L’any 2013, Pierre Lemaitre (París, 1951) va guanyar el Premi Goncourt, el guardó més prestigiós de les lletres franceses, per la novel·la Ens veurem allà dalt (Bromera, 2014). Aquest reconeixement, sumat a un èxit notori de crítica i públic, consolidava una trajectòria literària tan brillant com meteòrica: amb estudis en psicologia i docent de professió, havia publicat la seva primera novel·la, Irène (Bromera, 2015) l’any 2006, només set abans de rebre el premi, i quan el seu rellotge biològic ja marcava 55 anys. A partir d’aquí, els thrillers criminals i, sobretot, les grans sagues de novel·la històrica –amb el tríptic Els fills del desastre com a pal de paller– el van convertir en un fenomen social i literari que ara torna amb la segona part d’un altre monument lletraferit: El silenci i la ràbia, la «segona etapa» de la tetralogia Els anys gloriosos, la qual ressegueix la nissaga familiar dels Pelletier entre els anys 1948 i 1963, considerada l’edat daurada del capitalisme a França i les seves colònies.

Amb motiu de l’arribada de la novel·la a llibreries catalanes –en català l’edita Bromera amb traducció d’Albert Pejó, en castellà publica Salamandra–, Pierre Lemaitre ha visitat Barcelona per presentar un llibre que cavalca entre la saga familiar, la novel·la històrica i el thriller psicològic. L’aposta de l’autor és relatar la història de la família protagonista, els Pelletier, posant el focus del relat de cada un dels volums en un personatge diferent. D’aquesta manera, El silenci i la ràbia orbita al voltant de la jove Hélène, que ha canviat la llar familiar de Beirut (Líban) per la desafiant metròpoli parisenca, juntament amb els seus germans Jean, Françoise i el petit Étienne –aquest últim ha marxat a Saigon (Vietnam). Davant seu s’estén la dècada dels cinquanta: uns anys d’eufòria, entusiasme i llibertat on la llavor de la revolució del 1968 només existia per la presència preponderant del seu contrari.

«La meva hipòtesi és que els anys cinquanta són uns anys massa còmodes, un període de glòria excessiva del capitalisme on s’ataca a una joventut que posteriorment el posarà en qüestió», afirma Lemaitre. L’escriptor parisenc reconeix que ha estat difícil explicar la història de la família Pelletier dintre d’un període que considera «criminal», perquè, segons apunta, és el període en què els humans vam fabricar l’actual escalfament global. «En realitat, tota aquesta alegria i eufòria és l’origen del fracàs actual, el pitjor fracàs de la història de la humanitat», continua. D’aquesta manera, l’autor connecta passat i present a partir del viatge d’un nucli familiar que viu una època determinada, i el sentit de la qual no coneix o compren del tot, a diferència del lector. «La dificultat principal en aquest procés rau en ser fidel als anys que descric i a tot allò que la gent d’aleshores sabia, però en benefici d’un públic que sap on ens ha conduït aquell període. Per això serveix una novel·la: per entendre una època. Si no, seria un objecte inútil», explica Lemaitre.

La novel·la que obria la tetralogia, El gran món (Bromera, 2023), introduïa les aventures de la família Pelletier des del punt de vista del fill petit, l’Étienne, i els seguia en un viatge monumental des del Beirut de finals dels anys quaranta fins al París de postguerra i el Saigon colonial, amb els fumadors d’opi la resistència de les guerrilles com a teló de fons. Segons explica Lemaitre, El silenci i la ràbia no és tant una continuació del primer volum com la segona etapa d’una nissaga familiar. La idea és explicar quatre períodes històrics utilitzant aquesta família de catalitzador, de tal manera que el lector pugui escollir el llibre que vulgui sense sentir-se frustrar pel fet de no haver llegit l’anterior. L’autor ha avançat que el tercer volum de la sèrie tindrà el Françoise com a fil conductor, gran part de l’acció estarà situada a Praga i la història estarà ambientada en 1959, quan el Teló d’Acer dividia el continent europeu en dos. Tancarà la tetralogia un volum situat l’any 1963 i protagonitzat pel Jean.

