L’Espiral de Manuel Baixauli

Amb el llibre de contes Espiral, Manuel Baixauli va guanyar el Premi Ciutat de Badalona 1998. Aquell mateix any, Columna en publicava la primera versió. Dotze anys més tard, el 2010, després de l’èxit contundent i merescut de la novel·la L’home manuscrit (Proa, Moll, 2007), l’autor de Sueca va reescriure la seva primera obra, conte per conte, i es va convertir en un autèntic reescriptor, «una categoria superior a la d’escriptor», segons podem llegir en un moment de L’home manuscrit. 

En aquesta segona versió del llibre ––que és la que tindrem en compte en aquest article––, publicada per Proa, hi ha un epíleg en què el propi Baixauli ens explica tot aquest periple vital i literari, un diàleg amb ell mateix des de la distància temporal, tal vegada el conte seixanta-nou de l’obra, l’últim.

Diguem-ho d’entrada: Espiralés un llibre fora de sèrie, i a diferència de L’home manuscrit, no ha tingut la recepció crítica que es mereix, ni la primera versió ni la segona. El prejudici tan estès a casa nostra que l’escriptura de contes o relats breus és una propedèutica per a la creació de novel·les hi ha tingut força a veure, un prejudici que «condemna» tot un gènere que disposa de les seves pròpies dinàmiques i lògiques a un segon pla, això és, a un pla sempre d’inferioritat respecte a la novel·la.

Certament, hi ha autors que escriuen relats breus per al dia de demà escriure una novel·la, i és una opció molt respectable. Ara bé, no és el cas de Baixauli, o si més no, no és el cas d’Espiral en relació a L’home manuscrit. Encara que entre tots dos llibres hi hagi, certament, un «aire de família», els contes d’Espiral gaudeixen d’una plena autonomia. A més, els processos hermenèutics d’interpretació d’un llibre com Espiral són força més complexos que els de L’home manuscrit, no només per la condició del propi llibre, sinó pel fet que el gènere del conte sempre requereix una participació més activa del lector.

Fetes aquestes consideracions, cal advertir també que com tota obra de qualitat, Espiral permet un nombre generós de lectures, i per tant, és impossible exhaurir la riquesa del llibre en una sola interpretació. No pretenem dir-hi l’última, ans al contrari, som plenament conscients que la nostra interpretació serà tan sols una de les moltes interpretacions possibles ––vegi’s, per exemple, l’article de Lluís Muntada «La línia d’ombra»[1]––, totes elles necessàries per al bon desplegament de l’obra en el temps i dins l’entramat cultural del qual ha emergit. Així doncs, proposem una lectura d’Espiral en clau existencial i filosòfica.

Fixem-nos, en primer lloc, en el conte «Brindis», el lirisme contingut del qual és francament colpidor, demolidor. En aquest relat apareix la idea, molt present en tot el llibre i l’obra de Baixauli, del cicle de la vida. És un cicle de la vida, però, que no comença ni acaba amb un subjecte particular, concret, sinó que es remunta en el temps a través dels avantpassats ––fins que se’n perd la pista––, i alhora, es projecta cap al futur a través dels que vindran. En aquest sentit, és un cicle de la vida que no comença enlloc ni acaba mai, en el qual el subjecte tan sols n’és un moment fugaç, una petita peça dins un engranatge fred de segles i més segles.

Podríem pensar que aquest cicle de la vida té a veure amb la concepció judeocristiana del temps, això és, l’Escatologia, una línia ascendent que es desplega a través de generacions i generacions amb una finalitat que li és inherent però inescrutable. No és el cas. El cicle de la vida dels contes de Baixauli és circular ––tal vegada un espiral sense cap mena de finalitat ni direcció––, d’adscripció clarament pagana. És l’etern retorn nietzscheà, però desvitalitzat, això és, un etern retorn mancat de subjectes amb prou voluntat de poder per dir «sí a la immanència de la vida» i afirmar el seu propi destí tràgic, tant l’individual com el col·lectiu.

