Quatre proses del temps de Mandelstam

“A Brest davant dels anells en flames /a la carpa que el tigre va veure saltar, / i allà et vaig sentir, finitud, que cantaves, / allà et vaig veure, Mandelstam (…) Vaig saludar la tricolor / amb una paraula russa – / Allò perdut no es va perdre, / el cor un lloc fortificat”. Aquests versos de Paul Celan (a “Nachmitag mit Zirkus und Zitadelle”) poden servir de carta d’introducció a Óssip Mandelstam, aquell poeta i prosista rus, escriptor universal, que, obertament crític amb l’estalinisme, va morir el 1938 en un camp de pas cap a Sibèria, amb quaranta-set anys. Després de la publicació de la Poesia completa (Edicions de 1984) de Mandelstam el 2014, Jaume Creus n’ha recollit i traduït quatre proses: “La remor del temps” (1925), considerada la primera prosa de l’autor, “El segell egipci” (1928) i “La quarta prosa” (1930), paradigmàtiques de l’autor, i un article publicat a la revista Ogoniok el 1923, que serveix de tancament del volum. Totes elles descriuen la Rússia de principis de segle, amb el focus en les petites existències de persones, objectes, carrers, edificis… Les ciutats de Sant Petersburg i Moscou sedimenten un règim de discriminació, les veus múltiples d’aquells que les habiten, la cultura literària i musical russa, en diàleg amb l’europea, i una complexitat històrica que, com ens ensenya Mandelstam, només pot mostrar la literatura: “La meva feina, sigui quina sigui la seva expressió, és percebuda com una entremaliadura, una il·legalitat, una cosa de l’atzar. (…) Aquí teniu un altre punt de vista: per a mi, en una rosca de pa el que val és el forat (…) La rosca es pot menjar i empassar-se, el forat, en canvi, es queda” (reflexiona a “La quarta prosa”). La prosa de Mandelstam se situa en aquest forat: en el temps, en la Història, en la dificultat de fer un relat continu, en el fúlgid món físic de relacions i individus que s’escapen al discurs de qualsevol dictador.

“He retornat a la meva ciutat, sabuda fins al plor (…) / Ah, Peterburg!, que encara jo morir no vull; dels meus telèfons tens els números. / Ah, Peterburg! Adreces tinc encara on puc / les veus dels morts recuperar”, escriu Mandelstam, al poema “Leningrad”, el desembre de 1930. Un mes després, escriu: “viure a Peterburg és com jeure a la tomba”. La ciutat va passar a anomenar-se Leningrad el 1924, arran de la mort de Lenin. Anomenar-la amb el nom anterior és, ja, un acte amb connotacions polítiques, que també aplica a “La remor del temps” i “El segell egipci”. La voluntat de crear un llenguatge propi, de desmuntar els discursos de l’estalinisme imperant en l’època, és un dels nuclis de la literatura de Mandelstam. Per això, els relats no es construeixen com un relat continu i unitari sinó com un fragmentat, construït amb detalls, episodis de la ciutat, que no oculta la multiplicitat de veus silenciades, de temporalitats que conviuen, de cultures i subjectes diversos. 

Mandelstam es pot equiparar amb Walter Benjamin quan descriu Berlín i hi veu, estratificats, els rastres de les guerres, de la història, però també les il·lusions i els cartografies que hi va projectar quan era un infant, ja no recuperables de la mateixa manera però que també en formen part. També amb Bruno Schulz, quan descriu Drohobycz, a “El carrer dels cocodrils”, des de la mirada d’un nen que s’hi perd (o a un Sebald posterior quan, en recórrer les ciutats, hi veu la copresència de destrucció, cultura i individus al llarg de la història). 

El Sant Petersburg de Mandelstam es va construint a partir de la memòria del narrador: una infantesa que “va transcórrer sota el signe d’un veritable imperialisme (…) per culpa de la meva dida i dels carrers del Peterburg d’aleshores”, el record de les revoltes estudiantils, dels cosacs, la sensació de teatralitat de tot plegat: “Tot l’harmoniós miratge de Peterburg només era un somni, un resplendent vel protector sobre l’abisme, i al voltant s’estenia el caos judaic, no pas la pàtria, la casa, ni la llar, sinó exactament el caos, un desconegut món uterí d’on jo havia sortit, que temia i endevinava confusament, i del qual fugia, sempre fugia”. El que Mandelstam, nascut a Varsòvia i d’origen jueu, anomena “caos judaic” és una altra de les capes ocultes que el règim esborrava: “El caos judaic s’infiltrava per totes les esquerdes de l’apartament de pedra de Peterburg, com una amenaça de destrucció”. 

