Obsessions, antics amors i matrimonis fallits

Una dona i un home, asseguts al voltant de la taula de la cuina, en silenci, menjant unes croquetes precuinades i reescalfades al microones. És fácil imaginar una vida millor que aquesta, i això és precisament el que tendim a fer: recordem vells amors, i, amb ells, totes les possibilitats d’una vida millor que hem deixat escapar. Com viure aquest desencantament? Som els únics que estem en aquesta situació? Quin paper hi té el nostre context? Totes aquestes qüestions les explora Barcelona. Marsella. Maó, la darrera novel·la de Carolina Montoto, publicada ara per Més Llibres. 

L’obsessió romàntica, sobretot l’obsessió rememorada, aquella que se centra en el record, i, encara més, aquella viscuda a través d’una pell de dona, és un tema universal. Preguntem-ho a Emma Bovary, o a qualsevol personatge femení rus del segle XIX, i totes elles ens sabran respondre, sense pensar-s’ho massa, què és aquesta forma particular de patiment que, des de la fi del Romanticisme -i amb la mort del Romanticisme, el naixement de la vergonya aliena que provocaran des d’aleshores figures com la del Werther- sembla reservada a només una meitat de la humanitat. 

És possible, doncs, dir res de nou al respecte? Com edificar res sobre uns fonaments tan establerts que semblen limitar a qui se’n serveixi? Podria semblar impossible, però Barcelona. Marsella. Maó sembla demostrar que no. Perquè si hi ha una cosa que els Tolstois, els Zolas, els Flauberts de la història ignoraven era la possibilitat no tràgica de les seves heroïnes. Entendre l’obsessió més enllà de la tragèdia i del suïcidi, i entendre-la com a punt de vista privilegiat des d’on qüestionar tot l’establert. Al cap i a la fi, tota obsessió representa un trencament respecte d’allò que ens envolta, i, amb les seves aspiracions d’escapisme, pot nodrir una crítica genuïna a la norma.

A la novel·la s’hi troben inscrits també els textos oulipians que escriu l’Aurora. Aquests comencen reforçant la idea de l’obsessió com a tragèdia: tot allò que escriu, tot allò on aboca la seva esperança de ser més que una dependent de supermercat, no deixa de girar entorn de l’Helio, el seu cosí llunyà amb qui va tenir una relació romàntica des de la infància fins a la joventut. I l’Helio compleix tots els tòpics d’home-objecte-d’obsessió: té aspiracions d’escriptor, es mou pels ambients bohemis de la ciutat, menysprea la superficialitat del món en què viu l’Aurora, es nega a comprometre’s i rebutja formalitzar la seva relació, etc.

En aquesta revalorització de la dona obsessiva (i l’oblit de l’objecte d’obsessió masculí), Montoto es demostra com a àgil escriptora i evita caure en binarismes i hagiografies.

A mesura que avança la novel·la i l’Aurora real s’apropa a l’Helio de carn i ossos  (fa quaranta anys que no es veuen, i ella ha decidit deixar-ho tot per anar-lo a buscar), els textos semblen anar oblidant-lo. Comencen a centrar-se més en aquelles dones que, precisament, han sigut repudiades a la família per la seva obsessió: la Queralt, una tieta llunyana que, a finals del segle XIX va passar tota una vida esperant que el seu home tornés d’Amèrica; l’Helia, la mare de l’Helio, casada a Auschwitz amb un intern que acabaria morint allà. En aquesta revalorització de la dona obsessiva (i l’oblit de l’objecte d’obsessió masculí), Carolina Montoto es demostra com a àgil escriptora i evita caure en binarismes i hagiografies: la Queralt i l’Helia no seran models ètics: només ampliaran l’univers de matisos en què es mou el tema de l’obsessió a Barcelona. Marsella. Maó. També amplien, naturalment, els referents històrics i geogràfics amb els quals treballa l’obra: els fenòmens psicològics descrits es veuen, doncs, inscrits en el context que els provoca, i aquesta relació entre context històric i experiència individual es veu constantment investigada.

I no només els textos de l’Aurora es veuran inscrits en la novel·la: la primera persona de la protagonista també es veurà trencada per la perspectiva del Manu, el seu marit. Així, en el text conviuen la primera persona de l’Aurora, la seva obra literària i la primera persona del Manu -i aquest fet ja distancia l’obra de referents decimonònics-. Aquest recurs, junt amb la densitat històrica que proposa la coexistència d’espais i temps a la novel·la, però, no es fan pesats en cap moment, i ens ofereix una lectura entretinguda i lleugera.