Gerbrand Bakker: “No sabem estar sols”

Gerbrand Bakker ha vingut a Barcelona amb motiu de la publicació del seu nou llibre Deu oques blanques guanyador del prestigiós Independent Foreign Fiction Prize 2013. Amb la seva anterior novel·la, A dalt tot està tranquil (Raig Verd) va guanyar el Premi Llibreter 2012. Entre presentació i presentació, Bakker conversa amb la seva editora, Laura Huerga.

Som a una terrassa de Barcelona. Gerbrand es pren un altre espresso doble i jo, que sóc la seva editora, una aigua. Xerrem mentre fem temps per la següent entrevista. La (meta)conversa imaginada és en anglès i és un resum fidel de les converses que hem tingut durant aquesta setmana.

-El que més m’agrada dels teus llibres són els silencis.

-De debò?

-Sí. El llibre està ple de silencis i són encara més importants que allò que es diu.

-El més estrany és que m’agrada molt escriure diàlegs, però no és gaire interessant el que diu la gent. Sempre estem parlant però no diem res. No és la forma més sincera de relacionar-nos entre nosaltres.

-I quina ho seria?


-No ho sé. Gestos, accions. Les persones ens mentim constantment. No som honestos.


-Sí. Això també ho fas evident als teus llibres. També m’agrada com uns personatges necessiten d’altres per completar-se.

-Moltes vegades és un animal. Bradwen, sense el seu gos, es converteix en un altra persona. M’agraden molt els animals.

-Apareixen a tots els teus llibres.


-Són essencials. Els animals sí que són honests. Ens ajuden a entendre’ns millor a nosaltres mateixos.

-És cert. Com va sorgir la idea d’aquest llibre?


-Bé, crec que per l’obsessió per un poema de l’Emily Dickinson que sempre m’ha agradat molt i mai no havia entès. El poema es troba a la primera pàgina en versió original i a l’última traduït perquè el llibre el vaig escriure per entendre aquest poema però no a través de mi sino d’un personatge meu.

-Jo crec que només l’he entès a l’acabar de llegir el llibre. Suposo que ho vas aconseguir.


-Crec que sí.

-Em sembla fantàstic reclamar la poesia com a inspiració.

-La literatura és essencial per a un escriptor. Fins i tot per mi, fins i tot per mi que no sóc un intel·lectual (això ho diu amb una barreja d’èmfasi i sornegueria). El que llegeixes et construeix, et fa.


-I quan et vas adonar que eres escriptor?


-Quan estaven a punt d’entrevistar-me a un programa de llibres de la televisió holandesa amb el meu primer llibre. Estava molt nerviós. Llavors una persona em va dir: “No has d’estar nerviós, has escrit una novel·la. Jo vaig contestar: “I si em diuen que no és verídic?”. I em va dir:  “La veritat sobre la teva novel·la la conté la teva novel·la i ningú més.” Mai més m’he sentit nerviós.

-I llavors què li demanes tu al lector?

-Res.

-Però a una entrevista deies que apel·laves a la intel·ligència del lector.

-Bé, sí, perquè no ho explico tot. Ho deixo a la seva capacitat d’entendre. Suposo que ho vaig dir per això. Per Petterson va dir que cap llibre és més intel·ligent que el seu escriptor. Però un lector sí que pot ser-ho.


-Com a lectora penso que el llibre et sorprèn constantment mentre avances.

-La història em sorprèn a mi mentre l’escric.

-No saps què escriuràs abans de fer-ho?

-No. La història i els personatges creixen amb mi mentre els escric, suposo que d’aquí deriva la sorpresa. Abans del meu primer llibre publicat escrivia molt sobre coses sobre les quals m’havia de documentar i bàsicament em feia el moralista. Llibres molt dolents. Ara només escric sobre el que conec, encara que mai sobre persones que conec. Els meus personatges són tots ficticis.

-Però molt reals.

-Això intento (somriu).

-I per què estan tan sols?


-Perquè la solitud és més usual que la companyia. La majoria estem sols, encara que ens enganyem pensant que no perquè ens envolta molta gent. Això no vol dir res. La solitud és a dins nostre.

-I no penses que això és trist?


-No. És essencial per l’ésser humà. I la solitud no és trista si sabem estar amb nosaltres mateixos.


-És el que intentes explicar amb els teus llibres.

-Sí. I que, potser, el problema és que no sabem estar sols.

No sé que dir. Un moment de silenci s’instal·la entre nosaltres. Pensem, crec. Jo aprofito per preguntar-me si jo en sé, d’estar sola amb mi mateixa. I m’endinso en un món d’aquells semblants als que descriu magistralment Gerbrand als seus llibres.