Sakamura y los turistas sin karma: Pablo Tusset on the rocks

Barcelona, d’ara endavant Barna City, enceta l’estiu amb un titular alarmant: “Turistas japoneses atacan a ancianos y niños en el parque acuático de la Sagrada Familia”, sense saber que els agressors són Chichi Robots, turistes (japonesos) artificials que causen el pànic en una ciutat convertida en parc temàtic. Un exinspector zen, una hacker caça-psicòpates i el primer gat policia de la història intentaran descobrir qui o què s’amaga al darrere d’aquesta tremebunda plaga androide. En altres paraules: torna la literatura humorística i gamberra de Pablo Tusset. Novel·la negra? “Més aviat gris marengo”.

El llibre, òbviament, s’ha presentat a Barna City sota un sol estival i matiner de cal Déu, a la Plaça de Gaudí davant de la incompletíssima Sagrada Família, “que seguirà construint-se fins sempre”. Una presentació encerclada per hordes de turistes interminables de majoria nipona, com els de la novel·la. Artificials o no, aquests no són agressius. Només són tranquil·lament invasius, agradables i silents com els gats: passegen entremig dels periodistes, treuen pancartes i s’asseuen al costat d’en Tusset disparant fotos a ritme taquicàrdic. Tot s’esdevé segons el guió convencional d’això que sona a totes hores, la gentrificació. I això no és tot.

Unes dones amb faldilles de colors (hawaianes) ballen una dansa estrambòtica (hawaiana?) al nostre costat. És una activitat dirigida. Deu ser una cosa normal a Barna City, però fer aquest exercici motriu a quarts de deu del matí, en un parc públic ple de gent, al bell mig del pas i amb una música suposada, em sembla un mer exhibicionisme. Hi ha gent que paga per això (pànic). Penso en aquest llibre de Sloterdijk. O en King África. “Estem convertint Barcelona en un parc temàtic”, diu Tusset, fumant el cinquè cigarret en mitja hora i escaig. Però no és pessimista amb el turisme: “Mentre hi hagi lloc per nosaltres…”.

De moment, el que hi ha és en Sakamura y los turistas sin karma, que Destino publica perquè puguem tornar a riure amb la prosa més fresca, enginyosa i divertida del creador del fenomen Cruasán. Aquest últim llibre explora un horitzó que ja estem assolint, el de la convivència amb màquines d’intel·ligència artificial. Però Tusset va una mica més enllà i també parla de l’estupidesa artificial: “Hi haurà robots idiotes”. Pausa dramàtica. “I molts”. T’agraden, els robots?, li pregunten. “Sí, i en vull tenir un a casa, però que no tingui forma humana. I que planxi”.

Un altre tema que es planteja a la novel·la són les noves formes de xenofòbia, que segons Tusset apunten al turisme i a les màquines. La seva barreja perfecta són els Chichi Robots. Al marge de la turismofòbia, o en aliatge amb ella, l’escriptor barceloní creu que “tot allò que es va dir abans dels negres o de les dones ara es dirà dels robots”. Almenys, fins que superem la hipòtesi de la vall inquietant: la corba matemàtica que indica la nostra reacció de por o repugnància davant els androides. Tot arribarà, per dissort analògica –potser humana. Tusset es mostra pragmàtic: “Prefereixo un robot ben educat que un cafre humà”.

Cambia, todo cambia

Sakamura y los turistas sin karma, que podria ser el títol d’un gag de La hora chanante o d’un disc d’Antònia Font en castellà, està ambientada en una realitat paral·lela a la nostra i agafa el relleu de l’humor crític amb tocs surrealistes de Lo mejor que le puede pasar a un cruasán o Sakamura, Corrales y los muertes rientes. Tanmateix, Tusset explica que no vol que se l’associï només a aquest tipus de literatura, perquè també cultiva un altre sistema de creació editorial, més seriosa, “per alternar, perquè em va bé”. La seva penúltima obra, Franz y Greta (signada com a David Cameo), anava en aquesta direcció. I la propera hi tornarà.

Abans d’acabar aquesta presentació sui generis, amb la Sagrada Família contemplant-nos, es fa obligat demanar-li què en pensa, de Gaudí. “No m’interessa gaire com a arquitecte, la veritat. Fer una mena de neogòtic regalimant em posa dels nervis. Però bueno. Porta diners, que és lo que mou les coses”. I la conquesta inevitable d’uns quants espais urbans. Al cap i a la fi, una continuació raonable després de la desaparició de la Barcelona de Vázquez Montalbán, primer, i la postolímpica a continuació, retratada al llibre del Cruasán. Tot canvia. Ara és l’època de la Barna City, “que durarà deu o quinze anys, i després en vindrà una altra”. Tot i que Barcelona “no té avantguarda ni contracultura, fem veure que hem inventat el modernisme i els turistes estan encantats, i no deixaran de venir”.

Les dansaires hawaianes han desaparegut. Però els turistes japonesos s’han multiplicat. Sembla que recreem la novel·la. N’hi ha una colla que porten tots un barret idèntic, per no perdre’s. Ben pensat. Aquest és el gris marengo de la humanitat despersonalitzada, feliçment gregària, amb dubtosa cobertura de karma o com vulgueu dir-ne i moltes ganes d’immortalitzar el moment fent-se fotos a ells mateixos amb el paisatge gaudinià de fons. ¡Sayonara Barcelona, Hello Barna City!