Jaume Muñoz Jofre: “Com més sensació d’impunitat, més corrupció”

Jaume Muñoz Jofre (Barcelona, 1990) acaba de publicar La España corrupta. Breve historia de la corrupción (de la Restauración a nuestros días, 1875-2016), amb pròleg de Paul Preston, a l’editorial Comares. És el debut editorial d’un jove historiador que combina la recerca amb diverses feines, com la de cap de redacció de L’Avenç, que ara acaba, i l’impuls d’un club de lectura a la Llibreria La Memòria de Gràcia.

MB: Què tal ha estat treballar amb Paul Preston? Com vas arribar-hi?

JMJ: Tota una experiència! Vaig passar un any i mig molt intens i molt bo al seu costat. Vaig arribar-hi totalment per casualitat. Jo, com la majoria dels meus companys, em vaig trobar que en acabar el cicle de llicenciatura (UB) i màster (UAB i UCM), no tenia accés a una beca per a fer el doctorat. Em vaig haver de buscar la vida i vaig provar sort a l’estranger. Per sort meva, en Preston necessitava un estudiant català a prop, i va acollir-me al Catalan Observatory i al Cañada Blanch Centre, que són els centres de recerca que dirigeix a la London School of Economics. Allí hi vaig fer una mica de tot, vaig ajudar a catalogar el seu fons documental i bibliogràfic per tal d’enviar-lo a Poblet; i, sobretot, vaig estar-me dedicant a fer la recerca que va ser l’embrió d’aquest llibre, per indicació d’en Preston, que trobava que era un tema molt important en la història d’Espanya i que, en canvi, havia rebut massa poca atenció.

MB: Comencem pels termes, què entens per corrupció? Totes les corrupcions són iguals? En què s’ha basat el teu llibre?

JMJ: No existeix una definició clara de corrupció, encara que sigui un terme que s’ha usat de manera reiterada al llarg de la història per a desqualificar rivals polítics, amb raó o sense, i que també és un factor que gairebé sempre apareix en les crisis de finals de règim. De corrupció, n’hi ha de molts tipus: econòmica, política, electoral… Totes elles les podríem definir com a aprofitament d’una posició pública per al benefici privat, amb totes les accepcions (i moltes més) que et comentava just ara. Aquesta indefinició no és només un problema acadèmic, pensa que avui en dia, un partit polític que es presenta com a regenerador i que pretén fer de la lluita contra la corrupció un dels seus principals puntals, com és Ciutadans, ha eliminat certs supòsits, com la prevaricació (actuar en contra de la legalitat sabent que et saltes la normativa) del que significava per a ells corrupció per tal de poder investir a Rajoy com a president. Malgrat això, des d’aquest partit no s’ha abandonat mai la retòrica anti-corrupta.

La meva prioritat no era fer un llibre conceptual sinó un llibre d’història. Vaig documentar-me amb estudis de politòlegs i juristes per acotar el que havia d’estudiar, però el meu interès no era tant el concepte en si, sinó entendre què ha suposat i com s’ha desenvolupat en la vida de la gent i el país. Vaig capbussar-me a la fantàstica biblioteca d’història d’Espanya de la qual disposava a Londres i després vaig ampliar les fonts a Barcelona. De casos i escàndols de corrupció n’apareixen en tots els períodes històrics que he treballat, però fins ara, tot i els bons llibres que hi ha sobre el tema, la literatura especialitzada era escassa, i mancava una visió de conjunt del problema. Jo he aprofitat la boníssima feina prèvia que hi havia feta per documentar-me i intentar no fer un compendi de casos, sinó explicar en què ha consistit la corrupció en aquest país durant els darrers cent quaranta anys i explicar-ho amb exemples significatius.

Com ara deies, al llibre estudies diversos períodes. Comences, de fet, l’any 1875. Per què? Com era la corrupció durant la Restauració?

Començo el 1875 perquè es considera que el concepte d’opinió pública adquireix sentit a Espanya a partir d’aleshores. Fins aleshores ha estat una societat bàsicament rural en què l’exercici del que avui entenem per ciutadania és o molt vague o gairebé inexistent. De corrupció n’hi ha en tots els règims previs, però a mi m’interessava veure quines eren les seves característiques, el seu efecte i la resposta que generaven en societats modernes, ja comparables a la nostra.

