Bufava un vent fort –i carregat de fred, fet que s’explica perquè érem vora de les hortes i la séquia Monar– que feia voleiar els gots de vermut i les paraules de frontera de la veu i lletres de Francesc Serés, Toni Sala, Joan Todó i Montserrat Serra com a moderadora. El festival MOT celebra enguany la vuitena edició a les ciutats d’Olot i Girona sota el lema “Al Camp”. Un any més el festival inclou en el programa la proposta Ver-Mot, que en el cas de Girona, es trasllada al safareig públic de Santa Eugènia de Ter, un barri de Girona que gràcies a l’ajuda i complicitat de les associacions veïnals que tant el defineixen històricament, aconsegueix innovar en el marc del festival gironí oferint per primer cop, un espai diferent que trenca amb la imatge típica de la ciutat de Girona, i que casa com anell al dit, amb la temàtica que vol abordar el festival d’enguany sobre la ruralitat en la literatura, des del món rural i des de l’urbà.

Montserrat Serra és periodista cultural, vinícola i editora fundadora de Vibop Edicions. Com a moderadora de la sessió, va obrir l’acte explicant com es pot percebre els llocs i espais de frontera des de la mirada d’aquells i aquelles que no en fan literatura. “La perifèria és quelcom que queda fora de la centralitat i que sovint conforma espais difosos, conflictius, soterrats que pateixen abandonament físic, deixadesa, desordre, etc. Però, malgrat tota aquesta llarga llista de característiques, la perifèria és quelcom que pot servir per construir un relat literari”. I allà en teníem tres clars exemples d’escriptors que han sabut aprofitar l’entorn local per crear una història i personatges: Francesc Serés publica La Casa de Foc (Proa), Toni Sala Una família (L’Altra Editorial) i Joan Todó L’horitzó primer (L’Avenç). 

A continuació, els tres artistes literaris parlaven i intercanviaven punts de vista envers les fronteres físiques i emocionals que donarien peu a escriure relats de ficció o bé de no-ficció. Toni Sala, fill de la Costa Brava, comentava que “literàriament, qualsevol persona que es dedica a la creació sempre està abocada a situar-se a la perifèria; i més encara si et situes en el marc geogràfic de Catalunya, sempre ha identificat com una terra marginal”. En la mateixa línia, Francesc Serés, nascut a la Franja, afegia en to reivindicatiu: “els escriptors catalans correm el risc d’escriure en una llengua no hegemònica que no sabem si existirà demà. Això demostra les relacions de poder i les tendències i marques identitàries del nostre territori”.  Finalment, Joan Todó, amb arrels a terres de l’Ebre, tancava el fil del debat exposant que actualment vivim una crisi literària respecte a la ciutat, aquest fet es mostra en la diferència entre allò rural i allò urbà, en les dinàmiques socials que es donen en cada escenari, com per exemple, en una festa major de poble i una festa major de ciutat. En aquest sentit, un poble petit i perifèric és una ciutat més petita i narrable literàriament.

• 

  Primera persona

  Fotre el camp de la ciutat

  Berta Coll i Bosch

Tot seguit, Sala i Todó, coincidien dient que la creació i la literatura representen també una frontera per a l’escriptor. Explicava així Sala: “La gràcia de les fronteres és que suposen contradiccions. I la feina de creació té un peu a cada banda de la frontera entre el que existeix i el que encara no. La prioritat de l’artista, en aquest sentit,  és saber combinar allò que et manté ancorat –fent referència els teus models i llocs identitaris– i crear alguna cosa nova que superi fronteres”.  Finalment, en la mateixa línia de debat, Serés afegia: “el cas de la guionista i directora Clara Simón, és un clar exemple d’aquesta superació de frontera i aparició distòpica d’un entorn rural. S’ha substituït la idea de la terra transformant allò local en allò universal”.

Forçats a acabar pel temps –en tots els sentits del seu terme–, Serra proposava reflexionar entorn una frase del final del llibre de Todó que, tal com confessava l’autor, forma part d’un poema anomenat ‘Localisme’, del poeta Segimon Serrallonga, que diu així: “La llibertat té llocs, o no ho sabies?”. Arran d’aquesta frase, es va obrir el debat sobre què vol dir llibertat i per què aquesta es relaciona amb el món rural o la ciutat. Els anys 80-90 del segle passat solíem atorgar l’estigma de la modernitat, la intel·lectualitat i la creació argumentativa a la població que seguia estrictament una vida de ciutat. Actualment, apuntava Serés, “ja no existeix aquesta relació de forma tan directa, tot i que, d’alguna manera sí que persisteix la idea de fer-se el pagès. És a dir, el de ciutat és més viu, sap més sobre la vida”. Finalment, tancava el debat Toni Sala tot dient: “Llibertat? Què vol dir llibertat? Això també és una frontera, l’única llibertat que conec és la creació; la creació és un desig de la llibertat, és mirar d’imaginar com podem ser lliures”.