Sang vella que viu

Diu Manuel Forcano (Barcelona, 1968) que els llibres de poesia són museus. Runes de l’autor que es posen a les pàgines d’un llibre. Els poetes són exhibicionistes que mostren les seves decepcions, emocions i eufòria passades. I aquestes runes, que ja són marcides, s’exposen als visitants (o lectors) en un acte d’exhibició de la intimitat nua. Arabesc és un museu ple d’escultures, de gerres sense nanses o nanses sense gerres, perquè són retalls de moments viscuts, repensats, artefactes del passat que ja no existeixen, però que són reminiscents. Forcano ha fet una tria d’una vuitantena de poemes, dos d’ells inèdits, en una antologia que pretén recollir i tornar a posar en circulació poemes que ja costava molt trobar a les llibreries. “Volíem tornar a posar en circulació sang vella que torna a estar viva”, diu l’autor.

Manuel Forcano destil·la poesia. Forcano és poeta, hebraista i traductor. Ha estat director de l’Institut Ramon Rull i ha estudiat hebreu i àrab a Israel, Síria i Egipte. L’avala una àmplia trajectòria com a poeta que va començar el 1992 amb l’obra Les mans descalces, guanyadora del premi Josep Maria López-Picó. El Forcano de Les mans descalces ja no hi és. Tot i confessar que li agrada el títol, no reconeix la seva veu poètica en aquest primer llibre. És per això que no ha inclòs cap poema de Les mans descalces a Arabesc: “Arabesc és com un edifici. S’aixeca cap amunt i hi ha parts que no es veuen. Les mans descalces són els fonaments, la catedral de la meva poesia no podria haver existit sense això”.  Curiosament, Arabesc tanca amb un poema antic, escrit poc després de Les mans descalces, i inclòs en el llibre De nit. Aquí ja hi ha la veu de Forcano. L’autor tanca la seva antologia gairebé de forma circular, amb un poema dels inicis per demostrar que la seva veu és la mateixa, que s’encisava pels mateixos temes que avui defineixen la seva trajectòria i que el poeta passat encara és viu.

L’antologia es vertebra al voltant de tres grans temàtiques que abracen transversalment tots els seus llibres. La primera secció, anomenada ‘Ciutats’, és un recull de poemes inspirats en paisatges i viatges, a partir dels anys del poeta a l’estranger i les seves experiències vitals. La segona secció, i amb molt pes dins l’antologia, s’anomena ‘Cossos’. “La meva poesia és una tesi no doctoral que estudia què és el desig”. El tema gira entorn de la mà invisible que ens empeny cap a allò que ens atrau, una força que és part essencial de nosaltres. Tanca el llibre ‘El pes dels dies’, que recull els poemes més nostàlgics de l’autor. La poesia de Forcano és una poesia de memòria, de record, i ell no té problema en admetre que els seus versos són nostàlgics, malgrat el sentit una mica injuriós de la paraula: “M’agrada pensar en allò bonic que he fet, els llocs i les persones amb les quals he sigut feliç. La meva poesia és una habitació que em permet pensar sobre tot això”. Arabesc es construeix al voltant d’aquests tres pilars, de manera que el conjunt sembla nou sense ser-ho realment. La coherència i constància de la veu de Forcano permet barrejar els temes i prescindir de l’ordre cronològic sense que se’n ressenti l’estructura.

Arabesc, editat per Proa dins la col·lecció de l’Óssa Menor amb pròleg de Francesco Ardolino, porta a la coberta una il·lustrració de Xavier Puigmartí, pintor català que viu a Egipte i amic pròxim de Forcano. L’antologia conté dos poemes inèdits, un petit tast que l’autor avança del seu nou llibre. El valor del recull rau en el fet que la tria ha estat feta pel mateix autor, en dialèctica amb el seu editor, Josep Lluch: “Vam pensar en fer un volum complet de poesia, però semblaria que m’hagués mort!”, explica Forcano.  Els poemes que ell anomena fills de la inspiració són primordials a la tria. L’autor reconeix en els poemes els instants i les circumstàncies en què els va escriure. Diu que els que han vingut sols, sense treballar-los, tenen una aura, una màgia sobrenatural. Moments en què l’autor ha parat de viure per escriure.

L’autor defineix la seva poesia com una poesia que explica coses, no narrativa, però que trasllada un missatge amb imatges molt plàstiques, metàfores potents que primen sobre la forma. La seva poesia és en vers blanc, una poesia d’imatges que fotografia un moment, una sensació, una emoció, sense encotillar-se en l’artifici formal. Aquesta manca d’artifici, que fuig d’explorar les capacitats de la llengua, reforça el to confessional de la seva poesia. Arabesc és un recull de confidències per descobrir o recuperar la trajectòria del poeta. Poemes que s’han de llegir en silenci o en un xiuxiueig, per tenir a l’abast i gaudir plenament del bo i millor de Manuel Forcano.