Li deien Ramon Vila

El primer de novembre de 2004 la banda de rock progressiu A Perfect Circle treia a la venda el seu tercer disc. Marcant distància amb els seus treballs anteriors, en aquesta ocasió van decidir fer un disc de versions, una decisió arriscada a la qual se sumava el contingut polític de la selecció de temes. En total, deu conegudes cançons de protesta passaven pel filtre ombrívol de rock progressiu amb tocs d’Industrial Metal que caracteritzava el grup. Amb una data de llançament propera a les eleccions presidencials, el disc també es volia vendre com una impugnació a la política bel·licista del govern Bush, a qui retreien la nefasta gestió dels atemptats de l’11-S i la invasió a l’Iraq. El single que promocionà el disc, i que sobtà a públic i crítica, fou la versió de Imagine, de John Lennon.

Embolcallada en una atmosfera tèrbola i fosca, la cançó transportava la tonalitat de Do Major a Do menor. Una diferència a l’armadura de tres bemolls que aconseguia capgirar 180 graus el seu sentit. Desposseïda de l’esperança idealista que donava la tonalitat original, la lletra es presentava com un manifest naïf i estèril. La nova tonalitat menor aportava al text una interpretació descreguda i pessimista. La promesa d’una germandat sense fronteres ni possessions es revelava més com una utopia propera a una fantasia infantil que no pas com un projecte amb possibilitats de materialitzar-se.

He de reconèixer que darrerament, mirant l’actualitat, no puc evitar que soni de fons una harmonia en tonalitat menor. Les declaracions de Von der Leyen i Macron instant a Europa a afinar els tambors de guerra; la popularitat de personatges aberrants com Javier Milei o Nayib Bukele; que no sembli tan greu una possible reelecció de Donald Trump; la manera en què el racisme populista s’ha incrustat fins al moll de l’os dels discursos polítics de casa nostra…

Costa molt no deixar-se emportar pel derrotisme quan veus que el feixisme neoliberal no només s’ha instal·lat, sinó que creix de cada dia més. I el pitjor de tot plegat és que encara que voldries creure en un futur per què lluitar, qualsevol discurs d’esperança i canvi et sona cada dia més irreal, més buit. Potser és per aquí per on més em plora Li deien Caracremada de Llorenç Capdevila (Empúries).

La novel·la reflecteix un profund estudi i coneixement tant del personatge com de l’època, i permet retratar amb molta fidelitat la Catalunya rural de postguerra.

En una barreja entre la biografia, la divulgació i la novel·la històrica, el llibre ens apropa a la figura de Ramon Vila. Considerat el darrer maqui, Vila continuà la lluita contra el règim franquista en solitari, molt després que els seus companys desistissin. Allunyant-se de l’estructura tradicional d’una biografia, Capdevila ens presenta el personatge a través dels ulls de persones que el van conèixer, seguint cinc moments clau de les seves vides. Al mateix temps, seguim a Vila durant la seva darrera acció abans de ser detingut i, finalment, executat. Aquesta estructura permet situar a Vila més enllà del personatge històric. Si bé tenim parts en primera persona, on podem observar els dubtes i reflexions d’una vida solitària dedicada a la lluita armada, el més important és la imatge que projecta al seu entorn. Un lluitador incansable i idealista, quasi quixotesc, que no flaquejà ni es rendí fins a la seva mort.

La novel·la reflecteix un profund estudi i coneixement tant del personatge com de l’època, i permet retratar amb molta fidelitat la Catalunya rural de postguerra. Tot i això, es perd en qüestions formals. El llibre és excessivament explicatiu, amb personatges que pensen i diuen més que no fan. El context històric i la ideologia del protagonista s’insereixen de forma un xic forçada, a través de diàlegs platònics inversemblants i monòlegs interns. Per altra banda, els personatges són una mica arquetípics i no estan gaire desenvolupats. A més, per molt que s’inclogui la perspectiva del Guàrdia Civil el llibre és marcadament parcial, la qual cosa no és dolenta per si mateixa, però que en aquest cas fins i tot l’antifeixista més militant el podria trobar un poc maniqueu. Aquests elements al final fan que no acabis d’entrar dins el llibre, i quan es mira des de la distància, és inevitable adoptar una mirada cínica.

El caràcter mític del personatge i el to excessivament idealista l’apropen perillosament a un perfil de màrtir que li juga a la contra. L’empenta i inspiració que suposa hauria de transmetre es perden amb la distància cínica que acaba adoptant el lector. Perquè els grans relats, com l’anarquisme utòpic del protagonista, fa temps que són morts i enterrats. I sobre la tomba hi han construït el pàrquing d’un centre comercial. Avui, la melodia idealista del protagonista està harmonitzada en tonalitat menor, i queda lluny de transmetre esperança.