Miquel Desclot: «Tot el que no sorprèn és redundant»

L’escriptor Miquel Desclot (Barcelona, 1952) manté una activitat literària incansable. Aquests darrers tres anys ha presentat obres d’una de les seves especialitats, la poesia infantil, com ara Joguines i Viatges, dues peces publicades el 2021 a l’editorial Kalandraka. O encara: Bebè, Do re mi i Nas de pallasso el 2022, igualment a Kalandraka. Una d’assaig de divulgació, L’edat d’or de la música. El Classicisme vienès, editat per Ficta Edicions el 2022. Va guanyar el Premi Carles Riba de poesia de 2021 amb Despertar-me quan no dormo, que trobem a Proa. I per acabar-ho d’arrodonir, en l’apartat de traduccions destaca El bruixot d’Oz, de Frank Baum (Combel, 2022), Set comèdies i un ballet, de Molière (Proa, 2021), La bella dama sense pietat. Interpretacions poètiques de l’anglès (Vitel·la, 2021), Desconhort, de Ramon Llull (Barcino, 2023) i, el darrer de tots i que ara ens ocupa, En coixí d’herba. De la lírica clàssica japonesa (Proa, 2023). Un portafolis excel·lent per a un home de lletres que des de fa més de cinquanta anys treballa per mostrar-nos que les paraules es carreguen d’emoció quan un poeta les rescata del diccionari.

El 1995 vas publicar Per tot coixí d’herbes a Edicions Proa, el llibre d’interpretacions de poesia japonesa amb pròleg d’Àngel Crespo. I ara publiques a la mateixa editorial, però amb una edició més voluminosa, En coixí d’herba, que porta per subtítol ‘De la lírica clàssica japonesa’. Aquesta segona proposta es tracta d’una ampliació de la primera o tan sols una revisió?

En coixí d’herba és una revisió i ampliació d’una experiència iniciada fa una trentena d’anys. Molt del material que ara hi he afegit, ja el tenia quan es va publicar el primer llibre, Per tot coixí les herbes. El que sí que he volgut canviar és el títol, tot i que manté certa similitud amb el primer, per donar a entendre que és i no és el mateix llibre. El que al Japó es coneix com ‘en coixí d’herba’ (Kusamakura) és un clixé típic de la poesia ancestral del país (els poetes viatgers es podien trobar sorpresos per la nit i haver de dormir al ras, en coixí d’herba).

D’on sorgeix la idea de fer aquest llibre?

A mitjans dels 80 vaig començar a llegir poesia xinesa traduïda a l’anglès per Arthur Waley. Unes traduccions precioses que per elles mateixes ja apareixen a les antologies de poesia anglesa. Tant Marià Manent com Josep Carner van tenir la idea d’escriure interpretacions de poesia xinesa a partir d’aquestes traduccions de Waley. Aleshores, jo vaig voler continuar amb la poesia japonesa, però les traduccions que vaig trobar no em van acabar de convèncer com les de Waley, i, atès que en català ja tenim molt integrades les formes de la tanka i de l’haikú, em vaig sentir temptat a dir-me en català algunes d’aquelles tankes i haikús a mesura que anava llegint.

Què és el que et va atraure tant de la poesia japonesa?

La poesia japonesa té la virtut de ser assequible, aparentment, i alhora molt suggeridora. Una poesia que demana recitar-la i deixar-la ressonar perquè al darrere de les paraules hi ha tot un món que de vegades no es lliura a la primera lectura. La poesia japonesa ha tingut una importància cabdal en la poesia del segle XX. Entre nosaltres, en van aprofitar la lliçó de concisió un Carles Riba o un Salvador Espriu, per exemple.

Podem entendre el llibre En coixí d’herba com una antologia d’autors i autores que cobreix del s. IV fins a mitjans del s. XX?

Com que les fonts principals en què m’he basat ja eren antològiques, el meu recull també deu presentar una certa visió de conjunt de la riquíssima poesia clàssica japonesa. Hi ha un cànon de poesia japonesa més o menys consensuat entre els especialistes, i en aquest llibre hi ha molt d’aquest cànon. He escollit bàsicament, però, les poesies per una atracció personal o perquè se’m lliuraven més dòcilment.

Per descomptat, es tracta d’una traducció indirecta, oi?