És precisament aquest etern retorn desvitalitzat el que fa que en comptes de tractar-se d’un etern retorn de la Vida, tal com reclamava Nietzsche, es tracti d’un etern retorn de la Mort, o més concretament, un etern retorn dels morts. Per a aquest morts, però, no hi haurà cap mena de salvació ni reconciliació possibles, no hi haurà l’apocatàstasi paulina, tal com reclamava Unamuno en el seu cèlebre Del sentimiento trágico de la vida. Per contra, «com les gotes repetides de pluja, les hores esborraran l’empremta dels qui fórem» (p. 38).

L’omnipresència de la mort en l’obra de Baixauli, barrejada amb la idea de l’etern retorn, fan d’Espiral un llibre de temàtica existencialista, i més concretament, heideggeriana. Fixem-nos en el conte «Dins». El narrador ens adverteix: «No ho oblides: com tothom, estàs dins d’una caixa. La teva caixa. No la perceps, és clar, encara és desmesurada. Però cada dia minva, i cada hora, i cada minut, i cada segon.» (p. 34). En llenguatge heideggerià, la caixa seria un existenciari, és a dir, una categoria pròpia de l’existència humana que, com a tal, ens passa inadvertida. La caixa representaria la idea heideggeriana de l’home com a ésser-per-a-la-mort, és a dir, un ésser finit que des del dia que neix està destinat a morir, per bé que en pot prendre consciència i fer el primer pas per viure una vida «autèntica», això és, una vida conscient del seu destí, fidel a si mateixa.

Aturem-nos, però, en aquestes últimes consideracions, perquè la problemàtica existencial de l’autenticitat i el destí personals no és sinó la clau hermenèutica per a la comprensió d’Espiral. La qüestió de l’autenticitat amb un mateix va prendre molta rellevància en el pensament europeu d’entreguerres, no només amb pensadors fenomenològicoexistencials com Heidegger o Sartre, sinó també amb pensadors de tarannà vitalista-historicista com Ortega y Gasset, entre d’altres. En la literatura catalana, la idea de destí heretada de les corrents existencialistes es va deixar sentir amb força després de la guerra civil, sobretot a la dècada dels cinquanta, amb llibres com ara Cròniques de la veritat oculta (1955), de Pere Calders, Crèdits humans (1957), de Manuel de Pedrolo, Vint-i-dos contes (1958), de Mercè Rodoreda, o en menor mesura, Mites (1954), de Jordi Sarsanedas. Baixauli s’inscriu sens dubte en aquesta línia, per bé que la renova i l’actualitza.

Deixem de banda, per ara, la qüestió de la renovació i actualització d’aquesta corrent i fixem-nos en allò que Espiral hi té en comú. El conte «Càlcul», per exemple, es pot llegir com una al·legoria del fet que els éssers humans estem abocats al món de l’existència d’una manera cega, i és precisament aquesta ceguesa existencial la que ens empeny a l’acció, una acció que no té aturador, tal vegada infinita, malgrat el caràcter radicalment finit de l’existència humana. El conte «Imant» parla de la impossibilitat d’abandonar els propis orígens, sempre s’hi acaba tornant, és el propi destí existencial, ja que els humans som éssers ubicats no només espaciotemporalment, sinó també socioculturalment. El conte «Parxís», un dels més emotius, tracta del retorn a l’origen de destí, que no és sinó la pròpia llar, la llar de la infantesa, encara que en el present els pares siguin morts i la casa estigui en ruïnes.

En d’altres contes, s’hi reflecteix la inseguretat existencial derivada del fet de dur una vida inautèntica, això és, del fet de no acceptar el propi destí i caure en allò que Heidegger anomenava «l’Hom», el terreny del tothom i del ningú. En tenim un bon exemple en el conte «Oceà», una parella que viu i pensa sota els paràmetres de l’Hom, és a dir, una parella estereotipada, que no viu ni actua autènticament perquè no són en absolut conscients de la seva finitud, per això se’ls fa «impossible reconèixer, sense prismàtics, els seus propis caps a gran escala» (p. 91). Si en fossin conscients, si haguessin estat capaços de sortir del discurs omniabraçador de l’Hom, aleshores haurien sentit l’alè del No-res, talment el protagonista del conte «Piscina», que després d’haver sigut «fregat pel no-res, s’adona que està completament sol, perdut, enmig de l’oceà, lluny de cap senyal identificable com a terra ferma» (p. 69). No som gaire lluny de la cèlebre sentència sartriana que l’home és un ésser condemnat a ser lliure.

