Poetes i influencers de fa (gairebé) tres mil d’anys

No hi ha dubte que el món antic i concretament la cultura grecollatina té encara una sorprenent vigència avui en dia. No hi ha pràcticament cap emoció, cap sentiment, però tampoc cap barbàrie ni cap acte aberrant que no hagi estat descrit pels antics grecs. Vet aquí Acrisi, un pare que creu que el seu net Perseu, fill de la seva filla Dànae, l’assassinarà; per evitar-ho, els tanca a tots dos dins una caixa i els llança a la mar gran confiant que es neguin. Els déus, però, a vegades són generosos i un pescador els rescata i sobreviuen la tragèdia. Tanmateix, Maria Rosa Llabrés (Palma, 1952), en aquesta esplèndida traducció de poemes antics grecs, ens recorda que la influència grega no és just en els actes d’excepcional brutalitat que avui en dia encara succeeixen (Palestina? Ucraïna?). La lírica grega també ha deixat la seva petjada en «la perennitat d’uns temes: l’amor que ve d’una mirada, que escalfa com el foc; la melangia pel pas del temps, el gaudi de l’instant present o la bellesa humana comparada amb la natura».

Poemes lírics de la Grècia antiga (La Magrana), una reedició més extensa de l’anterior del 1999, compila un centenar llarg de poemes escrits entre els segles VII al V aC. La primera part del llibre inclou texts d’autors que coneixem pel seu nom (Alcmà, Estesícor, Íbic i Simònides, tots ells dels segles VII i VI). Una segona part està dedicada a Anacreont, circa segle V aC. Finalment, la tercera part d’aquest aplec inclou poemes anònims i populars escrits aproximadament entre els segles VII i V aC. Llabrés afirma que aquests texts són l’equivalent a la «cançó d’autor» d’avui en dia i que són cançons d’«ara i aquí».  Efectivament, es tracta de poemes creats per una ocasió concreta que tracten de temes molt reals i quotidians.  Hi ha, diu ella, «cançons de joc, de treball, de beguda, invocacions als déus, celebracions de la primavera», entre molts altres temes.

En general, per la seva brevetat i, en la majoria dels casos, pel seu estat fragmentari, els poemes agafen un format i un to d’epigrama. «És la cosa més vana i inútil, / plorar els morts» ens adverteix Alcmà. I Íbic, savi com era, sentencia: «Tinc por que cometent alguna falta / contra els déus, guanyi a canvi l’honor entre els humans». L’amor no-binari, com diríem ara, és present en molts d’aquests texts i el mateix poeta en el mateix poema dirigeix galanteries tant a homes com a dones. «Noi de mirada de donzella, / et cerco, i tu no m’escoltes; / no saps que de la meva ànima / portes les regnes» es recrea dient Anacreont. Afirma la traductora que, a l’hora de traduir, s’ha tombat pel caire de la literalitat, però no ho cregueu. Ella és poeta i assagista i les seves traduccions no desafinen mai perquè cada poema sembla haver estat escrit originalment en català. Això, fidelitat al text original i alhora a la llengua a la qual es tradueix, és un repte colossal, del qual Llabrés en surt indemne. Enhorabona.

La lírica grega és clarament poesia per ser interpretada, i no per ser llegida, i gairebé sempre (però no sempre) solia anar acompanyada del que ara anomenaríem música

Llabrés ha basat les seves rigoroses traduccions en la versió de la Loeb Classical Library (Harvard), però a pesar de la cohesió textual que ofereix aquesta edició, els orígens i vicissituds de cada text són enormement complicats perquè es tracta de fragments de poemes, o poemes incomplets, o poemes amb diferents versions. A més, el procés de creació d’aquestes obres és poc clar. Possiblement, algú va inventar les paraules segons certes pautes mètriques i va començar a interpretar-les de memòria com cançons davant un públic. En algun moment, el poema es va escriure (l’escriptura, diu Llabrés, es va introduir a Grècia en el s. IX aC) i a partir d’aquí altres persones van començar a interpretar-lo també, si bé amb canvis, variacions i improvisacions. Així, la lírica grega és clarament poesia per ser interpretada, i no per ser llegida, i gairebé sempre (però no sempre) solia anar acompanyada del que ara anomenaríem música (abans el concepte no existia en el sentit actual), generalment una lira (instrument de corda semblant a l’arpa) o l’aulos (semblant a un flabiol però de doble canya). 

Les ocasions d’aquesta poesia cantada sovint eren els banquets i simposis (sympósion, segons Llabrés, vol dir, beguda en comú) a on uns poetes-actors cantaven, recitaven i fins i tot ballaven. Tots ells eren considerats prohoms de la societat i tenien un rang especial per ser persones d’especial habilitat, gairebé com sacerdots, educadors, líders de la comunitat; a vegades fins i tot eren anomenats «mestres de veritat». Pel seu pes en la societat, jo els qualificaria d’influencers. I efectivament, la seva influència i la seva vigència, com deia abans, ha perdurat fins avui en dia; en canvi, la dels influencers de les xarxes socials sol durar unes setmanes, si arriba.