Ramon Solsona: “No vull marcar una distància aristocràtica amb el lector”

Ramon Solsona torna aquest setembre amb una novel·la monumental on fa el retrat convincent de la integritat d’un matrimoni. Temps enrere ens explica la vida del Tomàs i l’Elvira, dos catalans nascuts en la nit més fonda del franquisme que es coneixen i s’enamoren a Alemanya l’any 1974, després d’haver-hi emigrat per motius diferents. Si a Allò que va passar a Cardós, Ramon Solsona (Barcelona, 1950) explorava la vida dels emigrants que van construir els pantans del Pirineu, aquí revisita la misèria catòlica de la postguerra abordant tant les duríssimes condicions de vida a la Catalunya rural com el xoc cultural que van viure els emigrants catalans i espanyols que van anar a treballar com a Gastarbeiter a la conca del Ruhr.

Solsona trena en capítols alterns les vides de dos personatges, forjats en entorns humils a Barcelona i al Priorat, que arriben a l’edat adulta amb la Transició. Amb una prosa d’una riquesa i vivacitat extraordinàries, plena d’evocacions magistrals, Solsona ens capbussa en una història familiar amb múltiples ramificacions que abraça un trajecte vital de 70 anys i que se’n explica en ordre cronològic invers, des de la vellesa fins a la infantesa d’uns personatges que, malgrat les adversitats, van madurant, com el vi, fins a assolir una consistència moral a l’abast de ben pocs. Si les novel·les solen presentar-nos personatges carregats de vicis i defectes, Solsona es proposa el repte contrari i potser el més difícil: oferir-nos un viatge vital que desemboca a la plenitud. Temps enrere es presenta a La Setmana del Llibre en Català aquest divendres 16 de setembre a les 16:15 h.

A Temps enrere et proposes d’explicar una vida completa. Per què una novel·la de 700 pàgines avui que la gent va tan atrafegada i amb el dèficit d’atenció que tenim?

M’ha sortit així (riu). Mentre l’escrivia i revisava, em feia trampes a mi mateix. Jo vaig reduir el cos de lletra a l’ordinador i quan me l’imprimia per davant i per darrere per rellegir-ne capítols, em sortien 480 pàgines. M’adonava que m’enganyava i quan vaig veure la paginació final… mare meva. Jo ho tenia tot molt planificat i estudiat però no m’havia fixat cap extensió. El gruix d’una novel·la no és un problema si en lloc de palla hi ha teca.  

En aquesta novel.la tan llarga, tinc la sensació que has volgut agafar el lector de la mà i no deixar-lo anar en cap moment. No hi ha dues blanques entre episodis. Els diàlegs estan integrats al discurs del narrador entre claudàtors, com si no volguessis deixar cap escletxa perquè el lector es pogués distreure o escapolir de la teva atenció.

Celebro que el resultat sigui aquest perquè aquesta era la meva pretensió. HI ha sis capítols i cadascun abraça entre 10 i 12 anys del Tomàs o l’Elvira. Hauria pogut deixar blancs per indicar lapses de temps, però ho vaig evitar expressament perquè volia fer un contínuum. El pas del temps és molt important en la novel·la i l’ofici és anar atrapant, crear expectativa per anar introduint fets que no s’han explicat però que ja s’intueixen.

Recordo haver tingut l’epifania de pensar, “tu ets narrador i tens la potestat de fer el que vulguis amb el temps”.

Has volgut crear en el lector aquesta sensació de flux temporal, d’aquesta espessor de vida, que només es pot explicar amb aquesta densitat i aquest gruix. A partir de quin moment et vas plantejar d’explicar-ho seguint un ordre cronològicament invers?

