Miquel Desclot, torsimany i ventríloc

El dia que va morir Joan Margarit, Xavier Graset entrevistava al programa Més 324 el poeta Miquel Desclot, flamant premi Carles Riba amb Despertar-me quan no dormo (Proa, 2021). Desclot recordava que havia conegut Margarit a casa de Miquel Martí i Pol, quan tot just el primer començava a escriure versos en català després d’uns titubeigs inicials en castellà.

Margarit era sanguini i alhora diàfan, i tenia un to conversacional que el feia accessible, com ho havia estat Martí i Pol. Seguint aquella conversa vaig pensar que Margarit, nascut l’any 1938, havia tapat tota una colla de poetes nascuts als anys 40 i primers 50, que enguany tenen novetats, com el seu amic Pere Rovira (1947), Jaume Pont (1947), Biel Mesquida (1947), Carles Camps Mundó (1948), Antoni Clapés (1948), Montserrat Rodés (1951) o el mateix Miquel Desclot (1952). Dic tapat, no pas eclipsat, perquè tots ells tenen seguidors i són respectats entre els lectors de poesia.

Sent molt més jove, Miquel Desclot va debutar l’any 1971 amb Ira és trista passió, quatre anys abans que Margarit amb Estació (1975). Són dos poetes que no s’assemblen gens, de fet es podria dir que són antagònics. Per dir-ho de manera simplista, Margarit apuntalava els seus poemes sobre un argument o un correlat. Evitava la rima i no feia versos perfectes, però li agradava dir que construïa els seus poemes tenint present sempre el càlcul d’estructures. Desclot, en canvi, és el mestre del vers ondulant, domina molt més el ritme i el metre. Tant pot compondre una cançó per a infants com un sonet a la manera de Petrarca o de Foix, però la bastida dels seus versos és tan delicada i fràgil que si en treus una paraula el poema s’enfonsa. Si Margarit era un arquitecte, Desclot és un escultor orfebre, que pica la pedra de la llengua amb una escarpra.  Si el primer convocava visions, el segon ens entra per l’oïda, la seva poesia és eminentment musical.

En la poesia de Margarit les paraules estan al servei de la comprensió d’una experiència moral. Desclot, en canvi, és capaç de construir tot un poema per restituir el fulgor d’una paraula, com veureu si llegiu el poema ‘Calçobre’. A “Gens com paraules”, un poema dedicat a Plataforma per la Llengua, la ONG del català, Desclot diu que si “la mort d’un gen és una malaurança / que empetiteix de sobte l’univers”, semblantment “la mort d’una paraula és un malastre /que fa encongir tota la humanitat”.

Despertar-me quan no dormo comprèn versos escrits entre 1983 i 2020 i és la destil·lació de trenta-cinc anys d’escriure sonets. Feia quinze anys que Desclot no publicava un recull d’obra pròpia. Entremig ens ha regalat traduccions de Petrarca, Shakespeare, Blake, Cardarelli i enguany hi ha prevista la publicació d’una antologia molt esperada a Vitel·la, La bella dama sense pietat. Interpretacions poètiques de l’anglès.

El nou recull amb què guanyat el Premi Carles Riba aplega poemes molt diversos i és difícil fer-ne una glossa general. Hi trobem peces d’un virtuosisme fonètic, com “Pirinenca”, una filigrana de topònims cosits amb un enfilall de decasíl.labs i amb un únic verb al darrer vers que ho aguanta tot. És una mostra del que dèiem més amunt.

Despertar-me quan no dormo és l’obra d’un torsimany que és també una mica ventíloc. El llibre és ple de variacions, empelts o homenatges a altres poetes, com Maragall, Brossa, Riba i supremament J.V. Foix en poemes com ‘Marina’ o ‘Tot sol fas la vetlla’. També revisita amb escarpra els clàssics renaixentistes que ja ha traduït, amb versos escrits a la manera del Dant, Petrarca i Miquel Àngel, a qui dedica una tríada de poemes. A ‘Hora alciònica’ respon a un poema homònim que Agustí Bartra li va dedicar.

Com bé observava Jordi Llavina a l’Ara Llegim, Desclot se serveix sovint de l’ècfrasi. És a dir, fa descripcions verbals de representacions visuals. A ‘Retrat d’un desconegut’, vivifica un quadre de Cézanne, conegut amb el títol Portrait de paysan o Homme assis. A ‘Goethe patina sobre l’Ilm, a Weimar’, reviu les icòniques festes sobre patins que el jove Goethe celebrava a casa del gran duc. També reescriu un duet de Don Giovanni a ‘Là ci darem la mano’, un dels poemes d’amor més bonics que he llegit últimanent.

Per Desclot, que és mozartià fins al moll de l’os, la poesia ens ha de sostreure al soroll horríson del món. La seva aspiració més gran és arribar a entendre, a través de la música de les esferes, la plenitud de la llengua que parlarem al més enllà. En un dels darrers poemes, dedicat a l’enyorat Ángel Crespo, demana a l’amic poeta: “Ensenya’m la cançó, que no sé entendre, / tu que tot just l’has acabat d’aprendre”.  Traduir i anostrar-nos la llengua dels morts com a última aspiració.