Efectivament. No sé japonès, i a aquestes alçades ja no l’aprendré pas. Les fonts que m’han servit provenen de l’anglès, del francès i de l’italià. També he consultat algun japonòleg espanyol. Però, és clar, una cosa és la diguem-ne objectivitat de les fonts i una altra la subjectivitat de la interpretació poètica.

El llibre inclou tankes (waka) i haikús (haikai), però no hi trobem el poema llarg (chôka – segles VII i VIII) ni el poema encadenat (renga – del segle XIII fins al XVII). Per què?

Tant l’haikú com la tanka tenen una certa tradició en la cultura catalana i potser per això em vaig sentir més còmode i segur en aquestes dues formes poètiques. Tampoc no tenia tant de material d’aquestes altres dues varietats, la chôka i la renga i, a més, em van fer respecte pel fet de ser més llargues. També és cert que en la història de la poesia japonesa hi ha molta més quantitat de tankes i haikús que no pas de les altres dues formes.

La poesia japonesa ens ha ensenyat a ser concisos, a corregir la derivada verborreica de la poesia de finals del XIX. Jo he après a ser més essencial, més sintètic, a esquivar la prolixitat, el farciment.

La grafia del japonès és diferent de la llatina. També ho és el recompte sil·làbic?

La llengua japonesa no té el to com a valor fonèmic, no s’hi diferencien tòniques i àtones, com nosaltres diferenciem “vila” de “vilà”; per a ells totes les síl·labes tenen el mateix valor i, per tant, en el vers es comptabilitzen totes (no com ho fem nosaltres, que només comptem fins la darrera síl·laba tònica).

Dius que has volgut fer un llibre de poesia en català per damunt d’una traducció convencional de poesia japonesa…

El que jo vull és que el lector llegeixi poesia i no pas que s’informi sobre la poesia japonesa, cosa que pot aprendre en un manual o una enciclopèdia. Un bon traductor literari és un escriptor. Un bon traductor de poesia és un poeta.

Felícia Fuster va publicar el primer volum de poesia japonesa contemporània en català i va dir que perseguia la ‘fidelitat semàntica’ mentre que tu, textualment, dius que ‘m’he decantat a respectar, més que la fidelitat literal, l’esperit i el to de cada poema’. En realitat es podria dir que Fuster aposta per la llengua de partida i tu per la d’arribada, és així?

Efectivament. Si el que interessa és només la semàntica, cal recordar que això ja ho pot fer un ordinador. El que interessa d’un poema és com s’expressa, no pas allò que el diccionari diu que diu. El text d’arribada ha de tenir entitat literària per si mateix. Si jo llegeixo l’Odissea d’en Riba, no enyoro el grec original perquè ja es tracta d’un text altament emocionant. Quan jo tradueixo un poeta que m’agrada, tinc la sensació que el tinc al meu costat i que em va dient: ‘això no!, jo no ho faria així!!’, però no sé si sempre li he sabut fer prou cas…

Frost ho diu molt clar, si no tradueixes allò que ha convertit les paraules en poesia, aleshores la traducció no té cap sentit.

El poeta nord-americà Robert Frost deia que poesia és tot allò que es perd en la traducció…

Té raó, però si ens ho agaféssim al peu de la lletra no traduiríem mai res. Sí que és cert que si el que vols és traduir el que diuen les paraules al diccionari, et quedes sense la poesia. Frost ho diu molt clar, si no tradueixes allò que ha convertit les paraules en poesia, aleshores la traducció no té cap sentit. El diccionari guarda les paraules de forma neutra, asèptica, de manera que l’expressivitat, l’emoció, l’hi ha de posar el poeta. El diccionari, que ha de ser neutre perquè és comú a tothom, generalitza, mentre que el poeta particularitza, però sense deixar de servir-se de les paraules de la comunitat. El llenguatge és poètic si aconsegueix que les paraules ens sorprenguin com a noves, és a dir que ens emocionin. I tot el que no sorprèn és redundant.

Potser estàs més a prop de la traductora Natàlia Barenys que en el seu llibre Gota de rosada en una fulla de lotus (Pagès, 2001) tradueix poemes de Ryôkan (1758 –1831).

El poeta Ryôkan em sembla una mena de Rector de Vallfogona japonès. Era un monjo budista que tenia un esperit entre juganer i irònic. Jo només li he “interpretat” unes quantes tankes i uns quants haikús, i per tant no trepitjo el mateix terreny que la Natàlia Barenys.

És a partir de la rima i la mètrica, de la música del vers, que s’entra en l’esperit del text?

