La llum deshabitada d’Antoni Tàpies Barba

La història de la literatura és una cadena de rescats. Un poeta mira enrere i en salva o reivindica un altre. El cànon no el fan els crítics, sinó els poetes amb les relectures del passat que inscriuen en els seus versos. Així hi ha poetes que pugen o baixen enters en el cànon segons la guerra que fa cada nova generació.  

Ara fa un any el poeta i crític Jordi Llavina va llegir el darrer llibre d’Antoni Tàpies Barba, El faedor de reis (2022), que suposava un retorn a la poesia després d’un silenci de vint anys. Llavina li va dedicar un article a La República i es va adonar que els set reculls anteriors de l’autor estaven descatalogats i que només es podien rastrejar en llibreries de vell o en biblioteques. I hi va voler posar remei. Tàpies Barba li va fer confiança perquè fes una tria dels seus versos que després van consensuar. El resultat d’aquesta relectura és l’antologia La llum deshabitada (1973-2022), que s’ha publicat dins la Biblioteca de la Suda, la col·lecció de poesia de Pagès Editors que dirigeix la poeta i editora Àngels Marzo.

Nascut l’any 1956, Tàpies Barba només tenia disset anys quan va debutar a Llibres del Mall amb Siboc (1973), un llibre de poesia visual, força influït per Salvat-Papasseit i Joan Brossa, amb qui va tenir molt contacte gràcies a l’amistat del poeta amb el seu pare, el pintor Antoni Tàpies. L’autor recorda així aquell debut de l’any 1973: “La situació política encara era opressiva en aquell moment. El meu primer llibre va sortir un dia abans de l’atemptat d’ETA contra el general Carrero Blanco i vam haver de suspendre l’acte de presentació”.

La seva incorporació precoç al catàleg del Mall li va permetre entrar a formar part de la generació dels 70 i d’un grup de poetes entre els quals també hi havia Vicenç Altaió o Miquel Desclot, a banda de Xavier Bru de Sala i Ramon Pinyol, que dirigien el segell. Antoni Tàpies-Barba apareix en la mítica foto de Pilar Aymerich entre els poetes de la colla del Mall. “Era una foto pròpia de la clandestinitat, amb molt de fum de tabac negre”, observa Llavina.

Tàpies Barba ha publicat sempre en les gran col·leccions de poesia del país. “La veu del vent es va publicar una mica abans que Llavina entrés a treballar a Columna, l’any 1988, dins la col·lecció Àuria, una sèrie exquisida, que es componia encara amb plom, al taller del carrer doctor Rizal. L’expert Josep M. Pujol marcava la tipografia. Jo estava fascinat per la linotípia. Si es corregia una paraula, s’havia d’esmenar tota la pàgina”, diu Llavina.

Sedàs de la nit (1990), on reprèn una poesia eminentment discursiva iniciada a Dies d’aigües (1980) i La veu del vent (1988), ja es va publicar a Edicions 62. L’any 1992, va publicar Matèria dels astres, on el poeta pren consciència del que passa més enllà de la nostra realitat més immediata, en la música de les esferes. Aquest llibre sortia a Poètica, la mateixa col·lecció on es va publicar Enigma de Narcís Comadira o Himnes a la nit de Novalis, traduïts pel mateix Tàpies Barba. Matèria dels astres és l’últim llibre de versos fins que no publica El faedor de reis l’any 2022, perquè L’escrivent (1999) ja és un llibre de proses poètiques, que té per tema la mateixa escriptura. “Hi ha, en aquests poemes en prosa, una recerca d’allò que Vinyoli en va dir les deus: això és, l’impuls primigeni, creador i genèsic”, diu Llavina al pròleg d’aquesta antologia.

L’empremta del pare

A banda del mestratge de Brossa, és inevitable pensar en la influència del pare, que era també un gran lector de poesia, i un poeta del pinzell, ell mateix. “He viscut al costat del meu pare durant molts anys. Vam tenir llargues converses sobre música, art i filosofia. Em va ensenyar a tenir un rigor en el treball creatiu, a no posar-me massa límits, a experimentar i trobar noves formes”, explicava Tàpies Barba fa uns dies a la presentació de la seva antologia a la llibreria Ona. La biblioteca del pare li va donar accés a una literatura excepcional i a tenir contacte amb poetes i artistes com Brossa o Valente, Octavio Paz o Rafael Alberti.

Tàpies tenia un dels seus tallers al poble de Campins, a la falda del Montseny. Ja de ben jove, Tàpies Barba va viure exposat a la natura, i solia sortir a trescar pel bosc:  “Passejava sol per la muntanya, observava els arbres i sentia els ocells. Veig la poesia com un arbre, amb la part lluminosa de les branques i la capçada i la part fosca de les arrels. No serien res una part sense l’altra”, explica el poeta. Llavina observa que “Antoni Tàpies Barba és un poeta púdic. S’amaga una mica rere una certa timidesa, és un home de caràcter introspectiu, amb una tendència a la malenconia. Sempre li ha agradat trobar la llum a través de la poesia, l’art o la música”.

Seguir l’estela d’un pare tan eminent ha d’haver estat una font d’orientació, però també sovint una ombra feixuga. En deixa constància al poema ‘Empremtes’, dedicat justament al pare, que descriu molt bé aquesta ambivalència davant la grandesa del progenitor:

Empremtes

No faig més que seguir-te,
per camins i boscos feréstecs,
penyals amunt, on nia la boira
i mor la llum massa clara.
Tothora sento el teu trepig,
la teva passa ferma damunt la roca.
Molt sovint et perdo -em perdo-
i et veig al cim que m’esperes.
Rastrejo la teva empremta,
Tant a la neu verge com al glever.
És difícil seguir-te quan la lluna s’amaga
i la foscor s’encimbella a les crestes.
Però no hi ha secrets entre els qui parlem
la mateixa paraula i els qui guardem silenci;
duus un signe al crani que m’orienta.