí. Un Mot, enguany, dedicat a la ruralitat i la literatura. Roser Vernet i Maria Bohigas, les comissàries, l’han farcit de converses originals, esotèriques i molsoses, i de moltes veus femenines.  Sota la bandera “Al camp”, el festival d’aquest any està allunyat doblement del rovell barceloní, per la ubicació gironina i olotina habitual, i per la temàtica. Ara, les clavegueres engoleixen la pluja, els sostremorts de les cases deuen ser plens de rates esverades i el públic es va asseient a poc a poc, fent mitja lluna sota un entramat de focus negres, en l’espectacle inesperat de tancar alhora els paraigües, sotacobert.

Casacuberta explica, amb una intèrpret de llengua de signes a la seva vora tothora, que les novel·les de les dues escriptores convidades “han estat etiquetades com a novel·les rurals, i això fa que puguem fer la connexió molt directament amb Víctor Català. Però, sobretot, si la podem fer, és perquè totes dues apel·len a l’esperit de l’escriptora a l’hora d’embastar les seves novel·les. Nosaltres, com a lectors i lectores, quan les llegim ja veiem que en les seves pàgines hi ha alguna cosa que forma part de la tradició, i que forma part del llenguatge que utilitza Català”. Si s’invoca, avui, Víctor Català, és perquè qui ha tingut a les mans les novel·les Sola, de Gurt, en què la Mei, una mica apàtica, se’n va a la muntanya a escriure una novel·la, i Terres mortes, de Bendicho, en què hi ha una mort violenta i una polifonia de veus familiars que se sobreposen, sap que totes dues taquen les mans, que deixen, totes dues, un rastre de terra entre la carn i l’ungla, un rajolí de sang en un solc de palmell, i que els arbres, de nit, sempre hi remoregen amb un remorejar vell.

Però si Bendicho se sent encuriosida perquè la crítica ha posat Terres mortes al calaixet de la literatura rural, a Gurt l’encasellament li fa més aviat nosa: “A mi m’empipa que em posin una etiqueta, ‘literatura rural’, ‘literatura de dona’, a cada etiqueta sembla que siguis un pas més lluny de la literatura de veritat”. I Casacuberta explica que, a Català, “se li va posar l’etiqueta d’escriptora rural per minimitzar, o fins i tot rebaixar, el que ella es proposava de fer a través de l’escriptura. A través d’una escriptura que tocava directament la terra, la muntanya, el bosc, la natura… Feia ‘literatura de l’ombra’, tal com ella mateixa explicava. Que vol dir enfocar, fer un gest deliberat d’artista, cap al cantó obscur de l’existència humana, el cantó del misteri, de la por, de la mort, de l’instint, de la bestialitat. A Víctor Català se li va retreure molt que anés a buscar la cara fosca de la realitat”.

I llavors, tot d’una, em demano que, si Català se sentia encotillada, menystinguda, amb el concepte de literatura rural, potser no caldria revifar-lo, avui, per a referir-nos a una literatura que tot el que té de rural és, bàsicament, un paisatge. I que, per tant, de fet, no en té gaire res, de rural; perquè no hi ha cosa més allunyada de la ruralitat de fem i d’aixada i de rostoll cremat que el paisatge, que és un “aspecte, vista, d’un paratge natural”, deia Fabra. Que no és res, o que no és res més que un camp, uns arbres, un vent, una corrua d’escarabats aqueferats amb les coses amb que els escarabats deuen aqueferar-se, aglutinats, en el mot paisatge, dintre l’ull de l’home.

És cert que Bendicho i Gurt s’hi endinsen, en aquesta natura, en aquest paisatge, i és, segur, més que un escenari; però també és un escenari. És un espai triat per inèrcia, en el cas de Bendicho, o anat a trobar a posteriori expressament, en el cas de Gurt, per a dir allò que cadascuna s’havia fet el propòsit, més o menys conscient, de dir. Bendicho l’evoca perquè: “Jo bevia dels modernistes, eren els meus mestres. És ara que llegeixo autors contemporanis”. I això que diré ara potser són figues d’un altre paner, però Bendicho, per aquest motiu, perquè fa d’escriptora i d’hereva alhora, quan escriu pren, una mica, un aire, un temperament, de senyora del mil nou-cents. I així, en la seva obra, tot i que no hi fa referències concretes d’espai i de temps, no hi ha, per exemple, assecadors de cabells ni microones, i intuïm, sota les faldilles de les dones, enagos esgrogueïts, flasconets d’aiguanaf al cor de les calaixeres… Ben al contrari dels personatges de Gurt, que malden, ai!, per trobar un racó amb cobertura telefònica en un cul de món. La natura és, doncs, un espai donat pels “meus mestres” per a Bendicho, que va néixer l’any 1995 a Barcelona i tota l’atmosfera que evoca no és apresa vivencialment, sinó dels efluvis dels llibres que ha tingut a les mans, que “els autors són com pares i  mares”.