L’esperit és en la forma, no és pot deslligar de cap manera. El contingut és la forma. I tota traducció poètica ha de saber mantenir aquest esperit; si no fos per això, qualsevol traducció literària la podria fer un aparell d’intel·ligència artificial. Les històries ja estan totes explicades, per tant si l’escriptor no construeix el seu discurs d’una forma diferenciada, aquest no tindrà cap interès. La música del vers és tan significativa que arriba a canviar el significat de les paraules, i això és realment el que comunica una emoció particular. Per tant, la música del vers no és decorativa, és el que dona caràcter al discurs i fa que el resultat provoqui emoció en el receptor.

Han evolucionat la tanka i el haikú al llarg dels segles tot i tractar-se de formes molt ortodoxes?

Hi ha, d’una banda, una evolució que respon a canvis socials. Als primers segles, trobem una poesia cortesana, aristocràtica, però aquesta es va sofisticant i amanerant amb els segles, fins que arriba l’època de l’haikú, al voltant del segle XVI, que és una creació de la burgesia urbana, molt més directa i realista. De l’altra, hi ha també una evolució religiosa i filosòfica, des del xintoisme primigeni fins a la progressiva implantació del budisme i el triomf del budisme zen. També hi ha, encara, una lògica evolució temàtica, fruit de la incorporació de novetats del progrés econòmic, com elements de transport o domèstics que s’incorporen en el vocabulari dels poemes. 

Es pot entendre la poesia japonesa sense conèixer la filosofia zen o les doctrines taoistes?

La il·luminació sobtada de l’haikú és filla del budisme zen. El budisme és molt important en la poesia japonesa, però això no vol dir que no es pugui entendre la poesia si no es coneix aquesta doctrina filosòfica.  

Els poetes moderns poden tocar temàtiques actuals, valent-se de les formes clàssiques. La tanka no els és un obstacle per evolucionar. Per tant tradició i modernitat són completament compatibles.

La poesia japonesa està carregada de símbols. Es pot dir que la poesia japonesa tradicional és una poesia simbolista?

En el simbolisme occidental de final del segle dinou, els símbols no estan codificats i el lector els ha de desentranyar un per un. Mentre que en la poesia japonesa els símbols sí que estan codificats i per tant el lector els pot captar més directament. Hi ha símbols recurrents que donen pistes del moment estacional en què es mou el poema. Es podria fer una llista de símbols.

Hi ha molta distància entre la poesia del japonès clàssic respecte de la moderna? Són compatibles tradició i modernitat en la poesia japonesa?

Els poetes moderns poden tocar temàtiques actuals, valent-se de les formes clàssiques. La tanka no els és un obstacle per evolucionar. Per tant tradició i modernitat són completament compatibles. La influència occidental, per cert, no entra fins al segle XX, i naturalment provoca l’aparició de moltes alternatives formals diferents.

Fins a quin punt aquest tipus de traducció serveix per afinar els recursos envers la creació de la teva obra poètica?

Molta. Els meus llibres El llevant bufa a ponent de 1992, i Com si de sempre de 1994, són composicions amb una clara influència de la poesia japonesa. Un tipus de poesia que ens ha ensenyat a ser concisos, a corregir la derivada verborreica de la poesia de finals del XIX. Amb la poesia japonesa jo he après a ser més essencial, més sintètic, a esquivar la prolixitat, el farciment. Ezra Pound va ser un defensor d’aquesta capacitat de contenció de la poesia japonesa.

I per acabar, quina proporció hi ha de poetesses en el llibre En coixí d’herba?

A la tradició clàssica japonesa hi trobem força més poetesses que no en la nostra. Llegint l’índex d’autors, el lector pot no ser-ne conscient, perquè els noms de dona es confonen per a nosaltres amb els d’home, però la lectura dels versos li hauria de desfer l’ambigüitat. Hi ha poetesses importants, com Ono Komachi, Murasaki Shikibu, Izumi Shikibu, Otagaki Rengetsu, Saisho Atsuko, per no parlar de les nombroses princeses, senyores, emperadrius i monges que hi apareixen amb els seus títols. Val a dir, però, que on les dones japoneses dominen el panorama de manera esclatant és en la novel·lística.

Us recomanem el web de poesia Tornaveu-Poètic, dirigit per Enric Umbert-Reixach, on trobareu vídeos de poesia recitada per rapsodes.