Sí, volia fer una vida llarga, explicar vides de gent corrent entre gent corrent. Els personatges, com tothom, són singulars, però no són celebritats. I cadascun viu en petits mons, al Priorat, a Alemanya o a Barcelona. I el pas del temps va acompanyant el món en què es mouen i anem veient els canvis socials que es van produint. Això ho he anat madurant durant molts anys. Hi ha anotacions de molts anys enrere, i molt abans de fer l’estructura definitiva, vaig fer un clic quan vaig veure Mulholland Drive. Soc molt fan d’aquesta pel·lícula, perquè David Lynch hi desplega un ús del temps genial. L’he vist unes quantes vegades i m’exalto cada vegada que la miro. I recordo haver tingut l’epifania de pensar, “tu ets narrador i tens la potestat de fer el que vulguis amb el temps”. I com que la novel.la parla molt del pas del temps, crec que narrant la història enrere es destaca més el pas del temps.

A mesura que la narració va enrere, el lector sap el que passarà als personatges, però ells desconeixen el futur de la seva pròpia vida, com ens passa a nosaltres.

Exactament. Ho vaig escriure perquè es llegís seguint el temps literari i també en l’odre cronològic convencional perquè la lectura pogués ser reversible. A l’escriure ja ho he tingut en compte, però volia invertir una mica els papers. La narrativa convencional avança i normalment ni nosaltres ni els personatges saben on anirem a parar ni què passarà. Aquí, en fer-ho al revés, a mesura que vas enrere, saps més del futur dels personatges que no pas ells mateixos, però en canvi no saps d’on venen i el lector va descobrint els seus orígens i per què han esdevingut el que han esdevingut.

Aixecar un personatge, menor o més gran,  és una feina apassionant, i l’has de fer creïble, versemblant i sobretot que la seva evolució no sigui del tot previsible

Hi ha una cosa que m’ha sorprès i és la integritat moral dels dos protagonistes, el Tomàs i l’Elvira. Són persones d’una coherència vital que no solem trobar a les novel·les, segurament perquè el conflicte sol treure el pitjor de nosaltres i les novel·les demanen conflicte. Aquí n’hi ha molts, de conflictes, però sembla com si aquests personatges tinguessin la virtut de sobreposar-s’hi. Un dels reptes més difícils del novel·lista.

Sí, és més fàcil fer un personatge desguitarrat. De la mateixa manera que la poesia amorosa, de plenitud amorosa no funciona. El que funciona és la infelicitat i el desamor. De tota manera en aquesta novel·la hi ha un centenar de personatges, entre els principals i els episòdics. Aixecar un personatge, menor o més gran,  és una feina apassionant, i l’has de fer creïble, versemblant i sobretot que la seva evolució no sigui del tot previsible però que sigui coherent. Això em preocupa sempre. Tu i jo podem fer coses que la gent s’espera de nosaltres però també en podem fer d’altres que sorprenguin i que alhora siguin coherents amb qui som. Aquesta integritat que dius tu, no me l’he plantejat tant des del perfil moral, però sí des de la coherència.

En un moment donat el Tomàs es veu atrapat entre dues lleialtats incompatibles que el sacsegen profundament en un dels dilemes forts que la vida planteja de forma inesperada. Ha de decidir entre l’amor i el deure.

Sí, l’estimació i el sacrifici tenen servituds molt importants que es desestabilitzen mútuament.

Se sent en deute amb la mare, que li ha transmès aquesta capacitat de sacrifici.

Crec que és una qüestió generacional i parlo de la meva generació. Som fills d’una generació molt soferta, que ha viscut la guerra i la postguerra, que ha treballat i fet l’escarràs gairebé sense respir. Jo he volgut fer uns personatges que superen la seva situació d’estretor però que són hereus d’aquesta constància i d’aquest esforç. I això val tant per l’Elvira com el Tomàs.

A banda de Barcelona, hi ha dos àmbits geogràfics a la novel·la, el Priorat per una banda i Düsseldorf i la conca industrial del Ruhr per una altra. A Alemanya explores la vida dels Gastarbeiter, els emigrants espanyols i catalans que hi van anar a treballar. A Allò que va passar a Cardós ja ho vas abordar amb els emigrants del sud que van venir a construir els pantans franquistes del Pallars. Quina coincidència? Per què aquets interès?

