'Temps enrere': una novel·la sobre el llenguatge

Ramon Solsona ha estat sempre interessat pel llenguatge, des de múltiples vessants. La seva darrera novel.la, Temps enrere, reflecteix molts canvis socials de les darreres dècades. Però Temps enrere pot ser vista també com una novel·la sobre el llenguatge. Perquè hi és sempre present, pàgina a pàgina, en la veu molt predominant del narrador o en la dels personatges, com a apunt o com a tema explícit.

El llenguatge hi apareix des de molts vessants. Per exemple, com a procediment a través del qual categoritzem el món (etiquetant cada objecte, posant un sobrenom, buscant l’adjectiu precís…). El bagatge lingüístic que tenim reflecteix el nostre coneixement de la realitat, amb la precisió i amb els límits de cada cas (hi ha objectes que coneixem però no sabem com es diuen; hi ha paraules que sabem a quin àmbit pertanyen (una planta o un ocell) però que no sabríem identificar. Com més aprofundim en un àmbit, més ampliem el nostre estoc lingüístic. A Temps enrere ho podem veure, per exemple, aplicat al món del vi, o fins i tot als colors del Montsant. I el coneixement d’àmbits diversos ens permet transvasaments metafòrics de l’un a l’altre; de la religió al vi o al sexe, per exemple: “la visita al santíssim”.

Un altre recurs és l’ús dels sobrenoms, recurrent en Solsona. El sobrenom simplifica a través de l’amplificació (crítica, divertida…) d’un tret. Pot referir-se a un fet banal o a quelcom que marca algú de per vida, i en tot cas per a Solsona és una manera de fixar ràpidament el personatge en la nostra memòria (a Temps enrere, “lo Pelargon”, “lo Dimoni”…; o a Allò que va passar a Cardós, els germans Dinamita).

Fins i tot podem categoritzar el temps, perquè les fites temporals poden ser més col·lectives (al Vallès parlem de “l’any de les riuades”) o més personals: el personatge de la Patro parla de “l’any de la bufetada” o de “l’any del glaç” (Jaume Cabré ho fa també hiperbòlicament al conte Winterreise, quan el protagonista parla de l’abans o el després de “l’era Margit”, perquè conèixer la Margit li va canviar la vida).

La novel·la ens remarca com el llenguatge va lligat a períodes diferents de les nostres vides. El nom d’una marca o la lletra d’una cançó ens remeten a un temps determinat i ens porten un munt d’associacions. Quan canvia la realitat (o quan canvia com la vivim) també ho fa el llenguatge, i passem de l’eufemisme (els dies dolents, tenir visita, els pintors…) a la naturalitat, o mostrem un canvi de sensibilitat social (amb les malalties, les discapacitats…) o constatem com han evolucionat les relacions personals : “Van discutir si a Herr Manolo se l’havia de considerar un amant, un nòvio, un querido, una aventura o un flirt. (…) [Flirt! Quants anys fa que no ho sentie!]”.

El llenguatge és un patrimoni, un vehicle col·lectiu que articula una cultura. I inclou, doncs, les cançons populars, els refranys, les cantarelles… Solsona els fa sortir ara i adés a la superfície, i mostra una predilecció especial per la fraseologia, un símptoma de la bona o mala salut de l’estat d’una llengua; la incorpora amb profusió en el seu relat i esdevé un centre d’interès en diversos moments del llibre.

Si a vegades parlem de les cançons que ens han acompanyat al llarg dels anys, Temps enrere ens fa pensar constantment en les paraules que hauran estat el fons de la nostra vida.

El llenguatge és també un joc. Ho és des del primer moment, en la interacció de l’adult amb l’infant (arri, arri, tatanet). I després amb la capacitat que tenim els parlants, a partir d’uns mecanismes lingüístics interioritzats, de manipular, d’inventar… Ho fa Solsona, començant per la polisèmia del títol (Temps enrere en relació amb el passat i en relació amb l’estructura temporal del llibre), o amb les paraules que construeix (vergíssima…), o amb el joc lingüístic divertidíssim a costa de la família Cunillera; o amb els recursos mnemotècnics que s’inventen dos personatges: el Tomàs i el Pàton.

L’aprenentatge d’una llengua (els aspectes lingüístics i els pragmàtics, de relació social, que inclou) se centra en la novel·la en l’Elvira; un aprenentatge que primer li permet la supervivència com a emigrant, i que acaba sent la professió a què es dedicarà, meticulosament, tota la vida. Els aprenentatges impliquen errors, i en aquest cas interferències entre llengües, sovint explotades des de la comicitat, com les pronúncies macarròniques, o el comiat multilingüe i divertit de la mare de l’Elvira quan plega de la fàbrica.

El llenguatge reflecteix la realitat sociolingüística. Els protagonistes s’expressen amb una varietat que els identifica, la parla del Priorat. Hi veiem la realitat social del català (oralitat inclosa: col·lègit, químio, lòcos…) i el castellà durant les dècades que han viscut els protagonistes, el contacte amb l’alemany i la referència a altres llengües; i l’èmfasi en la curiositat d’observar les semblances i les diferències en la manera com cada llengua explica l’experiència humana.

Al capdavall, Temps enrere mostra que el llenguatge es pot viure amb passió. És la passió de l’Elvira i és la de l’autor. En el nostre context lingüístic tenim una calaixera mítica, la de mossèn Alcover. “Desmuntar les frases com qui buida una calaixera”, es diu a Temps enrere fent referència a les estratègies d’aprenentatge de l’Elvira. I és que si a vegades parlem de les cançons que ens han acompanyat al llarg dels anys, Temps enrere ens fa pensar constantment en les paraules que hauran estat el fons de la nostra vida.