Les meves vacances és tornar a casa

Ha vingut la meva amiga Joana de visita. Viu a Hamburg des de l’1 d’abril, com tanta altra gent de la nostra generació que ha marxat físicament a buscar-se la vida. Els preus dels vols són estratosfèrics i només serà a Badalona un dia i mig, per això hem buscat tots un forat a les nostres vides desordenades i ens hem trobat a la Rambla per fer uns beures i parlar de la vida. Les notícies que ens donem són les de la nostra generació: he trobat una feina (que no m’acaba d’agradar, però que paguen prou bé), he trobat un pis (no sé com pagaré el lloguer, però estic contenta), marxo un parell de dies a la muntanya, d’aquí poc deixaré la medicació, he conegut un noi i de moment sembla bon paio, etc.

Les hores passen de pressa i ho percebem per les gotes condensades als gots i la xafogor que les allarga com un xiclet, pel sol que cau i perquè ja estem enganxifoses de la sal i la brisa marina que ens ha bufat els cabells, maleïda i beneïda humitat. Fem un bany a mar, perquè som gent de costa, perquè la Joana ha trobat a faltar el mar, ara que viu tan lluny i en un lloc fred. Quan va marxar li deia que el gran descobriment que vaig fer jo quan em vaig allunyar (físicament i mental) de casa va ser entendre que el mar segueix allà. Que no s’altera cap centre de gravetat amb la teva partida i que el mar, impassible, segueix amb el seu vaivé hi siguis o no.

Així que he decidit dedicar una columna als espais que trobem a l’estiu per veure aquella gent que durant l’any no podem o no volem. Les vacances que serveixen per tornar a casa, en sentit literal i figurat. Amb cap més intenció que dedicar una estona d’atenció plena al concepte de llunyania i proximitat; per recórrer mentalment totes les mirades de complicitat que diuen moltes coses, però segurament no tantes com nosaltres que parlem de pressa perquè el temps ens apura. A la mateixa taula, però en un local amb un altre nom, ens veig amb setze anys, perdudes, histèriques, enfadades i espantades i m’agradaria dir-nos que no puc assegurar que tot vagi bé, però que ens tindrem. Que trobarem nits on la calor sufocant semblarà menys intensa i un suau ventet ens acariciarà i per fi podrem dormir sense malsons. Que aprendrem que res no és tan important, que la vida no s’acaba quan tens un gran disgust, que res no és tan rellevant com que els teus estiguin bé i que cadascú triarà els camins i les estratègies per fer això possible. I que un dia, amb les galtes del cul marcades d’un relleu d’una cadira metàl·lica, tornarem a casa i aquesta capa de cinisme amb la que ens hem embolcallat per protegir-nos no ens caldrà.

La Joana ha tornat i hem aprofitat cada segon de la tarda, vespre i nit amb la intensitat de quan érem adolescents i sentíem que el temps s’escolava entre els nostres dits. Ara sabem que no és ben bé així i que el temps pot ser elàstic, que no fa falta viure les coses amb tanta passió desfermada i que la felicitat pot ser tranquil·la, estable, sense nusos a l’estómac que no et deixin digerir. Però per una tarda, vespre i nit hem tornat a aquell mur de la platja en forma d’O, que ja no hi és, i hem fumat d’amagat en un carreró i hem sentit com les nostres pors eren compartides i també ens hem tornat a sentir immortals, que últimament costa.

Suposo que marxar i tornar, encara que et quedis al mateix lloc, allunyar-te i apropar-te amb l’objectiu d’agafar perspectiva, tampoc no és una mala estratègia. Tornes i tornem a fer el punki i marxes i tens records desmesurats de nits mediocres que ens vam fer nostres. Perquè no hi ha gairebé res lineal en aquesta vida i segurament tot és més semblant a la prova del borratxo que fèiem a l’esplai, sabent que quan arribis sempre hi haurà algú que t’agafi perquè no caiguis de morros. Potser girem com una baldufa sobre nosaltres mateixos o potser fem un tomb pel món. Potser estem presents sense ser-hi físicament o a vegades hi som físicament, però no estem presents. De tant en tant fem fugides, escapades, marquem distàncies i ens aïllem, però sempre tornem perquè hi ha un lloc on tornar perquè el millor vol és el que fas quan tens les arrels.

Aprofitem les vacances per tornar a filar i omplir els buits que, conscientment o inconscientment, hem anat deixant quan la vida estreny i els horaris són Google calendars amb massa colors. Reconstruïm les històries que hem explicat a mitges entre stickers, missatges de veu i videotrucades borratxes a hores intempestives o fins i tot les que no ens hem explicat perquè necessitàvem silenci. Jo crec que fa un temps que les meves vacances és tornar a casa.