La memòria del llac

Després de l’èxit de vendes de la nouvelle Tàndem, Maria Barbal publica una nova novel·la breu, aquesta vegada ambientada al Pallars. Es podria dir que Al llac traça el viatge invers de Pedra de tartera. Si l’opera prima de Barbal narrava les vicissituds de la Conxa, una dona pallaresa que fugia de la misèria i emigrava a Barcelona, la Lídia (la figura central d’aquest retaule que és Al llac) és una dona que deixa la ciutat per instal·lar-se amb el seu marit a Tremp.

Maria Barbal presenta Al llac a La Setmana del Llibre en Català dimecres 14 de setembre a les 16:15h en un acte conjunt amb Xarim Aresté i Maria de la Pau Janer.

La Lídia porta a l’ambient rústic del Pallars una elegància i una autosuficiència que les dones autòctones no tenen ni es poden permetre. Admirada pel seu entorn més immediat, centre de totes les atencions, tot sembla girar al voltant de la seva figura i del benestar que ella escampa com un perfum allà on va. Als ulls de la Nora, una noia de dotze anys que ens procura el punt de vista de la història i projecta una mirada fascinada sobre ella, Lídia té un carisma despreocupat que no necessita subratllar, però també una actitud enigmàtica davant la maternitat que aixeca suspicàcies. Hi ha incursions en el Pallars més rural, tensions familiars, xoc cultural.

Al llac està ambientat a la vora d’un pantà, que es va construir al Pallars per proveir d’electricitat les grans ciutats. A aquest llac, tal com l’anomenen els trempolins, s’hi arribava en tren i aviat es va convertir en una platja, un lloc d’esbarjo estival. Sobre aquest fons de paisatge, Barbal retalla un grup de gent heterogènia amb lligams familiars o professionals, que viuran amb estupor un moment singular.

Al llac té la virtut que no s’assembla gaire a res que hagi escrit abans Maria Barbal. Fa la sensació que, amb aquesta novel·la, la seva obra, de manera potser imperceptible, avança.

Dèiem més amunt que Al llac és com un retaule perquè ens dibuixa una foto de grup, una instantània que captura un moment banal però crucial en la vida d’uns personatges que passen un dia de sol al llac. La història que se’ns explica emana d’un moment que, com la pedra que remou les aigües del llac, anirà reverberant en cercles concèntrics en la memòria dels personatges. No explicaré l’argument de la novel·la; sí que us puc dir que el nucli d’aquesta història parteix d’un incident que hauria pogut ser tràgic però acaba sent involuntàriament èpic que desvetllarà la consciència adulta de la Nora.

Al llac és una novel·la travessada de silencis i de poesia. Les descripcions del paisatge em recorden les de Joaquim Ruyra i les efusions líriques tenen la delicadesa d’un Marià Manent. L’autora ens situa en un diumenge de bany i d’esbarjo vora l’aigua, i l’autora hi va perfilant un incident ominós que quedarà gravat a la memòria de tots. La novel·la va endavant i endarrere en el temps, però està travessada per un lirisme que impregna la narració d’una força poètica soterrada i ens retorna una i altra vegada a aquell instant fundacional, que va adquirint gruix i espessor de memòria, semblant a la fondària del llac que amenaça d’engolir-ho tot sota el llot. Del fons d’aquesta memòria la jove Nora s’erigirà com l’autèntica protagonista de la novel·la.

Al llac té la virtut que no s’assembla gaire a res que hagi escrit abans Maria Barbal. Els lectors que hi busquin el Pallars de Pedra de tartera i aquella Conxa que feia tot un arc vital s’enduran una decepció. Tampoc hi trobaran les vicissituds amoroses d’una parella sènior com a Tàndem. Aquí Barbal ha construït una història sobre el buit, a partir d’un incident que no va arribar a consumar-se i que recomano llegir d’una tirada. Fa la sensació que, amb aquesta novel·la, l’obra de Maria Barbal, de manera potser imperceptible, avança.

Maria Barbal presentarà la novel·la Al llac a l’escenari 2 de La Setmana del Llibre en Català el dia 14 de setembre a les 16.15h