Maria Guasch, Premi de la Crítica Catalana

L'embranzida de Maria Guasch va néixer al lloc on va dur-la la professió: la presó, on va treballar com a mestra de català en pràctiques.

Es tracta d’això. D’una sensació autoritària, un estímul distorsionador, un foc que crema la barbeta. I es tracta, també, de saber aprofitar l’esperonament, de tenir la destresa de donar-li forma i profunditat. Aïllar-ne un relat, en definitiva. L’embranzida de Maria Guasch (Begues, 1983) va néixer al lloc on va dur-la la professió: la presó, on va treballar com a mestra de català en pràctiques. El lloc, hem dit, però encara més poderosa és la conseqüència del lloc: un sentiment de pau alliberadora en un recinte on la llibertat només se somnia. La reclusió transitòria la deixava reposar d’un exterior aspre. Aquesta construcció mestra d’ambients amarats de desassossec ha convertit a Guasch en guanyadora del Premi Núvol 2017, en la secció Punt de Llibre, i del Premi de la Crítica Catalana.

Aquestes hores a la presó són el germen d’Els fills de Llacuna Park, la tercera novel·la de Guasch. Això, però, no la converteix en una novel·la de reclusos. Més enllà del centre penitenciari, hi ha altres escenaris indispensables i uns personatges carnosos. Amb el nou llibre, presentat durant La Setmana, l’autora s’incorpora al catàleg de L’Altra Editorial, emparentant-se amb Toni Sala o Alicia Kopf.

La protagonista de Guasch és la Clara, una noia de trenta-quatre anys que avança sense saber ben bé com. Ella mateixa és la narradora i entre les reflexions i els diàlegs no para de repetir i repetir-se “no sé per què però he dit / he fet…”. Això no és més que un indici del seu pols vital. La Clara està perduda, perplexa. A la seva edat no té els mitjans per pagar-se un pis i es veu empesa a viure a casa del seu germà Daniel, amb la Sílvia i l’Eloi, la cunyada i el nebot. Professionalment, va passant amb una feina de professora de llengua a Brians. Una feble substitució. “La Clara està frustrada. Està en un moment vital que li sembla que no ha construït res. Això es demostra en la seva manera de relacionar-se amb els altres personatges, que és bastant disfuncional. Té força problemes per comunicar-se. Vol arribar a connectar però sempre acaba fracassant i les maneres per arribar a l’altre acostumen a ser el desig o la violència soterrada”, explica l’autora.

Per a la Clara, la presó també és una bombolla. Albira un món hostil. Hi ha un moment, però, que la protagonista no està relaxada ni a fora ni a dins. A la feina, una alumna, la Sònia, la pertorba. Acabarà lligant caps i recordarà que es tracta d’una antiga companya de secundària. Les preguntes sobre el destí i un afany efervescent la trastornaran encara més. Les relacions entre els personatges són masoquistes, malsanes.

Fora de la presó, els altres escenaris per on transcorre la novel·la són el barri del Congrés de Barcelona i Canyars, poble il·lusori on la Clara va raspallar l’adolescència i tornarà per retrobar-se amb en Gabriel. Canyars, diu Guasch, està inspirat en Gavà i Viladecans, dues localitats que l’autora ha trepitjat molt per estudis però considerava no tenir prou mesurades. “M’empipa molt no conèixer els llocs per on passo. Crec que, en part, faig servir l’escriptura per desfer aquesta insatisfacció”. A Canyars, precisament, és on hi ha situada la urbanització que dóna títol a l’obra, Llacuna Park, un conglomerat d’habitatges resultat de l’espetec constructor i, sobretot, símbol d’un futur adulterat. El posterior futur insuficient que tensa a la Clara. La tensió treu el cap durant tota la novel·la. “Brutícia latent”, en diu l’editora Eugènia Broggi. “És una novel·la carregada de mesquineses, covardies i gelosies. D’actituds molt puerils”, afina Guasch.

Els fills del Llacuna Park és alhora una altra bombolla. La que enxampa al lector. La novel·la concentra una potent força immersiva. Tal capacitat de submersió és possible gràcies a una llengua autèntica, gens adobada. “Moderna i elàstica”, segons Broggi, que compara l’estil de Guasch al de Marta Rojals o Rodoreda. Tot i que aquesta última associació, diu, “és massa fàcil perquè es fa amb totes les autores encara que no s’hi assemblin gens” i la justifica amb “els girs argumentals”, els revolts que esquerden la trama. Guasch boicoteja els moments transcendents, s’afanyava a trencar la solemnitat. Ho fa enfocant un detall amb un cop de càmera brusc. “El que m’interessa quan escric no és tant la trama sinó crear unes sensacions. Per fer que no brilli massa aquesta trama necessito rebaixar els moments de tensió i em serveixo dels petits detalls”. En efecte, som davant d’una obra fortament sensorial, tenallada per un ambient asfixiant i capvespral.

En relació al vigor immersiu de l’obra, cal afegir dos aspectes formals que ajuden a fer que sigui així: la narració en un “present radical” i una primera persona de mirada clínica. Aquest últim aspecte vincula la novel·la amb les dues anteriors obres de Guasch, La neu fosa (El Toll) i Olor de clor sota la roba (La Magrana), que també eren històries d’una contundent exploració personal de les protagonistes. Temàticament, les coses han canviat i ara el fons és més greu. Guasch opta per escorcollar cales més enfangades. El fatalisme, l’egoisme i la rivalitat. Maregassa que acaba xuclant al lector com la Clara ha engolit a l’autora amb el seu joc d’angoixes i fugides. Dins i fora de la presó.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació