Salvar l’Amazònia

La selva amazònica està desapareixent, devastada per la depredació humana. La desforestació i la degradació forestal avancen imparables. Els únics culpables? Els éssers humans i la seva cobdícia. La pèrdua de la vasta i rica biodiversitat i la supervivència de pobles indígenes semblen no tenir cabuda en els interessos dels governs d’arreu del planeta. Potser creuen que si s’ignora el problema, desapareixerà per art de màgia. 

Amb aquest teló de fons, avui recuperem el thriller ecològic El zoo del Mengele, escrit pel noruec Gert Nygårdshaug i publicat el 1989, primera novel.la de la “Trilogia del Mino”, que consta de L’arbre de flors del cel i La bassa d’Afrodita. El zoo del Mengele va ser tot un èxit;  va rebre el premi a la «Millor novel·la noruega dels últims 100 anys» al Festival Internacional de Literatura de Lillehammer el 2007 i obtingué el reconeixement tant de crítics com del públic. 

Arriba a Catalunya, però, tres dècades després de la seva publicació original gràcies a l’editorial Cossetània i a la traducció d’Anna Olivé Busquets, i desgraciadament, els temes que planteja i denuncia continuen vigents avui en dia. Res ha canviat. Tot ha empitjorat. 

El relat ens situa en algun indret de la selva amazònica, on el jove Mino, el protagonista, haurà de fer front a innombrables desgràcies i barbaritats, com per exemple l’aniquilació total del seu poble a mans d’uns gringos despietats i desitjosos de riqueses, o l’assassinat, a mans dels mateixos bàrbars, del que es convertí en el seu protector, del que fou un segon pare per al Mino, quan aquest es quedà orfe. https://www.nuvol.com/llibres/trenta-cinc-anys-de-bromera-llibres-passio-futur-164770

Quan passats uns anys, i incomptables adversitats, el Mino va a la universitat, s’aliarà, juntament amb el seu amic íntim Orlando, amb dues noies afins a la seva ideologia i crearà el perillós grup terrorista Grup Mariposa, amb el qual sembrarà el caos per tot el món eliminant figures importants, i fins llavors intocables, d’empreses que es dediquen a violar, massacrar i destruir la selva: 

El Mino i el Grup Mariposa estan convençuts que “els humans han fracassat en fer el que la terra voldria: que fossin la mare de totes les criatures vives, de tot allò que creix”. L’autor aconsegueix que simpatitzem amb ellsi fins i tot un s’arriba a plantejar si el terrorisme podria ser la solució a tanta destrucció. Tanmateix, em va semblar curiós i incongruent el fet que el protagonista es dediqués a caçar papallones i a preservar-les per sempre més dins d’una caixa; o que, per exemple, no es plantegessin en cap moment anar en contra de la indústria alimentària, ja que segons els experts, una de les causes principals de l’augment de l’explotació dels boscos rau en l’increment del consum de carn i la conseqüent expansió de la ramaderia extensiva. 

Gert Nygårdshaug, que va viatjar a l’Amazònia per primera vegada com a periodista per investigar la mort del sindicalista brasiler Chico Mendes, es declara en nombroses entrevistes fan del realisme màgic, i és que en la seva obra hi trobem nombroses referències: el nom del cura de la parròquia del pobre on va néixer el Mino, el pare Macondo, homenatge directe a Gabriel García Márquez, la referència a Juan Rulfo i El llano en llamas, o diversos elements aparentment normals que són inexistents en el nostre món, com l’oli que s’obté d’una flor blava que protegeix completament del foc. Tampoc podem passar per alt la reminiscència del Comte de Montecristo i la seva set de venjança, que és, clarament, el fil conductor de la novel·la de Nygårdshaug. 

El títol de la novel·la fa referencia a “l’Àngel de la mort”, Josef Mengele, doctor nazi responsable de les atrocitats més brutals i bàrbares contra el poble jueu que va escapar-se cap a Sud-Amèrica després de la guerra amb total impunitat. “El món sencer s’ha convertit en un gran zoo del Mengele, sense l’ajuda de Josef Mengele. Una grotesca casa de bojos.” No li falta raó. I és que El zoo de Mengele és també una expressió brasilenya que s’utilitza per descriure una situació que està fora de control. 

El zoo de Mengele és un llibre oportú per reflexionar sobre les nostres accions, tant col·lectives com individuals. La selva és el centre del món, els pulmons del planeta, “l’organisme més viu del món” i, no obstant això, l’estem destruint entre tots. Com ens recorda Nygårdshaug, “la terra no existia per benefici de la raça humana; se suposava que els humans havien de servir la Terra”.