Quin és el problema de l’abril?

Cal repetir sempre que l’abril és el mes més cruel. És la frase més famosa del poema més famós, The Waste Land, de T. S. Eliot, però, així i tot, amb cada primavera que arriba cal tornar-la a llegir i afusellar-la cunyadament en articles, tuits i tots els formats de poc espai i vida petita (amb tubercles secs). La lucidesa no dona consol, però sí una gratificació obscena en forma de venjança.

“April is the cruelest month, breeding“. Mira si és cruel que ni tan sols et deixa traduir satisfactòriament el primer verb del qual depèn la resta del Poema. En anglès, “breed” vol dir “criar”, però una “breed” és una raça d’animals que els humans hem obligat a procrear a la força, imposant un encreuament que no s’hauria hagut de donar mai. La traducció més recent que tinc a casa, La terra eixorca (Lleonard Muntaner), de Neus Nadal, diu que l’abril “brosta”, però és massa vegetal. Rosa Leveroni diu que “fa sorgir”, que és massa abstracte. Agustí Bartra fa que l’abril engendri, que ja és més a prop perquè engloba tota la vida orgànica, però encara té un punt de notarial. És irònic que Joan Ferraté, que va fer una traducció per ajudar-se a entendre el poema d’Eliot, però que confessava que “passats vint anys, seguia sense entendre’n res”, digués que l’abril “lleva”, que és la millor opció de les quatre, perquè la llevadora assisteix el part, però les vinyes també poden llevar raïm (o això diu el DIEC), i en tots els casos el verb reté la fiscalitat traumàtica d’una separació forçada. Per desgràcia, “llevar” és massa polisèmic i les eles són massa lleugeres per convocar la violència de l’abril de merda. Ja sé que en català “criar” grinyola una mica amb “liles en la terra morta”, que és el que l’abril cria segons el poema, però per mi sempre serà un mes tan insidiós que només me’l puc imaginar criant, ben antropomòrfic.

La gràcia d’Eliot és que ens posa en guàrdia contra la primavera. Quan els dies s’allarguen i la calor xiuxiueja que tot anirà bé, el poeta ens recorda que ja és massa tard i la vida ens passarà per sobre. El tema és el fracàs de les relacions humanes, i Eliot el va escriure quan el seu matrimoni amb Vivien Haigh-Wood estava fracassant: “A ella el matrimoni no li va donar felicitat… a mi em va donar l’estat d’ànim del qual va sortir The Waste Land“. A la terra gastada el desig sempre es gira contra ell mateix, i totes les referències mitològiques et recorden que no hi ha res de modern en aquesta desgràcia: des de la infame citació en alemany a Tristany i Isolda, la història d’un adulteri que acaba amb la mort dels dos amants, fins a l’aparició de Tirèsies, que Eliot diu a les notes del llibre que “allò que Tirèsies veu, de fet, és la substància del poema”. Segons la mitologia grega, Tirèsies neix home, però és transformat en dona, i s’encarrega de resoldre l’antiga disputa sobre quin dels dos sexes experimenta més plaer en l’acte sexual, revelant que, si es dividís el gaudi en deu parts, la dona se’n quedaria nou i l’home, només una. En canvi, el que ha vist el Tirèsies d’Eliot no són les dues cares del plaer, sinó de la insatisfacció i la impossibilitat de comunicar-se dels dos sexes, i es converteix en l’observador del naufragi d’una parella moderna: “El moment ara és propici, segons li sembla / el sopar ha acabat, ella està avorrida i cansada, / intenta fer-se-la seva amb carícies / que, malgrat no ser refusades, tampoc són desitjades”. L’abril és cruel perquè els que es desitgen es converteixen en traïdors que només podran estar junts en la mort, i els que follen al sofà de casa seran condemnats a una vida llarga.

Llegir The Waste Land cada abril és important, cal repetir els gerundis del començament, enfadar-se amb els trossos en alemany, no entendre res però continuar fins al final, i riure enfurismats del fet que Eliot acabi el poema amb un mantra en sànscrit “Shantih shantih shantih”. També cal llegir l’original en anglès i totes les traduccions que puguem arreplegar, perquè el trencadís de l’experiència moderna és justament el que Eliot volia capturar: “Amb aquests fragments he apuntalat les meves runes”. Personalment, el moment que em fa encongir el cor i m’obre a tot el que m’hagi de dir aquest poema terrible i difícil és quan arriba la sorpresa de l’estiu, que irromp a la primera secció, després d’haver après que la primavera és cruel i, en realitat, “L’hivern ens mantenia calents / cobrint la terra amb neu d’oblit”. Amb un trencament abrupte de la solemnitat, la veu ens transporta a una escena quotidiana que no sabem d’on baixa. “L’estiu ens va sorprendre arribant per damunt l’Starnbergersee / amb un ruixat; ens vam aturar a la columnata / i continuàrem sota la llum del sol, cap a l’Hofgarten / i vam prendre cafè, i parlàrem durant una hora”. L’hivern et manté calent en l’oblit, la primavera cruel et lleva, i l’estiu et sorprèn i ja és massa tard, i tot el que quedarà seran cafès d’una hora mentre plou fora del porxo i fem temps per tornar a les cases respectives.