Si això no és un pres polític

Els Estats europeus, refractaris a canvis i reformes, abusen de la perversió del llenguatge per a immobilitzar les seues democràcies. Sacralitzen o condemnen els noms de les coses per a proscriure les mateixes coses, per a no debatre’n el significat. Neguen el continent a allò que és obvi com a contingut, o viceversa. Si afronten els conflictes és verbalitzant-los per mitjà del llenguatge políticament oficial, sancionat per les lleis, que no es qüestiona o es revisa poc. Les contradiccions, les ambigüitats, les incongruències lingüístiques són part de tot llenguatge polític dominant, i els Estats les reglamenten per presentar-se o representar-se com a democràcies. Fins i tot la hipocresia o el cinisme lingüístics poden ser positius, sempre que es respecten uns límits per mantenir un acord de significació, una entesa semàntica. Però avui aquests límits s’han desbordat i la perversió del llenguatge és una eina de legitimació per a les democràcies europees. Ho comprovem cada dia a Espanya.

En la criminalització de l’independentisme català que es duu a terme a Espanya, oficialment i oficiosa, tothom nega l’existència de presos polítics. Els poders polític, judicial i mediàtic —de dretes o d’esquerres—, intel·lectuals, escriptors o artistes de totes les famílies, la societat espanyola en peça, llevat d’algunes excepcions —que sovint són demonitzades—, no donen validesa semàntica a l’expressió “presos polítics catalans”. Fins i tot els sectors que discrepen de l’ofensiva judicial i política de l’Estat contra Catalunya, que són pocs, exposen a tantes matisacions el concepte de “pres polític” que n’acaben negant la provable —més que probable— veritat com a contingut. Per exemple, el prestigiós jurista Javier Pérez Royo —un home assenyat i de diàleg, per desgràcia poc llegit i escoltat a Espanya— diu que, amb propietat, no podem considerar que els independentistes empresonats siguen presos polítics perquè el llenguatge jurídic vigent —legitimat democràticament— ho impedeix. Ara bé, Pérez Royo, que ha demostrat a bastament que l’escomesa de l’Estat contra l’independentisme és plena de trampes jurídiques, diu que els independentistes empresonats sí que són, sens dubte, “persones empresonades de manera antidemocràtica”. Un contingut evident, doncs, un significat clar, és negat com a continent, com si no existís cap nom que el pogués expressar. Llegim i sentim polítics, periodistes o intel·lectuals que, tot i que denuncien la injustícia de les detencions de polítics catalans, s’afanyen a negar-los la categoria de “presos polítics”. La mateixa Amnistia Internacional, que en altres parts del món és presta a acusar o a qualificar sense comprovacions primmirades, a Espanya s’entortolliga amb un budell burocràtic abans d’obrir la boca. I així la progressia espanyola pot viure molt tranquil·la: s’esgargamella denunciant la desaparició d’un animal a l’Antàrtida mentre silencia o no reconeix l’empresonament injust de persones al seu país.

Europa sap que no pot permetre’s tenir presos polítics sense ressentir-se’n com a cresol de democràcia —si és que encara li queda estómac per a ressentir-se d’alguna vergonya. Seria un escàndol que, oficialment, un Estat europeu reconegués l’existència de presos polítics al seu si. En canvi, sembla que pot consentir “persones empresonades de manera antidemocràtica”. Negar el nom per a negar la cosa, per bé que aquesta cosa es puga definir o descriure clarament: així és com parla ara mateix Europa. L’Estat definit i tipificat per Habermas —en què les lleis, les constitucions, preserven la democràcia—, característic de les democràcies europees actuals, s’està o l’estan degradant de manera perillosa. Malgrat la insistència del mateix Habermas a no sacralitzar les lleis, aquestes es realitzen com a noms sagrats al marge o en contra dels seus continguts. Un nominalisme pervers recorre Europa i li corromp la parla. Els estetes de la semàntica haurien de començar a reaccionar, a parlar més clar, encara que momentàniament es puga ressentir la precisió de la llengua.