Muriel Villanueva, llenguatges i sensibilitats d’avui

“Em fa més fàstic netejar els despatxos, que són nets o que tenen només un pèl al sofà o una taca de pintallavis en un got de whisky, que netejar els vàters […]. Al vàter tothom és com jo”. Aquestes línies pertanyen a una de les veus que conforma la novel·la Semiidèntics (Angle) de Muriel Villanueva, travessada d’un trenat de cosmovisions que conflueixen en un conflicte central: el sentiment de mancança incomprensible que pateixen dos joves de dinou anys desconeguts entre si, l’Ari i l’Aran, submergits ambdós en un viatge introspectiu que no els permet sentir-se en pau amb el món.

A l’inici de la novel·la aquesta ràbia es dibuixa com un sentiment que sembla beure d’una adolescència prolongada. L’Ari, certament reconeguda entre els artistes de música rap, mostra de forma constant un sentiment d’inconformisme cap al món que sembla a punt d’esclatar, amb el seu físic radical i el seu llenguatge enverinat i directe. L’Aran es dedica a la dansa, des d’on percep la realitat d’una manera molt més serena. Però la marcada liricitat que desplega en la seva visió del món fa pensar en la ment hiperactiva d’un infant que no vol deixar anar la innocència que només els anys exterminen. Durant la novel·la, aquests sentiments de mancança i frustració van perdent el seu caire adolescent i infantil per obrir la porta a una pulsió que respon a una recerca espiritual universal: l’impuls freudià de la tornada a l’origen, la necessitat inherent de l’individu de retrobar-se amb el principi. En ocasions, això ha estat entès com una pulsió de mort. Amb Semiidèntics, Muriel Villanueva ha fet una interessant relectura d’aquest fenomen, amb una mirada contemporània i atenta a les intel·ligibilitats que composen el món d’avui.

En aquest sentit, és remarcable la valentia amb la qual l’autora ha donat veu a individus de diferents generacions, classes socials, gèneres i interessos, sense mostrar una particular comoditat amb cap d’ells, sense afavorir o degradar la percepció d’un per sobre o sota la de la resta. Tots el personatges són ambivalents, tenen llums i ombres, una interioritat complexa per la qual pateixen i amb la què es troben en constant i infeliç lluita. Aquest món interior es manifesta de manera ben diferent en cada cas, però sempre amb una forta coherència amb el context vital i social que els envolta. No estableix una jerarquia entre personatges simples i complexos, sinó que més aviat reafirma la complexitat de tots mostrant la seva simplicitat des de la més pura cruesa. Despulla les convencions i els llenguatges per mostrar la nuesa individual, els instints primordials que equiparen a tots. Dit d’una altra manera, no representa els personatges al sofà dels seus despatxos amb un got de whisky a la mà: representa a tothom al vàter.

Aquesta tornada a l’origen és contingut i és forma de la novel·la, és la manera en la qual Villanueva ha trobat el camí cap a la representació i l’exploració de la sensibilitat moderna. El model de literatura que dibuixa no té a veure amb literaturitzar la realitat, sinó amb el procés contrari: una desliteraturització del món d’aparences i transformacions en què vivim, una tornada a l’origen que no cau en la comoditat d’obviar les maneres del sentir modern.