La corrupció, durant la Restauració, és la clau de volta del sistema. L’engranatge tenia com a primer pas la manipulació dels resultats electorals: es feien votar morts, s’inventaven resultats… Tot plegat era per donar algun tipus de versemblança a uns resultats que feia temps que estaven negociats i decidits entre l’elit política del país i plasmats en els famosos encasillados. A partir d’aquí, el que havia aconseguit una posició col·locava tota una colla d’amics i fidels a tants càrrecs com podia, i així s’anava bastint una xarxa de favors que sumava o restava poder a cada cap de facció política. El rei no es mantenia al marge de tot plegat, sinó que feia negocis amb els principals líders polítics (que legislaven sobre la matèria), feia i desfeia en l’exèrcit a conveniència… Era un sistema dominat per una oligarquia que actuava de forma bastant grollera. Quan el país es comenci a industrialitzar i creixin les ciutats, aquestes elits passaran a poder exercir menys control social. I a partir del desastre colonial de 1898, la contestació intel·lectual i social també anirà agafant més força, fins que el sistema s’enfonsi i s’ho juguin tot a la carta d’un dictador.

MB: Quin tipus de corrupció hi ha durant la dictadura de Primo de Rivera?

JMJ: Primo arriba al poder amb una retòrica anti-corrupta que ben aviat queda en no res. Vol impulsar mesures exemplaritzants, com assegurar-se que tots els funcionaris fitxin i facin les hores que els toquin (pensem que la burocràcia no havia evolucionat molt des del “Vuelva usted mañana” de Larra i que hi havia gent nomenada per dos llocs de treball alhora per dotar-los d’un sou més gran), pretén fer llistes negres de corruptors, etc. Però a l’hora de la veritat, la gran majoria d’aquestes amenaces no es compliran. Durant la seva etapa hi ha molt d’impuls d’obra pública, i es fan negocis fantàstics gràcies a la seva complicitat amb gran part de les elits que havien potinejat el país fins aleshores. Acabo el llibre amb una cita de Vida privada, de Sagarra, en què explica la corruptela que va suposar l’organització de l’Exposició Universal de 1929, justament ja molt al final del període de Primo. Per resumir-ho, la via d’entrada a la modernitat física d’Espanya no fa que es deixin enrere molts dels mals hàbits dels seus governants.

MB: Hi va haver corrupció també durant la Segona República?

JMJ: La Segona República va suposar un canvi en moltíssims aspectes. Era un règim que naixia impugnant gairebé en la seva totalitat l’anterior, i tenia clar que s’havia de combatre el control social que les elits havien exercit fins aleshores, i això volia dir lluitar contra la corrupció. No és que es renovés completament el personal polític, sinó que canvia la manera de fer i hi ha un intent real per primera vegada de fer millor les coses. Els escàndols de corrupció que es registren en aquest període es produeixen durant el Bienni Negre (1933-1936), que és una etapa en què des del poder no es combrega amb aquest esperit fundacional de recerca de la virtut. Però alhora, que casos tan menors com el de l’estraperlo (la concessió de llicències d’ús a un tipus de màquines de joc malgrat que fossin d’una tipologia prohibida, amb benefici econòmic de familiars del president pel mig) poguessin fer caure un govern, diu molt de com ha evolucionat la societat espanyola en aquell punt i de fins a quin extrem la lluita contra la corrupció és una tasca que la població es pren seriosament. El partit de Lerroux, que va ser el principal afectat per aquell escàndol, n’havia fet de molt més grosses durant el règim de la Restauració, però això no li impedia continuar sent votat i ocupar alcaldies importantíssimes.

MB: I durant el franquisme?

JMJ: I tant! En Borja de Riquer té definit el franquisme com a règim bàsicament corrupte, i en Preston diu que les dues bases que defineixen el període són el terror i el robatori. Crec que amb això ja està tot dit. Ara comentàvem que l’experiència republicana havia suposat l’esmena a la realitat anterior per la via parlamentària, doncs el franquisme és una contrarevolució feta per la via militar, i la gent que l’ha impulsada, buscant defensar els seus propis interessos, serà recompensada pel Nou Estat. La casuística de la corrupció durant aquesta etapa és molt variada: són gairebé quaranta anys en el que es passen per fases molt diverses i hi ha molts canvis. El punt de partida és la instauració d’un sistema autàrquic i el racionament de la postguerra, que dura molt temps, fins el 1952. El mercat negre que es genera durant aquests anys és immens, i els beneficis que en treuen uns pocs, espectaculars. En aquest sentit, a Barcelona, és bastant significativa la història dels germans Muñoz Ramonet, del llegat dels quals encara sentim a parlar avui en dia.