Gurt, al seu torn, revela que, abans de començar a escriure: “havia pensat de fer-ho a la inversa: una persona de camp que se’n va a la ciutat i que es digués La multitud, però que la trama fos exactament la mateixa. Per què? Doncs perquè al final, si t’interessa el tema de la solitud, no deixa de ser que a la ciutat la solitud és molt més present. Quan tu ets al camp estàs sol perquè no hi ha res més, estàs sol perquè estàs sol amb tu, és una manera de trobar-te, i de dialogar amb tu mateix. Però quan tu ets a la ciutat i està tot ple de gent, a les terrasses, i gent que camina acompanyada i que xerren i que parlen i que estan junts, i ets tu que estàs sol, això t’assenyala. Hauria pogut fer perfectament el mateix”. I, si ho hagués fet, avui potser parlaríem, a més, de Raimon Casellas i dels seus contes de Les multituds, que va publicar el 1906. “Perquè quan treus el que portes a dins, i ho fas amb les paraules, connectes amb la tradició literària encara que no vulguis”, dirà Casacuberta. 

La natura és, doncs, paisatge, “arbres i ombres”, escrivia Perajaume, i és, també, una eina literària en tots dos llibres. Una eina de la qual servir-se, donada als personatges perquè l’argument llisqui, i llisqui, malgrat la bestialitat, bonicament: “Hi ha un moment en la meva novel·la en què els personatges troben un cadàver que fa quinze dies que es podreix i, és clar, els fa angúnia, no el volen veure, i què faig?, poso boira, perquè no l’hagin de veure. Jugo amb l’entorn.” I quan diu “poso boira”, Bendicho fa el gest de prendre una cortina i de fer-la córrer. És una mica així com les autores que avui parlen han pres atlèticament, a l’atzar, la ruralitat per a dir allò que veritablement pesa en les seves obres, i que s’enllaça amb els grans temes literaris: la vida, la mort, i totes les fetes altes i terribles de l’endemig. Josep Pla va deixar dit, parlant de Víctor Català i del seu ruralisme modernista, això: “La gran impressió que fa aquesta escriptora prové potser del fet que, llegint-la, hom sent que, si es despullés la seva obra d’escenografia, costumisme, naturalisme i sociologia artístico-recreativa, resultaria una creadora de novel·les policíaques considerable.” I, si despullem aquesta afirmació de la pàtina irònica probablement innecessària, que no és un poc cert, això? Que no és encara més cert en el cas de Bendicho i de Gurt? No és cert que podríem separar, en les seves novel·les, amb un ganivet de cuina, ruralitat i temàtica com una pela d’una polpa sense fer malbé ni una cosa ni l’altra? Segurament sí. Per tant, tota la terminologia de la crítica de l’època, que segons Català ja era maldestra i injusta, és difícilment recuperable, avui, sense marges encara més amples d’imprecisió. És un sac massa balder i massa espellifat, el sac de la literatura rural.

Si Casacuberta, quan encara plegàvem les jaquetes, havia dit que Bendicho, “quina enveja”, venia d’una alta llibertat perquè havia passat la primera jovenesa viatjant i llegint en butaques de biblioteca, i que Gurt, ella mateixa ho deia, era una esclava de les obligacions del cada dia, quan traspassen la frontera de l’escriure, flop!, s’intercanvien llibertat i neguit. I Bendicho, en el respir de cada tomb de pàgina, hi sent ressonar la veu d’un autor admirat amb qui voldria embessonar-se, o sent la fressa d’un corrent literari que li travessa les ratlles com un canal de reg travessa la terra, i la terra se n’amara. Cada frase de Bendicho és, volgudament, una herència o un homenatge. Un contraban latent d’agraïments i una declaració  d’intencions que vol relligar-se amb una història literària personal i concreta. “Jo, mentre escrivia Terres mortes, era molt conscient, a cada capítol, a quin dels meus escriptors estava fent un homenatge. Al primer capítol, Nen, li feia un homenatge a Rodoreda, a La mort i la primavera, i era molt clar. I al final de l’obra, amb Enriqueta, li feia un homenatge a Thomas Bernhard i als seus anys als hospitals patint la malaltia.” I si a la recambra de la novel·la de Bendicho hi ha una desfilada de personatges i d’escriptors i de manuals de teoria literària que ara la gombolden, ara l’empenyen, Gurt, a cada tomb de pàgina, no hi troba ningú: com a molt s’hi troba ella mateixa i la seva veu avivant-se a cada mot, veu famolenca, tan velocíssima i apressada que les paraules deuen fer-se nosa a elles mateixes: “He d’anar a l’hospital. Ara. Abans no sigui massa tard. Em canvio de roba. Busco una compresa. Tanco la porta. Volo per les escales. Paro un taxi. L’urna s’ha quedat callada sobre la taula, contemplant la taca de sang.”

