Sense art no hi ha revolució

Estem d’enhorabona: Indòmita, el segell juvenil de Raig Verd, sacsa el camp de la literatura juvenil en català amb la publicació de Bitter, la preqüela de Mascota. També, en aquesta ocasió, l’obra està magistralment traduïda per Octavi Gil, que aconsegueix que l’estil poètic d’Akwaeke Emezi flueixi mentre ens embriaga la seva dolçor i bellesa. Si Mascota ja va suposar una grata sorpresa per al públic català, el qual va poder llegir en la nostra llengua una de les veus més fresques del panorama literari mundial, Bitter suposa la confirmació d’una narrativa genial pròpia, tan bella com empoderadora, tendrament radical. Emezi transmet com ningú la força que té una carícia sincera.

Si a Mascota la ciutat de Lucille representa un món aparentment utòpic, en el qual ha triomfat la revolució i s’ha posat en marxa una societat sense «monstres», és a dir, sense ningú que abusi del seu poder i faci mal als altres, a Bitter ens trobem una Lucille prerevolucionària, en plena guerra, amb el jovent d’Assata en primera línia de foc, lluitant per un món millor, més just, en què es redistribueix la riquesa i les elits no abusen del poble. Lucille, per a Emezi, tant a Mascota com a Bitter, és una ciutat simbòlica amb què representa diferents arestes de la nostra societat. A la Lucille de Bitter, la policia tiroteja innocents, els polítics són corruptes i l’elit rica, amb l’arximilionari Theron al capdavant, exerceix el seu poder il·limitat per a enriquir-se més i més a costa d’explotar i abusar de les classes populars. És un món ple de monstres sense escrúpols que fa necessària una sublevació revolucionària per a aturar els abusos i les injustícies.

En aquest context revolucionari es troba Bitter (amarg en anglès), la noia protagonista de la història, la qual, però, no vol saber-ne res, de la revolució. Ella només vol estar sana i estàlvia, tancada a la seva habitació, pintant o dibuixant amb els auriculars posats. Bitter ha tingut una infància difícil, òrfena de mare, assassinada pel monstre de son pare, ha saltat d’una casa d’acollida a una altra fins que va anar a parar a l’Eucaliptus, una escola amb residència per a joves artistes, i només vol pau i un lloc segur on viure. Sens dubte, Bitter és un llibre molt especial. Hom, després de llegir-lo, té la sensació d’haver après molt amb la seva lectura, potser perquè Emezi és capaç de fer que el lector —no necessàriament jove— s’emmiralli a la història en tot moment, incloent-lo també en el debat polític, estenent el món simbòlic de Lucille al món real. Ens trobem amb un llibre singular que fusiona la construcció narrativa d’una iniciació política amb la d’una iniciació sentimental, acompanyant la Bitter en la seva lluita per a trobar el seu espai segur en el món i conviure amb les pors i les angoixes que li produeixen la seva falta de compromís polític.

És molt probable que el lector s’hi senti interpel·lat, i, tenint en compte el diferent grau d’implicació política dels diversos personatges de la història, es qüestioni el seu propi compromís i se situï més prop d’un personatge que d’altres. Tothom ha d’implicar-se en la revolució i ser a la primera línia, o és lícit, moralment acceptable, ser-hi a altres llocs, lluny del foc? El que ensenya Bitter es pot trigar tota una vida a aprendre-ho: cadascú ha de trobar el seu lloc, el qual no necessàriament és a la primera línia, i es pot aportar de moltes maneres diferents sense tenir remordiments o sentiments d’escàs compromís polític. En aquest sentit, Emezi fa una clara aposta per la importància de l’art en tota lluita, considerant els i les artistes com petits portals pels quals pot accedir al nostre món la màgia i una infinitud de coses precioses i terribles, com els àngels, que han de tenir un paper crucial en tot procés revolucionari que es valgui. De fet, en un sentit metalingüístic, podem considerar el llibre d’Emezi com una mostra del compromís de l’autora, una aportació a la revolució permanent, la qual es nodreix de llibres tan emancipadors com el de Bitter.

Val a dir que, quan parlem de política, ens referim al seu sentit radical, a la seva dimensió ètica, no pas a una propaganda d’ideologies, mites i estereotips. L’organització d’Assata té com a lema uns versos de Gwendolyn Brooks: «Els uns som la collita dels altres. Els uns som l’entorn dels altres. Els uns som la magnitud i el vincle dels altres». Això vol dir que tots estan al servei de l’altre, que no estan separats, i que les cures i l’amor estan al centre de l’acció política: una proposta ètica radical que tant de bo s’estengués a la política real, tan empastifada en mentides i fake news. Arribat el moment revolucionari, ajusticiaries les elits que t’han explotat i han precaritzat la teva vida o els perdonaries la vida? Que cadascú pensi la seva resposta.

En definitiva, Emezi ha aconseguit bastir una obra fantàstica sobre uns ciments ètics reivindicables, sent capaç de representar de forma preciosa la fusió dels processos d’iniciació política i sentimental, tot sintetitzat en l’evolució de Bitter. És fàcil empatitzar amb la noia protagonista i acompanyar-la en la muntanya russa de les seves emocions, passant de la por i d’un escepticisme pessimista a la consciència del seu poder i la determinació per prendre el bou per les banyes. Més enllà del debat de si és possible portar a terme un procés revolucionari sense que cremi tot, sense sang, sense sacrifici, deixant anar la venjança, queda clar que, per a e Emezi, sense art no hi ha revolució. Precisament, Bitter, una jove artista que defuig la lluita revolucionària és l’origen involuntari d’una revolta que alterarà l’ordre de les coses a Lucille. Amb tot plegat, Bitter és una novel·la juvenil imperdible que ajudarà els joves lectors a créixer.