• 

  Crítica

  El món de Pierre Lemaitre no té fronteres

  Anna Carreras i Aubets

Per la seva part, l’acció d’El silenci i la ràbia se situa a l’any 1952, considerat un punt d’inflexió en el període de postguerra francès perquè, tot i la desocupació i la inflació imperants, ja es començava a albirar una petita bonança econòmica per a tothom… excepte per a les dones. «Els anys cinquanta són un període històric especialment contradictori –apunta Lemaitre–. A priori, tenim la sensació que la dona comença a estar alliberada, però si ens fixem en la majoria de la publicitat de l’època, la font d’aquesta alliberació se’ns presenta a partir de certs objectes com la nevera, la planxa o el congelador. Al final, aquest concepte d’alliberament no és més que una altra forma diferent de continuar amb el sotmetiment de la dona».

Així doncs, una de les idees nuclears del llibre és precisament el retrat de la dominació masculina envers el cos de la dona, ja que totes les dinàmiques que són susceptibles d’alliberar-la, explica l’autor, són en realitat mecanismes per ancorar-la a la llar i generar descendència. En la història de la novel·la, aquesta opressió es materialitza, entre altres, en la persecució i repressió de l’avortament –curiosament molt més perseguit després de la Segona Guerra Mundial– i un dels desafiaments que ha d’afrontar l’Hélène, juntament amb les dificultats que troba per integrar-se al mercat laboral. Però també hi ha detalls subtils que revelen aquesta opressió silenciosa, com el poc esforç institucional i mediàtic que es dedica a promocionar els anticonceptius o el rol maternal al qual són forçosament reduïdes les dones.

Un altre dels eixos vertebradors de la novel·la és l’energia. A l’Europa de postguerra, l’augment dràstic de la natalitat genera unes necessitats energètiques molt més elevades de l’habitual. Per donar resposta a aquesta demanda, les autoritats decideixen construir un pantà amb l’objectiu de produir suficient energia hidroelèctrica. En conseqüència, es demana a la població d’una vall habitada que marxi a un lloc més elevat per poder inundar la zona. «Tota una generació es veu obligada a expatriar-se i abandonar la seva vida i història en benefici d’una energia que no necessiten per a res», explica l’autor parisenc. Tot i els forts paral·lelismes de la història amb l’actualitat política, Lemaitre refuta qualsevol classe de vincle deliberat amb el present: «No crec que el present sigui un mirall del passat. El que sí que espero es que les meves novel·les ajudin a comprendre el camí recorregut».

L’autor posa un exemple il·lustratiu sobre aquesta última qüestió: a la novel·la, l’Hélène escriu un article força agressiu titulat «Són netes les franceses?». Lemaitre es va inspirar en un article real publicat a la dècada dels cinquanta a una revista femenina francesa. La gràcia és que, tot i male gaze que impregnava l’escrit, aquest va ser escrit per una dona, i no una qualsevol: la seva autora va ser Françoise Giroud, una periodista que, vint-i-cinc anys després de la publicació de l’article, es va convertir en la primera Secretaria d’Estat per la Condició de la Dona al govern de Jacques Chirac. «Això què ens diu? Doncs que la dominació masculina era tal que el que feien moltes dones era manllevar els discursos i les actituds dels homes –afirma l’autor–. El viatge de Françoise Giroud demostra que el feminisme també ha fet el seu propi recorregut, i el mateix podríem dir de l’avortament: ha passat de ser perseguit a estar perfectament institucionalitzat tant a França com a Espanya».