I la hiperconsciència de Bendicho, que cus els mots quan vespreja, amb un fil molt antic, fil de tapís: “les flames deixaven entreveure el que podia ser una silueta o potser algun tros de teixit o uns cabells mig desenganxats d’un crani que de sobte xisclaven a través d’una foguera ràpida i confusa com si es tractés de la cremadissa d’una bola de palla”, contrasta amb la magna llibertat de Gurt, que els escup al buit, els mots, des de l’entranya, en frases curtes que són sagetes que marquen, no només el ritme àgil de la prosa, sinó també, i manifestament, el de la lectura. I amb l’embalament d’ulls, el del cor. Gurt fa una literatura gairebé esportiva, de vambes i suors i alès. I escriu per treure’s noses de dintre, i prou:  “Jo crec que quan et poses a escriure no et fas aquesta mena de plantejaments teòrics, almenys jo no me’ls faig. Al final hi ha una mena d’història que et crida, una mena de personatge… i allà hi ressonen, hi reverberen, moltes coses. Tota la reflexió teòrica ve a posteriori. Un cop ho has tret dius ‘ara m’ho miro’, però no és una cosa tan premeditada, crec”. I confessa, encara: “Escriure és una manera de fer les paus amb la teva foscor. Podríem dissimular i dir que és un exercici intel·lectual, però no: treus el que tens a dins.” “Sola és la meva por, la meva il·lusió, la meva vergonya, el meu èxit i el meu fracàs”, anunciava a les xarxes el dia que sortia l’obra.

Però tot i que el llibre de Gurt s’envoli sol, té una arrel, una de sola i de robusta, que sí que la retorna a la tradició literària. I és per aquesta arrel que som aquí, avui: “Jo no havia escrit mai una novel·la, i vaig pensar que em calia una mena de bastó, una mena de taula on agafar-me. Necessitava un sant a qui encomanar-me. I Solitud m’havia impactat molt.” Com diu Casacuberta, Gurt fa una “contraescriptura” de Solitud molt personal i que, a partir d’un cert moment, es distancia inesperadament del clàssic. Com si Gurt, a trenc de novel·la, de la seva cambra pròpia estant, s’hagués pres un beuratge verd i efervescent, hagués dit quatre abracadabres i hagués fet aparèixer Víctor Català, una mica com fem avui sota la capa de vellut i de saviesa de Casacuberta, per a demanar-li una empenta literària. I Català l’hi hagués donada, ben forta, i després s’hagués esfumat. I ara vola, noia, tota sola.

Sigui com sigui, totes dues deixen caure, com un llençol verdós, per inèrcia, per bellesa, per simbolisme, per casualitat o per una voluntat astral, el paisatge rural a damunt d’allò que volen dir, i allò que volen dir –la solitud, la brutalitat, per exemple– queda bategant-hi a sota, i el llençol s’hi fon a sobre, de tant en tant, en un descuit virtuós. I ara, en la negror de la sala, Víctor Català, que hi era tota l’estona, s’alça, amb la veu de Casacuberta, i clama, finalment: “És que pot tenir límits, l’obra de l’artista? No crec que unes normes morals puguin frenar-la. Crec elemental advocar per la independència de l’art. Gràcies a aquesta independència he pogut ser fidel a la meva vocació que tothom hauria volgut intervenir. No reconec altra norma que la del bon gust. Ni altra immoralitat que la de la inutilitat. L’obra mal feta és, per això mateix, l’obra immoral.” I la gent, al cap d’un moment, va sortint, pesantosa, i s’agafen de bracet, perquè ja ha parat de ploure, però el terra és un llenegall, i ara venteja.

Articles com aquest són possibles gràcies a la vostra ajuda, que ha permès que Núvol continuï endavant i ofereixi continguts de qualitat durant aquests 10 anys. Si voleu contribuir a l’existència del diari digital de cultura en català, podeu subscriure-us aquí.