Sergi Vicente llegeix ‘La primavera a Pequín’

Homes desinhibits que caminen amb la samarreta mig recollida i amb la panxa enlaire, fregalls pudents i orfes de galledes que decoren edificis o carrers, vianants que s’han aturat a dormir al carrer perquè els ve de gust i prou, nois obedients que li porten la bossa a la xicota mentre va de compres, sense manies estètiques i per pura voluntat de complaure-la. Per aquells que portem un cert temps a Pequín, tot això i molt més ja forma part de la quotidianitat; però, per al nouvingut, les ciutats xineses són plenes de sorpreses, de situacions o estampes que no responen a una lògica concreta i que, d’un inici, confonen. Com donar-los-en sentit? Potser si tens la resposta et sentiràs alliberat, però aleshores voldrà dir que el viatge s’ha acabat, que segurament et queden poques coses per descobrir i per seguir-te sorprenent. Sovint ens resistim a assumir-ho, com quan fem servir eines com Instagram per no ignorar la nostra necessitat vital de comunicar l’excepcionalitat d’un moment o aquell impuls vouyeurista. Però la nostra mirada mai serà igual de sincera que la del nouvingut.

I en el primer aterratge en una ciutat nova, és des de la curiositat, des l’observació ingènua i gens intencionada, que podem tenir una experiència única, un relat que nosaltres mateixos anirem construint durant els dies que fem el badoc (per ser fidel a com ho descriu Francesc Parcerisas) i que cap guia de viatges pot substituir. Un bon amic meu em va dir una vegada: ‘és que ara vagis on vagis sempre et trobes el turista occidental despistat amb una Lonely Planet a la mà. Ja no pots ni perdre’t tranquil!’ Doncs ‘La primavera a Pequín’ és justament l’antítesi -m’atreviria a dir l’antídot- d’aquesta mena de guies que et preparen per saber-ho tot i no perdre detall. Perquè el millor viatge no és aquell que millor has planejat per no oblidar-te cap dels llocs que se suposa que has de veure de forma obligada i, a poder ser, retratar amb la teva càmera per poder-ho explicar als altres, sinó el viatge de l’experiència, l’acumulació de vivències, coneixences i pensaments que fan que el record valgui la pena.

Aquest juliol farà ben bé onze anys del meu primer aterratge a Pequín, i recordo que guardava sempre notes de situacions similars perquè, abans d’anar a dormir, sabia que si no ho feia seria incapaç de retenir tanta novetat, tanta sorpresa, tants estímuls. Notes que segurament encara guardo en algun racó i que, si les revisés, s’assemblarien a les que van servir per escriure aquest llibre. Amb la diferència que aquest té el do de recrear amb la precisió de la paraula allò que, com a molt, jo només seré capaç de capturar amb una càmera. Per a tots aquells que també vam viure un primer mes fent el badoc en aquesta i tantes altres ciutats, ‘La primavera a Pequín’ és, en definitiva, el dietari que ens hauria agradat saber escriure.