Jordi Ferrer: el millor sonetista

Jordi Ferrer (1964) deu ser el millor sonetista actual en català. I n’hi ha de molt bons: Comadira, Llavina, Dachs, entre d’altres. Però Ferrer ha fet del sonet, i de l’ambició d’arrodonir sonets, una devoció de termini llarg i de perfeccionament continu, i amb una constància creativa –i una qualitat!– que l’ha dut a haver-ne confegit més de vuit-centes mostres impecables. L’última evidència d’aquesta mestria és Licor de garrafa (Fonoll, 2023), el llibre guanyador de l’últim Premi de Poesia Alella a Maria Oleart, que n’aplega quaranta de nous.

Amb un “sentit de l’humor tendre i murri”, com afirma Martí Sales al pròleg del volum, Ferrer tensa versos modèlics, estrofes d’un gran talent –tan conceptual com d’imatgeria– i unes línies discursives que es presenten, un cop i un altre, sòlides i imprevisibles. Per mi, però, la gran marca de la personalitat de Ferrer com a sonetista és la seva brillant imaginació narrativa. Cada sonet sorprèn amb una escena singular –a vegades més interior, a vegades més d’observador espieta– i amb un personatge aparentment sense fissures, que la veu poètica munta i desmunta, i deixa exposat, girant-lo davant dels nostres ulls lectors com si algú ens pelés –d’una sola passada– una taronja per a nosaltres sols. Preciós. I divertidíssim –en tots els sentits– quan el narrador juga a la distància de la tercera persona, i molt inquietant quan no s’hi fa dissimulable el pes, explícit o no, despullador, d’una primera persona sàvia i, moralment, autodesmitificadora. Sense reserves.

No destapo cap de les escenes ni dels personatges, per reservar als lectors el plaer de cada descobriment narratiu. Però intentaré oferir-ne perfums indirectament. La primera cara vista de cada sonet del recull és la del talent lingüístic virtuós de Ferrer: jocs de rimes magistrals sense exhibicionisme, encavallaments al caire de la llegibilitat, encaixos i desencaixos de versos i idees. És un talent verbal que acompanya l’agudesa temàtica dels pretextos integrats –desagregables i indestriables alhora– en cada relat: les persones vistes com a antenes receptores de senyals, la raresa de l’enterrament domèstic d’una arna d’armari, les pràctiques altisonants dels mentiders professionals, els plans visuals unificables de núvols i vaixells, el somni d’un intrús o el son d’un posabombes, la saviesa dels ocells, els líders impol·luts, la invenció d’envasos, l’atletisme quotidià, la infatuació del lampista, l’emmagatzemament d’herois, la mestra que s’allisa la faldilla, les pertorbades notícies aèries, les passions autohumiliadores…

Però sigui quin sigui el pretext, o la referència metafòrica, que Jordi Ferrer faci esclatar davant la nostra imaginació lectora –de fet, aquesta és la seva gràcia–, la gran conquesta de la sonetística d’aquest Licor de garrafa és el pòsit, sí, de saviesa moral que les seves paraules incepten en la nostra consciència del món. I sobretot: en la consciència del lloc que hi ocupem.

La falsa modèstia del títol del llibre dona pistes d’aquest to prudent, producte de la lucidesa, que el poeta proposa. És una modèstia autèntica i impostada, alhora: per molt que el seu talent sigui innegable, la consciència de la impostura de socialitzar-lo és pura intel·ligència artística. Sobretot per algú que vol, “amb cor agrest per bé que amb mitjans fins/ deixar sortir tot el que porto dins”. Algú que sap que el mou un desig que “és fill/ de voler massa”, i que haurà –i ha hagut– de fer front a la indiferència i a la irrellevància com a estímul “per reforçar la veu”; potser –paradoxalment, divertint-s’hi, i divertint-nos amb la identificació burleta que ens haurà provocat– per “mantenir-se fidel a la derrota”.

És un desafiament constant –per això en dic moral– a l’autoengany: de qui sap que la ingenuïtat d’aquest “estar a l’espera”, esperant “sols futurs”, no té alternativa. La “basarda”, el “desfici”, els desitjos incauts, la dimissió dels intents, els pànics nocturns, les dificultats de fer-se entendre, la indefensió de la llibertat i el risc d’equivocar-se (el no fer “res de nou” versus el “no fer res”), el miratge de la renovació personal, o d’algun “record de frau”, o l’estafa dels “grans valors”… Cada personatge d’aquests microcontes tèrbols disfressats de sonets enlluernadors conjura aquesta fragilitat íntima que el situa en la corda fluixa d’esdevenir una “mena de desferra” o, per contra, o alhora, d’aventurar-se al “cultiu de tot allò que estima,/ que és ell mateix”. Desengany i vitalisme. Sarcasme solidari, potser.

Cada poema, doncs, és una ocasió creada per a una comprensió viva –quina gran capacitat de penetració, quin immens sentit de l’humor– de la màgia emmiralladora dels millors sonets. D’aquest sonetista anomenat Jordi Ferrer. Que és “tendre i murri”.