L’home que somiava amb anar en tren

Mentre els més petits juguen a construir ponts de sorra i carreteres de petxines, i l’agost se’ns llança a sobre amarant-nos de suor, Guillem Viladot ens proporciona –gràcies a l’editorial Comanegra- els trens necessaris per cavalcar el final de l’estiu i refrescar-nos amb el somni desbordant de l’Antoni Sanuy, l’apotecari d’Agramunt. 

En un entorn on, com escriu Joan Todó al pròleg de la novel·la: “Tot ha passat avall: el tren substituït pel cotxe, el cinema per la televisió que tenim al menjador de casa, que ha acabat evolucionant en un ordinador on cadascú mira el que vol, on ja ni tan sols mirem tots el mateix”, Viladot situa un farmacèutic de cap pelat i barba espessa darrere un llibre de Píndar i l’endinsa al món oníric per fer-lo somniar en trens. I la locomotora dels germans Lumière que corria per la pantalla del cinema ja és dins el Somni d’un apotecari d’estiu, carregada de viatgers, futurs, noves històries i una gran dosi de riallades. 

En paraules de Joan Todó: “La imatge és un tren que s’acosta a nosaltres […] d’aquella manera que ja va espantar els primers espectadors del cinema, però s’atura quan ja semblava que havia de sortir de la pantalla, sense que el jove hagi mogut ni una pestanya, observant-nos impassible.” I és que amb Viladot, la perspectiva ha canviat: la velocitat ja no espanta, i el tren que espera als lectors del Somni d’un apotecari d’estiu comença a tancar portes, disposat a marxar de Barcelona cap a Ponent. A dins ens hi espera l’Adell, el maquinista a qui agrada fer fum encara que la locomotora sigui elèctrica, i en Pau, el seu aprenent. 

Així com el lector queda enxampat dins les pàgines de la novel·la –tasca senzilla tenint en compte el domini lingüístic i de la broma de Viladot-, i entra al vagó, la locomotora pateix un sabotatge i en Pau i els lectors s’han de refugiar a casa de l’apotecari, accelerant la trama i barrejant realitat i ficció, el reconeixement en l’altre, la identificació, i el doble. 

Mentre Viladot juga a ser un “poeta disfressat d’apotecari”, com també diu Todó, la trama avança, i el diàleg esdevé poema i tot és rauxa i confusió d’elefants voladors que no duen calçotets i cinquanta mil dones i tres homes amb el polze i l’índex en posició de pinça, agafant orgullosos les seves puces i la imaginació viladotiana.

Amb tot, la novel·la no s’atura. A través del diàleg entre l’ajudant de maquinista i l’apotecari Antoni Sanuy, Viladot s’ho manega per convocar, també, el psicoanalista Jacques Lacan i reflexiona sobre els límits entre el somni i la vigília, així com també sobre la possibilitat de trobar una realitat que existeixi més enllà de la paraula. Aprofita que el treball dels poetes s’assimila al treball de l’inconscient (en tant que treballa amb els significants) per recordar-nos que el subjecte de la psicoanàlisi lacaniana defensa que l’experiència d’allò real ha de passar necessàriament pel llenguatge, on les paraules estan agafades com a coses, i preguntar-nos què ocorre amb allò que no es pot dir ni representar.

Des del gaudi de l’experimentació avantguardista i enyorat de la natura des de la cultura, Guillem Viladot sembla que vulgui encarnar allò no representable en la figura de Pau, i és per això que li mana que voli lliure, com un ocell, sense paraules. I amb en Pau, també s’enlaira el lector, que no pot deixar de llegir les ocurrències de Guillem Viladot, d’aquest geni de la paraula de qui enguany se celebra el centenari del naixement, i que ha aconseguit sorprendre’ns una vegada més.