«No soc un escriptor, soc un novel·lista. Un escriptor escriu escrits, un novel·lista explica relats i històries»

El silenci i la ràbia segueix així les pericèpies de l’Hélène com a reportera del Journal du Soir mentre investiga sobre una mort misteriosa ocorreguda durant la construcció de la presa; un procés on serà testimoni d’un fet amb el potencial de canviar-li la vida. Per la seva banda, el Jean malda per controlar les seves pulsions mentre és víctima dels perversos atacs de la seva dona, la Geneviève, un dels personatges més singulars de la saga. Preguntat per la seva inspiració a l’hora d’esbossar-la, Lemaitre al·ludeix a la generació espontània: «De vegades hi ha personatges que neixen per donar resposta a les necessitats del relat, com per exemple un malvat, però també hi ha dels que no necessites per fer avançar la història i que sorgeixen de forma natural». Llibre rere llibre i pàgina rere pàgina, l’autor afirma haver-ho passat «cada cop millor» amb la Geneviève, passant de ser un recurs trivial a tenir ambició pròpia: «Igual que Flaubert deia que ell era Madame Bovary, jo puc dir que soc la Geneviève. Cada cop que necessito que sigui més dolenta, trobo la solució».

Un artesà al divan

«No soc un escriptor, soc un novel·lista. Un escriptor escriu escrits, un novel·lista explica relats i històries». Així es defineix Lemaitre: com un artesà que treballa en l’elaboració d’un rellotge o unes sabates. «M’encantaria mentir i dir que em llevo ben d’hora al matí, que escric amb la meva ploma d’oca, tot patint, encisat per la llum que entra per la finestra i l’encanteri que desprèn la meva novel·la… Però malauradament és tot el contrari. Em poso a treballar amb molta gana i treballo com tothom: amb bons i mal moments», explica l’autor, que rebutja la imatge romàntica que molta gent es fa sobre els escriptors. De fet, Lemaitre afirma comptar més amb la seva feina que amb el seu talent, creu «en la transpiració, no en la inspiració», i sobretot és un devot de la tècnica, la imaginació i l’esforç narratiu, que segons ell són els ingredients imprescindibles per poder escriure una novel·la. Una tasca ben bé titànica: «L’enemic d’un novel·lista és el temps. Escriure una novel·la en requereix molt, però també necessita una mentalitat forta, un estat d’ànim òptim i moments d’alegria i entusiasme per conviure tant de temps amb els personatges».

«La meva llibertat com a escriptor està dintre d’un marc, soc presoner d’una cronologia»

Sobre aquest tema Lemaitre parla amb l’autoritat del que dedica fins a sis mesos a documentar-se per escriure una novel·la com El silenci i la ràbia. Tenint en compte que de mitjana triga divuit mesos a escriure un llibre, això vol dir que almenys una tercera part del procés el dedica exclusivament a regirar papers. En el seu cas, i des de fa una dècada, col·labora amb una historiadora per tractar de dotar de garantia acadèmica aquest majestuós retrat de la França del segle XX. «La meva llibertat com a escriptor està dintre d’un marc, soc presoner d’una cronologia –afirma l’autor–. D’alguna manera no diria que soc jo el que tria els temes, sinó que la meva llibertat rau en triar dintre de l’oferta que se’m proposa en aquell període històric concret».

De la novel·la negra a la Gran Guerra, i de la Gran Guerra a la seva infantesa: a El silenci i la ràbia, Pierre Lemaitre escriu per primera vegada sobre un període del qual en guarda records personals. A priori un avantatge a l’hora de recrear l’època en negre sobre blanc, però res més lluny de la realitat. De fet, l’autor afirma haver-se sentit incòmode durant aquest procés memorialístic i haver aprofitat l’avinentesa per psicoanalitzar-se: «Tot el que recordo [de l’època] és fals i res és cert. Res del que recordo es correspon amb la història tal com va succeir: ni l’estat d’ànim, ni com vestíem, ni els cotxes, ni el que menjàvem. En els meus records està tot barrejat i passat per l’efecte de la digestió proustiana. Quan t’adones que els teus records no tenen res a veure amb la realitat, és el moment de seure al divan del psicoanalista».