Cal no confondre, no obstant, la inseguretat existencial que amara dels contes de Baixauli amb la noció, també força existencialista, de l’absurd. Els contes de Baixauli no mostren una tendència cap a l’absurd, ja sigui un absurd lògic, antropològic, còsmic o literari. No, els protagonistes i narradors dels contes d’Esipral no només pressuposen un sentit ––o sentits–– a les coses i a la conducta dels humans, sinó que accepten de bon grat tals sentits. El problema és saber si aquests sentits són autèntics o si, per contra, no ho són. Els contes «Signe» i «Reflex» mostren perfectament aquesta problemàtica. En el primer, un adolescent es troba un parèntesi gegant a la platja, i després de meditar si saltar-lo i viure a l’altre costat del parèntesi, s’estima més «tornar per on havia vingut» (p. 101). Per a l’adolescent, les dues opcions tenen sentit, el problema és que l’opció que tria és l’opció de l’Hom heideggerià, l’opció fàcil, l’opció de la inautenticitat, per això la seva vida serà sempre més «una vida insignificant». En el segon conte, «Reflex», apareix la figura del doble, una figura força recurrent en l’obra de Baixauli. Així, la figura del doble representarà, precisament, l’elecció entre l’autenticitat i la inautenticitat, així com la problemàtica de la identitat personal, un tema eminentment existencial.

I encara podríem afegir-hi un tercer conte, «Avís», en què la desmemòria del protagonista no és sinó una conseqüència de la inautenticitat en què viu. Aquest conte, tot ell, amara una espècie de somnambulisme existencial molt característic de la literatura de l’autor valencià, que de vegades pren un to més fantasmal o espectral, com en el conte «Diari»,  i d’altres més realista i desesperançat, com en el conte «Fruita», en què la vella és tot un símbol de la desesperació existencial, o «Escala», en què el personatge narrador s’agafa a la barana i té pensaments funestos, que «gràcies al vertigen i a la covardia, no van més enllà» (p. 54). Aquí tampoc no som gaire lluny d’un jove Albert Camus quan afirmava, tot just començar el seu llibre El mite de Sísif (1942), que l’únic problema filosòfic vertaderament seriós era el suïcidi. Baixauli en pren bona nota, fins al punt que en un dels contes, «Celobert», la desesperació existencial és el pas previ, el punt de partida, per a una nova vida, més autèntica, més profunda, tal com reclamava el filòsof francès en el seu assaig filosòfic.

A més de la problemàtica sobre l’autenticitat i el propi destí, també trobem altres temes inequívocament existencialistes, com la incomunicació i la indiferència («Inseparables»), l’aïllament voluntari («Canícula») o la inconsciència del lloc que s’ocupa en el món («Intestí»). Sovint, l’autor fa servir la tècnica de la desrealització, característica de narradors com Kafka, Ionesco o Calders, que consisteix a fer virar una situació aparentment normal i quotidiana cap a una situació inquietant, estrambòtica o il·lògica, com ara el conte «Ningú», en què la normalitat esdevé, precisament, allò profundament anormal, estrany. Els insectes i les metamorfosis hi solen tenir un paper rellevant, en aquesta tasca de desrealització. Així, en el conte «Família», l’avi es reencarna en un insecte qualsevol; en el conte «Gavines», el protagonista es converteix en una gavina entre moltes altres gavines; o en el conte «Migdiada», apareixen unes formigues gegants assassines. Certament, «el territori que s’agita entre el somni i la vetlla és l’autèntica geografia de la literatura de Baixauli», tal com afirma Enric Sòria[2].