Els carrers i edificis prenen vida, cartografien experiències, a partir dels múltiples noms reals o ficticis, en les personificacions i les fal·làcies patètiques, travessats per la història, que s’hi inscriuen: Iuli Matvéïtx, Borís Sinani, o la memòria de la “noia jueva malalta que, de nit, s’escapa en secret de casa dels pares i va a l’estació Nikolaievski: potser hi haurà algú que se l’emporti”. Les estacions de tren també són molt presents, com espais que registren la memòria del desplaçament quotidià, i el de tants deportats i exiliats. Així, l’encantament de la ciutat a partir del record es barreja amb la cruesa de les experiències, i la sensació onírica amb una realitat material que afecta els cossos –els apartaments jueus, els oficis…–. La materialitat d’aquestes petites existències múltiples queda registrada en el món mític creat en els textos, en una temporalitat literària capaç de conservar les discontinuïtats que particularitzen la memòria històrica, i en l’idiolecte discontinu, aparentment senzill i tan complex, híbrid i rizomàtic, poèticament prosaic, de Mandelstam.

Una altra de les capes d’aquesta cartografia subjectiva, aliena a l’ordre imperant, és la de la cultura. A part dels capítols anomenats “Música a Pàvlovsk” o “Els concerts de Hofmann i Kubelik”, els textos estan plens de sales de concerts i referències a músics tant russos com europeus: Txaikovski, Rubinstein, Beethoven, Schumann… Passa el mateix amb la literatura: Turgénev, Gógol, Dostoievski i Tolstoi són comparats amb Goethe i Schiller, i alhora amb Nàdson, un poeta mediocre, segons explica una nota a peu de pàgina, que va tenir èxit i va morir jove. D’aquest últim, el narrador ens en parla al capítol “L’armari dels llibres”, en què ordena “la biblioteca de la primera infància [que] és l’acompanyant de l’home durant tota la vida” –altra vegada, recordem Walter Benjamin a “Desembalant la meva biblioteca”, del 1931–. La reflexió cultural permet al narrador endinsar-se en reflexions sobre la tasca literària. Hi ha una polifonia de tons i veus poètiques que ressonen en els textos, i que van de l’exaltació a la sequedat, fins al punt d’interrompre algunes frases i passar per moments d’escriptura quasi automàtica –com indica Jaume Creus en una nota a peu de pàgina–: “No temo la incoherència ni les ruptures. / Esquilo el paper amb les tisores llargues. / Enganxo les cintetes en serrells. / El manuscrit és sempre una tempesta (…) És l’esborrany d’una sonata. / Embrutar és millor que escriure”. 

“La quarta prosa” situa al centre la reflexió sobre l’escriptura. La nit és descrita com un “inventari ininterromput, sota la flama groga dels llums d’una estació de segona classe” per un narrador que es pregunta cada cop més per la seva pròpia tasca d’escriptura, presentada de forma negativa: “¿qui és aquest paio, aquest Mandelstam que fa tants anys que hauria d’haver fet alguna cosa i que sempre se n’escapa, el molt bergant? (…) els anys no em fan profit (…) Sóc culpable”. De forma paròdica i alhora seriosa, el narrador presenta la seva escriptura com una tasca inútil. Tanmateix, acabarà sent el forat de la rosca que hem esmentat abans: allò que queda quan la rosca ja ha estat menjada. La veritat, en aquest sentit, ja no és la de cap Partit o metarelat historiogràfic sinó la literària, la que barreja el somni amb la realitat, la matèria dels subjectes amb la seva imaginació i les il·lusions: “Un canalla em va dir que «veritat» en grec volia dir «mriïa» [Nota del traductor: En realitat, mot ucraïnès que significa somni]”. La literatura –i aquí podríem citar des de Foucault o Rancière fins a Benjamin o Alexiévitch, entre molts d’altres– es revela altre cop com l’espai de la memòria particular, de les veritats silenciades, d’una altra forma de justícia.

El llenguatge particular i fragmentari de Mandelstam, tan difícil de traduir a un altre idioma, està molt lloablement aconseguit en la traducció de Jaume Creus. A més, l’edició és atenta amb el lector en incloure notes a peu de pàgina que aclareixen les referències a personatges històrics i objectes concrets, i amb el glossari final de noms de carrers i edificis. D’aquí un temps, La remor del temps i altres proses serà un dels llibres que trobarem en el nostre “armari dels llibres” particular, aquell a través del qual ens estendrem en el temps, fosos entre els infinits noms i les múltiples existències materials que la literatura recupera de la remor de la història.