La filosofia com a medicina de l’ànima

Amb El remei Schopenhauer (Edicions de 1984), Irvin D. Yalom (Washington, 1931), assoleix una fita important en la seva biografia intel·lectual i literària que ja havia donat fruits com El dia que Nietzsche va plorar o El problema de Spinoza, tot mostrant bons coneixements d’aquests filòsofs de talla. 

Yalom és escriptor i professor emèrit de Psiquiatria a la Universitat de Stanford. La seva professió el va dur a escriure assaigs, però quan va culminar la seixantena va decidir convertir-se en escriptor de ficció, si bé les seves són novel·les d’idees amb fondària metafísica com El remei Schopenhauer. Ben escrita i ben estructurada, aquesta novel·la té un rerefons autobiogràfic pel fet que el seu protagonista, en Julius, és un destacat psiquiatre de San Francisco. Així, a l’inici d’un relat que es desplegarà tot al llarg de cinc-centes pàgines, trobem en Julius davant la notícia d’una malaltia prou greu com per després d’entomar el xoc fer balanç de la seva vida i preguntar-se què farà amb el temps aproximat que li queda de vida i si ha ajudat els seus pacients, l’objectiu de tot metge vocacional, i més en el camp de la psique. En Julius mira els expedients dels seus fracassos i troba l’historial d’en Philip, que va trucar les portes de la seva consulta per una addicció sexual que no el deixava viure. En Julius s’hi posa en contacte per veure com li ha anat durant tot aquest temps i descobreix que en Philip s’ha fet terapeuta amb un mètode particular i sorprenent: l’estudi posat en pràctica de la filosofia d’Arthur Schopenhauer, la biografia del qual s’explica amb tot detall en capítols intercalats en la novel·la. Una novel·la, doncs, dins la gran novel·la que és El remei Schopenhauer.

Tant a la consulta de Julius com a les teràpies de grup, els lectors assistim com si estiguéssim asseguts en una de les cadires i participéssim dels mals de l’ànima que afligeixen els assistents que arribarem a conèixer potser més que les seves famílies. ¿Serveix la filosofia de Schopenhauer per guarir l’ànima com ho intenta la psicologia que practica en Julius? Aquest és el fil conductor d’El remei Schopenhauer, que a més es planteja qüestions tan essencials com el sentit de la vida i de la mort, l’amistat i l’amor, el sexe i el saber, el patiment i l’autoestima. 

Schopenhauer, del qual en Philip és mostra devot perquè a ell l’ha curat de la seva addicció i pretén que ho siguin els altres membres del grup de teràpia; Schopenhauer, autor de L’art del bon viure, en les seves reflexions mostra com podríem fer la nostra vida tan autèntica i feliç com sigui possible, aspiració humaníssima i anterior a qualsevol especulació filosòfica; Schopenhauer, que a través de la seva biografia veiem fins a quin punt va ser tan infeliç com incomprès, ¿pot la seva filosofia ser un remei eficaç com a mètode terapèutic? La seva guia, els seus consells són tan pròxims al realisme més descarnat de la naturalesa humana com pròxims a una filosofia budista que el filòsof interpreta de forma tan extrema que refusa els avatars normals de la vida per no patir-la.

La novel·la es va dibuixant en les intervencions que tenen lloc en la teràpia setmanal a la qual acudeixen en Julius com a conductor, en Philip com a terapeuta supervisat per en Julius, i els pacients dels quals veiem l’evolució a través del seu treball personal i col·lectiu pel fet de compartir-lo. De les moltes frases per subratllar d’El remei de Schopenhauer podem destacar: «L’angoixa de la mort és menor com més augmenta l’autorealització (…) Els metges que treballen amb pacients moribunds han observat que l’ansietat de la mort és més gran en les persones que no han tingut una vida plena. La sensació de plenitud disminueix l’ansietat de la mort». ¿És per aquest motiu que, davant la mort anunciada, en Julius tria continuar conduint la teràpia de grup? Sens dubte ajudant els altres s’ajuda a ell mateix, dotant la seva vida del sentit que li ha volgut donar sempre i del qual, és clar, es desprenen guanys i pèrdues. Però no és això el més natural, el més humà? En la lectura d’El remei de Schopenhauer, d’Irvin D. Yalom, els lectors ens fem moltes preguntes. Som davant d’un llibre amb fusta de clàssic.