L’aposta existencial de Baixauli també es combina, sovint, amb algunes dosis de surrealisme. El surrealisme de l’autor, però, no poua de les idees que vehicula o expressa, sinó que poua de la força de les imatges. En aquest sentit, no és un surrealisme literari ni filosòfic, sinó que podríem qualificar-lo de surrealisme pictòric, plàstic, estètic, paradoxal i desconcertant, talment com si es tractés d’un quadre de René Magritte (vegi’s el conte «Tracte»). El propi autor ha reconegut, en una entrevista[3], que en la seva literatura les idees van a remolc de les imatges, una cosa gens estranya si tenim en compte que Baixauli era, abans de publicar L’home manuscrit, un pintor que escrivia ––després va passar a ser un escriptor que pintava, si hem de fer cas del que ens diu Manel Zabala[4].

I no deixem la pintura, perquè en molts dels contes d’Espiral, els pintors, els quadres que pinten aquests pintors i la pintura en general hi tenen un paper prou destacat. En aquest aspecte, els contes de Baixauli tenen un paral·lelisme evident amb els contes de Josep Palau i Fabre, que malauradament encara són molt desconeguts tant pel públic com per la crítica[5]. Per exemple, en el conte «Camí», el pintor és absorbit per la pròpia obra, o en el conte «Intrús», un personatge anònim entra dins un quadre del Museo del Prado, tal volta Las Meninas, en una clara referència metaliterària i/o metapictòrica, metacultural si el vol.

Val a dir que en el llibre Espiral, i en l’obra de Baixauli en general, hi ha alguns jocs metaliteraris, no gaires, picades d’ullet que, a parer nostre, són força marginals, sobretot si es té en compte el global de l’obra i la seva intencionalitat. Baixauli ha afirmat que no li interessen el llibres en què no batega la vida. Si assagem lectures diguem-ne metaliteràries o massa formalistes de la seva obra, tal com insinua J. Ricart («tanmateix el lector lletraferit podrà gaudir amb relats metaliteraris igual que ho va fer amb la seva novel·la anterior L’home manuscrit, que al cap i a la fi, es tractava d’una deconstrucció d’un dietari»[6]), aleshores perdem la frescor i la vida que el mateix autor reclama a la literatura. Del conte  «Botiga», per exemple, un dels pocs que es presten fàcilment a la incontinència verbal metaliterària, se’n pot fer una lectura gens formalista: sempre calen referents als quals emmirallar-se per assolir una veu pròpia, tant en la vida com en la literatura.

(Aprofito l’avinentesa per dir que un dels problemes de la crítica literària actual nostrada és, precisament, les lectures covardes i formalistes que es fan de les obres dels autors ––les quals impedeixen fer cap crítica que no sigui constructiva-pedagògica–– així com l’endèmica manca de generositat d’alguns crítics incapaços de reconèixer mèrits, talent i feina ben feta. Val a dir, també, que la mania mig metaliterària, mig teoricoexperimental, ha penetrat amb força en les generacions més joves d’escriptors, segurament a causa d’una manca de discurs literari propi. Vegi’s els meus articles publicats a Núvol: «Literatura generacional? No, gràcies» i «Literatura generacional? (2)»)

Finalment, cal destacar, d’una banda, la influència dels contes populars, les rondalles, les llegendes urbanes, etc., en molts dels contes de Baixauli. Per exemple, el conte «Tres», que rere una aparença de conte de fades amaga una reflexió sobre els conceptes de normalitat i anormalitat (o excepcionalitat). O els contes «Veu» i «Criatura»: en el primer, la figura del gos simbolitza el coneixement; en el segon, apareix una criatura com a  personificació de la mort. Val a dir, però, que tot i el contingut al·legòric de molts contes, l’autor mai no utilitza les històries com a mecanismes o tècniques moralitzadors, alliçonadors, ans al contrari.

I d’altra banda, cal no oblidar el to crític ––radicalment actual–– de molts contes amb la realitat valenciana contemporània. Així, un relat com «Infància» es pot llegir com una crítica ferotge i alhora desesperançada a la corrupció urbanística, el símbol de la qual és un gegant que no mostra cap mena de respecte ni pel medi ambient ni per la cultura, per això «només engul vegetació, dunes, cases de camp, horta…» O el conte «Llegat», que no és sinó una crítica a l’arribisme consubstancial al medi social i cultural  humà.

En definitiva, dit breument i a tall de conclusió: Espiral és un llibre (de contes) fora de sèrie, i tal vegada fóra bo que els funcionaris de la literatura en prenguessin bona nota.