Literatura generacional (2)

28.01.2013

Fa uns quants dies vaig publicar, en aquest mateix diari, un article titulat «Literatura generacional? No gràcies». Hi defensava, si bé no era la tesi central de l’article, que la denominada literatura generacional d’avui dia, per ser considerada generacional de debò, havia de complir uns certs requisits, com ara: desmenjament, discurs cool i guai, urbanitat prefabricada, mobles Ikea, to periodístic canallesc, català més o menys estàndard (amb les degudes variacions dialectals), inofensivitat moral i biografisme encobert, entre d’altres.

En un sentit trivial, la literatura de qualsevol autor es pot considerar generacional, atès que, qui més qui menys (sobretot els escriptors de tarannà realista), és fill del temps que li ha tocat viure. El problema no és, doncs, el de fer una literatura que quintaessenciï les maneres de fer i de sentir d’un determinat sector d’edat de la població, en un determinat moment històric i en unes coordenades socioculturals més o menys definides.

No, el problema és un altre. El problema és que la denominada «literatura generacional» d’avui dia, de generacional, en té ben poca cosa. Més que generacional, és ideològica, si bé es tracta d’una ideologia sense aparença d’ideologia, això és: tova, frívola i low cost. Vull dir: la considerada literatura generacional d’avui dia no quintaessencia res en absolut, sinó que ofereix la versió literària-acrítica d’aquells models existencials que, prèviament, han estat codificats pels mitjans de comunicació i la publicitat, uns models existencials tan parcials, esquifits, unidimensionals, empobrits i homogeneïtzats que, ja d’entrada, ens han de fer sospitar.

Diguem-ho diferent: si una persona decideix escriure una novel·la (o un recull de contes) i, en comptes d’escriure sobre allò que coneix de primera mà (ja sigui a través de la pròpia experiència o a través de l’experiència de les persones més properes), escriu sobre allò que ha vist a la televisió, que ha llegit per internet, que ha escoltat a la ràdio, etc., aleshores tal novel·la ja no serà una representació de la realitat de la persona (una realitat que pot coincidir amb la de molta altra gent) sinó que serà la representació d’una altra representació, això és, serà la representació d’una representació prèviament codificada, anònima i impersonal, que és de tots i, com que és de tots, no és de ningú.

Precisament per això la denominada «literatura generacional» és, eminentment, ideològica, perquè no és una representació de la vida (entenem «vida» en un sentit ampli), sinó que és la representació (o més aviat la reproducció) d’un model de vida, el model imperant en els mitjans de comunicació i la publicitat. Així, per més alternativa i trencadora que pretengui ser la denominada «literatura generacional», no deixa de ser una reproducció inqüestionada del model existencial imperant, això és, la reproducció d’un model-clixé en què no hi cap, per exemple, la pregunta per l’existència de Déu (tret que no sigui per fer-ne burla o fer-ne un comentari lleugerament cínic), no hi cap la gravetat, no hi cap la violència seriosa i inquietant (només hi cap aquella que, de tan hipertrofiada i passada de rosca, fa riure), ni cap incorrecció que no sigui la incorrecció política, no hi cap la fondària lingüística ni la riquesa lèxica, ni els personatges heterosexulas catòlics,  ni les dones bigotudes, ni els vells atrotinats i amb les dents tortes…

Les ideologies d’avui dia ja les tenen aquestes coses, que en comptes de representar la vida, representen aquells models de vida que, prèviament, ja han estat codificats per les modes, els mitjans de comunicació i els discursos oficials i oficialistes. I atenció, perquè amb tot això no vull dir que la «literatura generacional» no pugui tenir un cert interès. Senzillament dic que tal literatura és, eminentment, ideològica, si bé no es tracta d’una ideologia al servei d’un partit polític, sinó al servei d’altres discursos més “impersonals” i més “a la moda”, que són els que es porten ara.

Etiquetes: