Raúl Gay. Contra el tòpic de la superació

Són molts els textos sobre discapacitat que s’han escrit des del tòpic o l’autocomplaença. Però Retrón. Querer es poder (a veces), editat per Next Door Publishers, s’allunya dels esquemes preestablerts ja des del títol. El seu autor, el periodista Raúl Gay (Saragossa, 1981), utilitza la forma inventada retrón per donar una pinzellada d’humor al debat terminològic que s’ha encès dins del mateix col·lectiu. Com n’hem de dir, d’això? Discapacitat? Diversitat funcional? On s’acaba el menyspreu? On comença l’eufemisme?

El mot retrón, que Gay ja havia utilitzat amb Pablo Echenique al blog De retrones y hombres, és una solució àgil per relativitzar les tibantors lingüístiques. Echenique i Gay ho van explicar així a eldiario.es: “No nos gusta la palabra discapacitado. Preferimos retrón, que recuerda a retarded en inglés, o a retroceder. La elegimos para hacer énfasis en que nos importa más que nos den lo que nos deben que el nombre con el que nos llamen.”

D’alguna manera, Retrón és l’ampliació en forma de llibre d’algunes qüestions que l’autor ja havia abordat al blog. Gay hi descriu la vida d’una persona afectada de focomèlia, sense braços i amb les extremitats inferiors també deformades. Això no obstant, Retrón no és (ni vol ser) una biografia. Tampoc no és manual d’autoajuda ni un relat de superació. Més aviat es tracta d’un assaig escrit a partir de l’experiència en primera persona. Així, s’hi plantegen qüestions tradicionalment silenciades o vinculades al tabú: és el cas de l’oci, el sexe, la vida amb un assistent personal o les dificultats per integrar-se en una escola ordinària. Gay no s’està de prevenir el lector a la contraportada: “En estas páginas hay sangre. En estas páginas hay humor. En estas páginas hay sexo. En estas páginas no hay tabúes”.

Segurament, una de les principals conseqüències dels textos autocomplaents és el retrat esbiaixat de les persones afectades. Entre l’heroi i el desgraciat no hi ha matisos. Davant del desconeixement, el risc d’instal·lar-se en els extrems augmenta. Per aquest motiu, la gran virtut de Retrón és l’equilibri, l’aurea mediocritas meditat i volgut. Sens dubte, els tòpics s’esquerden quan Gay explica que ha anat de viatge sense la família, que s’ha independitzat i s’ha casat. Amb tot, el relat seria incomplet si no parlés de les estones de soledat i de les dificultats per realitzar activitats quotidianes. En aquest sentit, l’autor omple el buit de la incomoditat amb franquesa. La llista de coses que pot i no pot fer sol és una bona declaració d’intencions: “No puedo empezar el día sin ayuda de otra persona. No puedo vestirme solo. No puedo ducharme solo […] Puedo hacer break-dance. No puedo levantarme tras hacer break-dance”. L’humor es converteix, de fet, en un ingredient imprescindible per fer avançar el text. Un humor impúdic, sense precaucions, que festeja sovint amb la rialla més fosca.

Raúl Gay ha publicat Retrón perquè té una discapacitat. Però ho ha fet, també, perquè demostra les seves aptituds escrivint. Així, l’obra reivindica les característiques que formen cada persona, amb discapacitat o sense. No pot passar per alt el moment en què Gay remarca que, contràriament al que pot semblar, la discapacitat no li monopolitza la vida. En altres paraules, no es passa el dia pensant en les limitacions físiques; més aviat ha començat reflexionar-hi a través del blog i a través del llibre, un encàrrec de l’editorial Next Door Publishers. Lluny de les històries de superació —hi ha alguna altra opció que intentar tirar endavant?—, l’autor reconeix que parlar massa de discapacitat el cansa. Per tant, deixa que altres facetes de la vida convisquin amb un cos que, a primera vista, ja surt de la norma. No té braços, però ha treballat a Aragón TV, ha viatjat a Cuba i espera una filla.

Amb tot, encara que la discapacitat no en sigui l’única protagonista, el llibre és un petit triomf davant del rebuig i la reclusió. En el capítol dedicat a l’escola, Gay explica que el director del centre on va cursar la primària va arribar a dir: “Por mis cojones, Raúl Gay no entra en este colegio.” Érem a principis dels 80 i ningú no parlava d’escola inclusiva. Avui, la integració dels retrones a les aules ha millorat, però no és ni de bon tros suficient. Quan la diversitat sigui entesa com un enriquiment, potser es podrà plantejar l’exercici de reescriure Anna Karènina. Us imagineu la protagonista de Tolstoi amb gos pigall, audiòfon o cadira de rodes? Raúl Gay ho ha fet, i la història comença més o menys així: “Todos los bípedos se parecen pero cada retrón lo es a su manera”.