La mare de Kepler era una bruixa?

Tothom sap que la teva mare és una bruixa (Amsterdam), novel·la escrita per Rivka Galchen (Toronto, 1976) i traduïda al català per Elena Ordeig Vila, és un retrat mordaç i devastador de la pèrdua i del terror, escrit per una de les escriptores més brillants de l’actualitat. La novel·la té pensaments humans admirables com la manera que tenim de convertir els altres en monstres o com la vellesa fa que la feminitat sembli aterridora, d’un altre món. Basat en un fet històric però impregnat d’imaginació, sentit de l’humor irreverent i enginy intel·ligent, Tothom sap que la teva mare és una bruixa representa el relat apassionant d’una dona víctima d’una agressió col·lectiva i de la por extrema, i d’una família que es veu abocada a la desgràcia per culpa de la superstició i les calúmnies. Un llibre que aborda la crueltat de les caces de bruixes de l’Europa moderna i que indaga en la demonització de la dona que envelleix, el teixit de la mentida i el poder dels afectes o del pànic moral.

Corre l’any 1618 en un poblet anomenat Leonberg. La pesta s’estén imparable i la Guerra dels Trenta Anys ha començat. Katharina Kepler, vídua i analfabeta, és coneguda al veïnat pels remeis que prepara a base d’herbes i per l’èxit del seu fill gran, Johannes Kepler, reconegut matemàtic i astrònom. A més, Katharina sempre fica el nas en els assumptes dels altres, tot i que també és tendra i devota i sent un amor incondicional per la seva vaca, la Chamomile. Per això quan Ursula Reinbold —la dona d’un vidrier— l’acusa de bruixeria, a ningú li estranya el més mínim. Amenaçada per la ruïna financera, la tortura i l’execució, Katharina li relata la seva versió de la història a Simon Satler, amic, veí i vidu solitari que guarda alguns secrets.

És en aquest moment quan Galchen es llança a una narrativa coral, barrejant diverses veus, perspectives i formes. Aquest enfocament posa en relleu els testimonis contradictoris i els rumors escumosos que han caracteritzat el judici de la Katharina des del començament: ella és i no és responsable del dolor crònic de l’Úrsula; ella va animar i no va animar les dones joves a fer pactes amb el diable; se la va escoltar i no se la va escoltar compartint un encanteri curatiu amb la mare d’un nen malalt. Galchen deixa en mans del lector distingir el que ha seleccionat dels registres reals del que és mera ficció. Així l’autora il·lustra com la diferència entre veritat i mentida (o entre notícies reals i fake news) sempre ha estat un conflicte social i un punt de discòrdia.

Com a narrativa de caça de bruixes, Tothom sap que la teva mare és una bruixa no cobreix un terreny totalment nou; molts lectors podrien fer comparacions immediates amb Les bruixes de Salem d’Arthur Miller. Però en els nivells de forma i tècnica, l’enfocament coral de Galchen eleva la novel·la i emmarca la terrible experiència de la Katharina com un exemple atemporal de com les dones intel·ligents són silenciades i reprimides per sistema. Cap al final de la novel·la, quan la protagonista ha estat engarjolada i encadenada en una cel·la, es revela que l’enveja socioeconòmica és la principal motivació que batega darrere de les acusacions. La majoria d’històries contemporànies sobre la caça de bruixes interpel·len el patriarcat, i la novel·la de Galchen també ho fa. Per defensar el seu cas, Katharina necessita un tutor legal masculí, malgrat ser una dona madura i amb el seny ben posat. Escrita amb un sorprenent sentit de l’humor, la novel·la analitza què passa quan una multitud es deixa emportar per la il·lusió, la intolerància i el greuge. Com si fos ara…