Lapsus tremens

Obro un llibre d’un escriptor espanyol famós. Tot i l’evident anticatalanisme de l’autor, he llegit molts dels seus best-sellers; m’entretenen, el segueixo amb fidelitat. En el llibre hi ha una dedicatòria a un antic ministre del govern espanyol, responsable de la repressió independentista dels darrers temps, quan governava el Partit Popular.  Diu quelcom semblant a “A Jorge Fernández Díaz, cuchillero en Buenos Aires….”. Automàticament, amb un impuls d’indignació, estripo la plana i tanco el llibre. No el llenço, de moment, el deixo a la lleixa i mitigo l’atac de fúria.

Dies després visito llibreries. Cerco la novel·la i enganxo un adhesiu damunt la dedicatòria, tapant-la, tot i que no l’he entès del tot. Això de cuchillero no ho veig clar. Tapo la ressenya amb el nom del ministre molt de pressa; de mica en mica es multipliquen els llibres censurats, i a mesura que enllesteixo, més afino en la tasca i me la trec de sobre ràpidament. Ja en soc un expert. En un parell de mesos he fet de censor de més de mil exemplars. A vegades m’ha anat d’un pèl que m’enxampessin, alguna vegada he hagut de sortir per cames d’alguna botiga, però de moment, no he rebut.

Avui, fent zàping, en un canal televisiu que quasi no miro mai, veig que entrevisten l’escriptor famós, autor de la novel·la de marres. A l’altre costat de l’entrevistador hi ha un altre home; és argentí. Segueixo una estona l’entrevista, per curiositat. Vés a saber si parlaran dels meus més de mil llibres atacats en les darreres setmanes. «Brutal ataque en librerias donde se ha desatado una campaña de maltrato ….» o alguna cosa per l’estil. Però no, potser ningú no s’ha queixat encara. Quan apareix sobreimprès el nom del pibe, vull fondre’m. L’escriptor argentí es diu igual que el ministre repressor, i és un reconegut autor del gènere negre, amic del meu autor, a qui aquest ha dedicat la seva novel.la. El cuchillero bonaerense també es diu Jorge Fernández Díaz.

Cerco per internet per saber-ne més i el pelotudo és cuchillero per què la novel·la que l’ha dut a la fama porta per títol El puñal, soroll de ganivets esmolats. Aleshores prenc consciència del meu error. Quants exemplars malaguanyats! Quin lapsus més tremebund!  Què puc fer?

Llegiré el llibre que vaig deixar a la lleixa per veure què hi passa. Copiaré a la darrera pàgina en blanc cent vegades, o tantes com n’hi càpiguen, la dedicatòria que vaig censurar. Però sobretot em compraré algun llibre del macanudo amb qui he despatxat la meva injusta represàlia, no sigui que rebi alguna ganivetada amb mals aires. M’ho he buscat. Val a dir allò de ¡no me seas boludo! Fet. Que sigui El puñal o el darrer títol que ha publicat, La herida.

No puc manllevar la meva pena retornant els exemplars censurats i malaguanyats al seu estat primigeni, és a dir, sense les etiquetes censores. Ves a saber quants lectors tenen a casa el llibre que vaig atacar! Si sabés on trobar-los! Però el que sí que puc fer és escriure una carta de penediment, enviar-la a l’Arturo Pérez-Reverte, autor de la saga del capità Alatriste, contra qui he actuat covardament i a traïció, al segon volum d’un nou personatge, l’espia Falcó, titulat Eva. Li explicaré tot, i li demanaré perdó presentant les meves disculpes més sinceres. Amb el munt de llibres que tinc d’ell, comprats tots trinco trinco, i llegits de dalt a baix, espero que em perdoni. Soc un dels seus lectors!. Si apel·lo a la seva compassió  amb un… com si diguéssim: «Lo siento mucho. Me he equivocado. No volverá a ocurrir», potser podrem donar el cas per tancat. Sense sang.