Les vides que no hem visitat

La sala El Torín d’Olot acollia aquest dissabte 27 de març la conversa entre l’escriptora Maylis de Kerangal i el periodista Álvaro Colomer sobre la seva novel·la Un món a l’abast de la mà (Angle Editorial / Anagrama en castellà) i que servia de cloenda de l’actual edició del Festival MOT de literatura.

La novel·la en qüestió és la història d’una jove d’entre 20 i 25 anys que inicia els seus estudis a l’Escola Primària de Pintura de Brussel·les sobre la pintura decorativa, concretament el trompe-l’oeil, un tipus d’art que no té una paraula catalana per traduir-ho, però que en castellà es tradueix per trampantojo. Juntament amb aquesta noia es presenten els altres personatges, amics seus que aporten un punt de vista diferent sobre el món de l’art, que va ser també un dels temes que es va tractar durant la conversa.

Per què una novel·la sobre el ‘trompe-l’oeil’?

És una manera de qüestionar-se què és inventar, ja que aquesta tècnica consisteix principalment en la reproducció d’elements que ja existeixen al món; el llibre busca el significat de la paraula ‘inventar’. La protagonista de la novel·la, Paula Caster, representa la figura de l’artista de la ficció, amb molts paral·lelismes al mètode de l’escriptor, que abans de poder pintar res necessita també conèixer allò que pintarà. Si això és així on queda realment el vessant creatiu de l’artista? Quina relació tenim realment amb la ficció? No sembla que, de la manera que la pensem intuïtivament, sigui quelcom radicalment allunyat del nostre món i la nostra realitat.

Al llibre es mostren tres actituds diferents d’enfrontar-se a l’art: l’artista que entén l’art com a còpia i que es conforma amb aquesta definició i segueix pintant sense que això li suposi un inconvenient; l’artista que es desencanta amb aquesta definició i busca transcendir-la superant la còpia i representa quelcom fora de la realitat; i també el que sap veure que li manca talent artístic i que s’ha d’acabar dedicant a la dimensió econòmica o empresarial d’aquesta professió.

“Em sento més identificada amb aquesta tessitura: la nostra manera d’inventar és una recomposició de tot allò que ens trobem”

Colomer assenyala que al llibre apareix la idea que per reproduir la realitat a través de l’obra, sigui plàstica, cinematogràfica o literària, moltes vegades és necessària una distorsió prèvia perquè la seva reproducció posterior sigui realment fidel. Kerangal respon que en la ficció “la qüestió no és tant la de l’exactitud, sinó la de la veritat”, perquè la realitat acostuma a transbordar-nos i té tantes maneres d’expressar-se que cap frase en ella mateixa és capaç de copsar-la i sempre s’ha de veure des d’un punt de vista subjectiu, des d’un prisma, “no hi ha universals en la literatura”.

Les vides creuades de Kerangal són totes aquelles vides que ha visitat a través de la literatura, com a lectora i com a escriptora. De nena, llegint Zola o Cervantes, sempre la va atraure la potència transportadora de la literatura, capaç de situar-te en un altre temps, en un altre espai i en unes altres condicions diferents de les originals. Aquest interès es veu clarament expressat en les seves pròpies obres: El nacimiento de un puente narra el procés de construcció d’un pont, amb totes les complicacions tècniques, tot el coneixement científic i tècnic que requereix, essent ella ni de bon tros constructora. A Reparar els vius explora la tècnica que es requereix a l’hora de fer un trasplantament de cor per la seva simple curiositat sobre el tema. L’interessant del procés creatiu de Kerangal és la importància que li dóna al lèxic específic d’aquestes realitats. Un lèxic que mai s’ha considerat gaire elevat i que més aviat s’ha menystingut des de la literatura. La seva voluntat de reactivar-lo, de reivindicar-lo és una voluntat essencialment política, contra la uniformitat, l’estandardització, la reducció de la realitat mitjançant paraules massa generals que el que fan és reduir la nostra potència creadora de realitat. A Un món a l’abast de la mà, l’escriptora francesa rescata una gran varietat de paraules cromàtiques, diferencia entre vermell carmesí, vermell apujat i vermell ataronjat perquè, de fet, no són el mateix vermell encara que la quotidianitat prefereixi estalviar-se tals distincions amb vista a una millor funcionalitat. El temps que es dedica a reestructurar la realitat a través de les paraules és un temps de resistència política.

La seva activitat política no es redueix simplement a la recuperació lèxica. Kerangal va ser testimoni gairebé directe de l’atemptat del 15 de novembre de 2015 a la redacció de Charlie Hebdo i, de fet, havia de marxar aquell mateix dia a visitar les pintures rupestres de la cova de Lascaux. Arran d’això, va canviar totalment la intenció de la seva novel·la, que en un principi volia transmetre el seu peculiar interès per l’art rupestre i la prehistòria, i va decidir explicar la història d’uns personatges creatius, dedicats a la representació gràfica, com a homenatge a les víctimes de l’atemptat i a la seva feina, a priori inofensiva, ja que l’única dedicació és a la representació d’una realitat que els precedeix.

També a l’assaig Lampedusa, Kerangal vol donar un toc d’atenció sobre la crisi dels refugiats, la voluntat d’aixecar nous murs, la precarietat política a la qual estan exposats cada vegada més, sobretot amb la pandèmia; Europa ha aconseguit l’excusa perfecta per justificar la seva ignorància al respecte i tancar les fronteres, ja no només al virus, sinó a persones que viuen una situació cada vegada més abocada al desastre.

Kerangal experimenta la literatura com un moment transformador i transgressor, els seus textos sempre tenen una connotació revolucionària, té la intenció de traslladar-la al lector, d’allunyar-lo de la seva situació per situar-lo en la de l’altre, per fer-lo conscient que el món i la realitat no s’acaba allà on arriba la seva mirada, sinó que hi ha vides i mirades que interpreten el món de maneres infinitament diferents de la seva, igualment legítimes. La ficció no és res més que la infinita pluralitat de lectures d’una mateixa realitat, l’exploració de les vides que no ens han tocat.