Jo he tractat la migració de la gent que ve aquí en altres novel·les, també a DG. És un tema que sempre m’ha interessat molt, tractar aquesta gent que ve de la misèria i s’ha desarrelat, que els han explotat i s’han hagut d’espavilar molt, amb un esforç d’integració en una societat diferent i una llengua que no entenien.

Però aquí són catalans que han d’emigrar a l’estranger. D’on surt aquest interès?

Recordo que quan devia tenir 10 anys, el meu mestre de l’escola Rius i Taulet, que era a la Plaça de la Creu (ara Lesseps), un dia ens va dir: “El Nogués, amb la seva família, se’n van a treballar a Suïssa i ja no vindrà més”. Em va impressionar molt i ho porto dins des d’aleshores. De la mateixa manera que la figura del Tomàs l’arrossego des de llavors. També hi ha hagut emigrants catalans. Pocs, però n’hi ha hagut. Catalans que als anys seixanta van anar a treballar a França, Suïssa o Alemanya. M’ha costat trobar-ne, i m’he documentat sobre molts casos. Hi ha una frase de la novel·la que m’agrada molt, quan la mare de l’Elvira, una dona del Priorat que no es veu com una persona pobra, diu: “Nosaltres no som emigrants, no som com aquesta gent”. Com que no? A tu també et va tocar treballar en una fàbrica de galetes, en uns barracons, llevant-te a les sis del matí amb un fred que fotia… Ets emigrant com aquests andalusos que tu et penses que venen de la terra de Maria Santíssima. Em va semblar que calia fer el català emigrant. Totes les emigracions tenen punts en comú.

A Cardós ja parlaves de la duresa d’una experiència extrema.

Sí, i aquí, en lloc d’un andalús, l’emigrant és un català. Els catalans emigrants no es feien gaire amb els altres espanyols, potser perquè molts dels andalusos que emigraven eren analfabets i hi havia una diferència cultural.

Parles també dels lligams que aquests treballadors tenien amb els sindicats i la lluita antifranquista…I la por que hi havia tot i viure en un país lliure i democràtic.

Sí, perquè la policia política estava infiltrada entre els immigrants. I n’hi havia que tenien por de manifestar-se contra el Franco, no fos cas que la seva família a Espanya rebés o que ells mateixos entressin a la llista negra si tornaven. Això és real i està documentat.

Els tentacles del règim anaven més enllà de la Jonquera…

Sí, però se’ls escapava de les mans, eren molt conscients que quan la gent sortia coneixia la democràcia, descobria un altre món, la llibertat. Veien als diaris caricatures del Franco, caricaturitzat com un nazi, una cosa que aquí no havien vist mai.

La part que dediques al món de les vinyes i el vi al Priorat també és fascinant. Has treballat el dialecte dels personatges, però també t’has documentat molt sobre el cultiu de la vinya.

M’he documentat de totes les maneres possibles. He llegit molt, però la millor font és sempre parlar amb persones, que és la documentació més carnal, la que vibra més. Quan parles amb persones et transmeten molta més la calidesa humana i és molt més aprofitable, no tan tècnicament, si has de parlar de fertilitzants per exemple, però sí quan et transmeten la seva vivència, que ajuda a construir literàriament les pulsions humanes. Tant en els capítols del Priorat com els d’Alemanya m’he documentat in situ, però no tant com hauria volgut per culpa de la Covid.

L’alemany té una certa presència al llibre. Has après alemany també per fer la novel·la?

Jo havia estudiat alemany, ja de gran, durant quatre anys, el meu alemany és molt rudimentari, però m’interessa molt, soc un enamorat de les llengües. M’agrada el contrast, comparar frases fetes. Descobreixes coses curioses, com ara que els alemanys també treuen les castanyes del foc. És fantàstic.

L’alemany és anecdòtic o decoratiu a la novel·la, però el prioratí hi està més desplegat.

Sí, en qüestió de llengües, m’ha anat molt bé tenir a mà la tesi doctoral de l’Emili Llamas sobre el català al Priorat. Es pot consultar en línia. I entre el que ell té allà i les consultes que li he fet m’ha permès fer una aproximació a la parla prioratina.

En el cas del Priorat m’han agradat el retrat coral que fas de les amigues de l’Elvira, quatre noies que creixen en una zona rural sota el franquisme, i que descobreixen la sexualitat malgrat els tabús que les encotillaven als anys seixanta… El Tomàs és més solitari però l’Elvira i el seu entorn et permeten dibuixar un retrat generacional. I vas veient l’evolució de cadascuna…

Això forma part del tema central que és el pas del temps. No sé si tens gaire contacte amb companys teus de la infantesa, nens del col·legi dels quals no en saps res, però que potser un dia te’ls trobaràs pel carrer i no els coneixeràs. No saps què ha estat d’ells, de tant en tant la vida et revela què ha fet aquest o aquell… El Tomàs mateix veu com un veí de l’escala que semblava que s’hauria encaminat a l’Opus Dei acaba fet un progre… La vida no saps mai per on t’estirarà i les tres amigues de l’Elvira segueixen itineraris molt diferents…

Quan es parla de les relacions sexuals, es diuen les coses pel seu nom i sempre d’acord amb el to general. Em costa explicar què és el to. Pot variar molt d’una obra a l’altra

Sí, vas veient la seva educació sentimental i com les ha portat per camins ben diferents a l’hora de viure l’amor i la sexualitat. I aquí et voldria parlar del tractament que fas de la sexualitat, que és molt explícita, molt plàstica. És molt fàcil caure en el ridícul quan descrius escenes eròtiques.

Trobar el camí del mig és molt difícil.

I trobo que és interessant el que t’has proposat de fer, tant a nivell lingüístic com amb les situacions que descrius. Com ho has treballat tot això?

Jo tenia clar que si volia abraçar molts anys de la vida d’una parella, havia d’abordar-ho una mica tot: la família, l’amor, el desamor, la descoberta de la vida sexual, la vida laboral, econòmica, la salut, els canvis de domicili. Tot això surt explicat al mateix nivell i també la sexualitat. En català tenim un cert problema, i és que hi ha la tendència a anar a petar als extrems, o caus en la cosa cursi o te’n vas a l’altre extrem, la procacitat.

Un llenguatge groller?

No és necessàriament groller, però per mi és un llenguatge massa directe, massa aspre. I m’he esforçat molt per mantenir-me en un camí del mig, sense deixar de ser explícit. Quan es parla de les relacions sexuals, es diuen les coses pel seu nom i sempre d’acord amb el to general. Em costa explicar què és el to. Pot variar molt d’una obra a l’altra, però és fonamental tenir-lo clar perquè marca el tractament literari i lingüístic de tota una novel.la.

Sí, i amb algunes situacions desagradables, com la que l’Elvira viu amb un italià a Alemanya, que déu n’hi do.

Forma part de la seva educació sentimental i sexual, hi ha aprenentatges i hi ha coses que funcionen i d’altres que no. La sexualitat és part indestriable de la vida de les persones. També del Tomàs i l’Elvira, no ho he volgut ometre.

