Recordar Guadalajara

L’historiador catalano-mexicà Josep Maria Murià recordava, en un acte de la diada de Sant Jordi a Lleida, la participació de la cultura catalana a la Fira Internacional del Llibre de Guadalajara de l’any 2004. També suggeria que, en aquests moments d’especial asfíxia política de la llengua, caldria commemorar l’any  2024 el vintè aniversari de la fita que ens va mostrar al món i ens va obrir de bat a bat les portes de Frankfurt, el 2007. Feia aquestes consideracions acompanyat del seu amfitrió, l’editor Lluís Pagès, qui també coneixia de primera mà la intrahistòria d’aquell esdeveniment tan important per a un país tan acomplexadet com el nostre.

Els simples fets -com diuen els advocats- són : 1) Que Catalunya va ser la convidada d’honor de Guadalajara, 2) Que la participació catalana va ser un èxit rotund, incontestable, 3) Que la vella Espanya -el govern Aznar i el règim en ple- va intentar fins a darrera hora que Catalunya no hi comparegués com a entitat cultural diferenciada, i 4) Que finalment, els catalans de Mèxic se’n van sortir amb penes i treballs. Tantes penes i tants treballs que, més tard, entre canapès i pastetes, Murià ens explicava que, després de l’èxit català, va haver d’abandonar la seua participació directa en l’organització de la fira, iniciada a la seua primera edició, l’any 1986, perquè les pressions salvatges dels espanyols el van dur a treballar al límit fins acabar hospitalitzat “per esgotament físic i nerviós”.

Josep Maria Murià i Rouret (ciutat de Mèxic, 1942) és escriptor, catedràtic i membre de l’Acadèmia Mexicana d’Història, un dels fills il·lustres del nostre exili a Mèxic, el país que va acollir els pàries de la nostra terra quan estaven atrapats entre Franco i Hitler, després de la caiguda de França, el juny de 1940. El seu pare, Josep Maria Murià i Romaní, antic militant d’Estat Català, va lluitar voluntari a la batalla de l’Ebre i va arribar a Mèxic el 1942, com tants intel·lectuals catalans rescatats pel president Lázaro Cárdenas. A la Universitat de Guadalajara va ser professor de literatura i d’història, amb unes classes magistrals sobre el veritable passat de l’Espanya negra i profunda que encara són recordades. Indirectament, va ser l’artífex de la participació catalana a la fira del llibre, perquè quan tot semblava perdut, el president de la fira, Raúl Padilla, un antic deixeble seu, va adreçar les paraules definitives a Murià i Rouret: “Tranquilo, se lo debemos a tu papá”.

Aznar havia trucat al seu homòleg mexicà, aquella altra calamitat bíblica que va ser Vicente Fox que, després de concórrer a les presidencials com la gran esperança democràtica, ben aviat va fer del país un negoci familiar, al més pur estil pepero. “Cualquiera, menos Cataluña”, li va dir Aznar, que repetia per enèsima vegada la consigna que circulava entre la diplomàcia espanyola a Mèxic des de finals de l’any 2000, en cloure la  participació d’Espanya a la fira. “Cualquiera, menos Catalunya”, havien respost a la directora general, Margarita Sierra -una de les fundadores de l’esdeveniment- quan, amb tota la bona fe, els havia comentat que volien invitar la cultura catalana.

La supèrbia, considerada per Tomàs d’Aquino a la Summa Theologica com el primer dels set pecats capitals, la supèrbia, que Dante situa al primer cercle del Purgatori a la Commedia, la llegendària supèrbia espanyola, va jugar a favor de les lletres catalanes. El paper d’Espanya a la fira del 2000 havia estat discret, per dir-ho suaument. Com si no sabessin que la de Guadalajara (Jalisco) era la segona fira del llibre del món, després de Frankfurt, com si els hagués fet mandra haver de comparèixer davant d’aquells fills esgarriats de la madre pàtria que havien emparat la púrria republicana, com si la improvisació fos l’arma secreta de l’èxit.  I, per rematar la jugada, es permetien el luxe de suggerir a la Universitat de Guadalajara a qui podia convidar i a qui no. De fet, la consellera de cultura andalusa va postular obertament la seua comunitat autònoma com la convidada del 2004, davant la sorpresa general.

Quan Vicente Fox va trucar al governador de Jalisco, Francisco Ramírez, Murià ja li havia explicat la situació personalment i l’havia convençut de la necessitat que es mantingués ferm i solidari, tal com va fer. Davant les ingerències governamentals, el rector de la universitat organitzadora, José Trinidad Padilla, va recordar que aquella era una entitat acadèmica autònoma i que organitzaria la fira segons els seus propis criteris. El resultat va ser que, l’últim dissabte del mes de novembre de 2004, la cultura catalana es va exposar en aquell aparador privilegiat i que, al diumenge, el cap de premsa  anunciava a crits pels passadissos del recinte: “Murià, Murià, tus catalanes están en la primera pàgina de más de doscientos periódicos de todo el mundo”.

I és en aquest punt que caldria remarcar el paper que Lluís Pagès va jugar en l’esdeveniment. Ho recordava Murià, també: que el fundador de Pagès Editors -ara ja formalment jubilat- havia començat les gestions que culminarien amb la nostra participació a Guadalajara i, a més, qui hi va coordinar la presència dels editors en català. Nascut el 1942 a Gironella (el Bergadà), exerceix de ponentí des de sempre i ha estat un formidable agent de la projecció cultural de Catalunya, com a president de l’Associació d’Editors en Llengua Catalana i com a membre de diversos fòrums internacionals.

Hi ha un llibret de l’any 2021 que resumeix l’aventura -i la ventura- mexicana de les nostres lletres: A Jalisco, per Catalunya, editat per Pagès Editors. L’inevitable i imprescindible Josep Maria Murià n’es coautor, amb la historiadora mexicana Angélica Peregrina, del prestigiós Col·legi de Jalisco. El pròleg de Josep-Lluís Carod-Rovira ens ajuda a contextualitzar la dimensió política del fet d’haver presentat a l’aparador internacional la nostra potència cultural, amb la presència d’escriptors, artistes i músics, acompanyats de professors, rectors d’universitats i de representants de l’àmbit polític: presidents de la Generalitat, consellers i diputats. Per tot plegat, potser sigui una bona idea que el 2024 ho commemorem com a país.