Posteriorment, quan durant la dècada de 1950 hagin de començar a implantar canvis de liberalització econòmica per evitar la bancarrota, surten noves tipologies de corrupció: urbanística (pensem en Porcioles), etc. Franco estava al corrent de tot això, molts dels seus ministres i companys d’armes feien negocis bruts. Ell permetia que tot això passés per guanyar-se l’adhesió de tota aquesta colla, però alhora utilitzava la informació de que eren corruptes per lligar-los curts. Molt sovint se l’ha intentat retratar com a home íntegre per part dels seus propagandistes, i no era així: la seva família també va fer negocis estratosfèrics, va abusar de la seva posició del primer al darrer dia.

MB: La que ens fa més mal és la corrupció durant la democràcia?

JMJ: No, totes són molt perjudicials. Potser és la que ens sap més greu, perquè ens afecta directament, se suposa que vivim en un Estat de Dret (encara que el rei no hagi de respondre davant la llei i ningú s’hagi preocupat d’investigar d’on prové la fortuna immensa que té Joan Carles I) i ha acabat afectant a totes les administracions i partits polítics. La sensació de “no hi ha un pam de net” ha fet forat, per això molta gent no vota i governants que són corruptes de forma evident encadenen victòries electorals. Els casos de Rita Barberá (per molt que ara els del PP estiguin fent aquest intent al·lucinant de santificar-la un cop l’havien expulsada del partit), Francisco Camps o Carlos Fabra n’és un cas evident. I el mateix ha passat ara amb les tres victòries electorals consecutives del PP a nivell nacional després de destapar-se que s’ha dedicat a finançar-se il·legalment durant anys, diga-li cas Gürtel o cas Bárcenas, són el mateix. Tenim governants corruptes perquè ens hi resignem, perquè cala el discurs de la impotència, i això acaba dotant a certs aprofitats de sensació d’impunitat. I s’acaba arribant a la conclusió que hi ha governants que fan negocis bruts i acaben tenint el convenciment que no fan res mal fet.

MB: A quines conclusions has arribat? Has descobert algun element nou?

JMJ: La conclusió principal a la que he arribat és que com més sensació d’impunitat té el poder, més corrupció podrà haver-hi. Com més llibertat d’informació i de coneixement hi hagi, més pelut ho tindran els que vulguin aprofitar-se del seu càrrec per fer-ho. També he comprovat que les dictadures són règims on la corrupció s’escampa més fàcilment, encara que darrerament el nostre sistema també està tacadíssim. Un aspecte que em sembla interessant destacar també és que el funcionariat no és corrupte, aquí no es cobren mordidas de forma generalitzada com en altres països amb problemes greus de corrupció com al nostre, sinó que aquí la corrupció provés de les esferes més altes. També he arribat a la conclusió que el corruptor surt gairebé sempre indemne del crim que va cometre.

L’element que té de nou el meu llibre és la visió panoràmica de cent quaranta anys que aporta. No he destapat res trobat en cap arxiu perquè des de Londres no en podia visitar cap i no vaig plantejar la recerca en aquest sentit, sinó en fer un llibre que plantegés un problema en un marc temporal ampli, que al mateix temps fos llegidor i que pogués dialogar amb estudis de cas d’altres països. No volia fer el llibre definitiu sobre la corrupció a Espanya perquè hauria sigut impossible per a mi i per al lector, sinó donar eines d’interpretació a companys que facin recerca i alhora fer arribar una síntesi històrica entenedora d’un problema tan candent al gran públic.

MB: Què has après de la naturalesa humana? És veritat que el poder corromp? Com podríem tenir una classe política més neta?

JMJ: Jo no crec que cap comportament corrupte sigui intrínsec. És més probable que algú acabi protagonitzant un cas de corrupció si té un entorn que normalitzi aquest tipus de comportaments. No sé si el poder corromp, però resignar-se i dir que “tots ho fan” en lloc de tenir una actitud vigilant cap a gent que en teoria són els nostres representants facilita que acabin robant. Un familiar meu que treballa a l’administració pública i a qui agrada molt la història antiga m’argumentava una vegada que la cultura mediterrània recompensa als espavilats, posant-me l’exemple de com s’havia convertit Ulisses, mentider per excel·lència, en un heroi. Raó no n’hi falta, però no ens podem aferrar a això per dimitir com a ciutadania. Hi ha coses que s’han de canviar i revisar, sobretot si són perjudicials per a nosaltres.