Després hi ha els dos fills, la Lotte i el Max, que tenen un tarannà ben diferent. El Max és ben reservat i esquiu… i L’Elvira i el Tomàs el tracten amb peus de plom per por de ser invasius…

Els nens en general viuen una vida despreocupada. I la vida dels grans és plena de preocupacions, que a vegades no només inclou fills sinó també els pares quan es fan grans i són dependents. I en aquest curs del temps, el naixement dels fills implica un canvi d’objectius i noves preocupacions. Els nens, quan són nens, tenen problemes infantils però a mesura que es fan grans, angoixen els pares. Sovint hi ha moments que s’adonen que un fill que tenien encarrilat, resulta que es desorienta. Jo volia reflectir en l’Elvira i el Tomàs aquell dilema que viuen molts pares quan veuen que els fills no se n’acaben de sortir i dubten fins a quin punt han d’intervenir.

Després hi ha els pares,  tant de l’Elvira com del Tomàs. M’encanta el pare de l’Elvira, que és un home amb una fascinació per la mecànica i els automòbils. Com passa amb el món del vi o amb la migració, no és un tema gaire tractat en les novel·les.

Trobo que el món de la mecànica sempre queda massa lluny de la literatura. Es considera molt més literari, per exemple, parlar de la natura, però les màquines i els engranatges o les premses hidràuliques també poden ser temes literaris. He intentat crear un personatge fascinat pels cotxes i que el seu desig més íntim sigui ser mecànic, treballar amb màquines.

Investigues àmbits verges, inèdites que no han estat tractats literàriament, no per projectar-hi les teves neures sinó per explicar realitats que necessiten ser ateses.

No ho sé, jo m’esforço a crear personatges coherents. I m’esforço a trobar camins que els singularitzin bé. El pare de l’Elvira viu per la mecànica i la mare viu per brodar i ja et dic que jo de brodar no hi entenc gens, però esforçant-me per aconseguir els personatges sempre busco un perfil o una ànsia o passió que els moguin.

Sobretot en personatges secundaris, en aquests casos necessites precisament això.

I a mesura que baixes de nivell de complexitat, els personatges secundaris cada vegada són una mica més prims i tenen un trets molt marcats.

En el cas del Tomàs i l’Elvira, els dos protagonistes de la novel·la,  comencen la novel·la amb un problema de salut gros, que ens situa en un horitzó incert al llarg de la novel·la, perquè no sabrem el resultat fins al final…

Tenia molt clar que havia de començar amb aquest contratemps. Tenia un esquema molt treballat dels sis capítols i un dia quan els vaig llegir tots seguits, em vaig adonar que la novel·la acabava amb la infantesa dels personatges i que em faltava alguna cosa.

El llenguatge ha de ser fluid i el més apropiat possible en cada cas. Vull una llengua rica i genuïna, però sempre natural, mai forçada.

Hauries pogut acabar amb un espermatozou…

Al contrari. Vaig veure que necessitava un epíleg per ressituar-ho tot una mica. Havia de tornar als protagonistes adults.

Et faltava un tercer acte per tancar.

Necessitava posar al dia la vida de tots els personatges. Era una necessitat narrativa i me’n vaig adonar enmig del procés. Així, si la novel·la arrenca al 2015 i va reculant fins al 1945, l’epíleg ens situa al 2018, i allà es recull una mica tot el que ha passat amb els personatges, tant els protagonistes com els secundaris.

Per acabar, voldria que ens parlessis del tractament que fas de la llengua, que es desplega amb una abundància de recursos expressius espaterrant.

La síntesi de l’argument no és la informació més important. Ho és més la qualitat literària, la textura del llenguatge. Esprémer l’expressivitat de l’idioma és per a mi una obligació ineludible. El llenguatge ha de ser fluid i el més apropiat possible en cada cas. Passo més temps afinant les frases, endreçant la sintaxi, buscant la paraula exacta, evitant cacofonies i rimes internes que fent avançar el relat. Vull una llengua rica i genuïna, però sempre natural, mai forçada. Tot  i que em preocupa la precisió lèxica, procuro que pel context s’entenguin tant els girs propis del Priorat i la paraules estrangeres com l’argot del món del vi. No he volgut marcar mai una distància aristocràtica amb el lector.