Irene Solà: “Vull mirar els fils darrere del tapís” 

Irene Solà no necessita gaires presentacions. Ha aconseguit una cosa tan curiosa com dur moltíssimes persones urbanites i desarrelades d’aquí i de fora a llegir i regalar una novel·la protagonitzada per l’animisme i el folklore. Quatre anys més tard de Canto jo i la muntanya balla, publica Et vaig donar ulls i vas mirar les tenebres (Anagrama), que, com tot el que fa Solà, és un acte de comissariat. En un llibre que sovint és més quadre que novel·la, l’autora hi fila la Història i les històries populars, la tradició culinària, l’espiritualitat, però també l’amor, el plaer i la violència a partir de diverses generacions de mares i filles, vives i mortes, que viuen al mas Clavell a les Guilleries. I ho fa anant un pas més enllà en la complexitat de l’estil rítmic i evocador que la caracteritza. Parlem amb ella sobre el seu mètode de creació i sobre com estem fets d’històries. 

Totes les teves novel·les parteixen d’una investigació. Com comença el procés d’aquesta?

El procés comença als Estats Units. Estic acabant el Canto jo… i em conviden a una residència a Virgínia. En aquell moment, les coses que volia investigar, dir i fer ja hi són, en el Canto jo... I veig que si m’enduc el manuscrit sense tancar als Estats Units em passaré el mes movent comes. Per tant, m’acomiado del Canto jo… i marxo amb totes les possibilitats obertes, que és un moment que em sembla molt interessant en un sentit creatiu. Jo he après a treballar i produir artísticament des de metodologies del món de l’art contemporani. El més important que vaig aprendre a Belles Arts no és a pintar sinó a fer-me preguntes, entendre quins eren els meus interessos i a perseguir-los per desenvolupar projectes artístics. Als Estats Units hi arribo amb moltes llavors que vull perseguir, una d’elles la idea del pacte amb el dimoni, una premissa de folklore molt present a la nostra tradició i a moltes d’altres. 

Creus que aquesta formació en Belles Arts et dona més llibertat en el procés creatiu que si partissis d’una tesi concreta?

No sé com seria treballar des d’un altre lloc, però per mi és molt important aquesta llibertat, aquesta escolta d’interessos d’un mateix, d’experimentació… El procés d’escriptura d’un llibre és el més important, perquè és el moment en què el llibre està viu i jo m’hi relaciono directament. Per mi és un procés d’aprenentatge. Tant des d’una part més intel·lectual, que és la recerca pròpiament (llegir, anar a buscar arxius o biblioteques), però també anar a preguntar gent, acumular grans quantitats d’imaginaris visuals i passar hores a Youtube. És a dir, més enllà de la recerca intel·lectual, hi ha una persecució de l’instint, la intuïció, el joc entès com una cosa molt seriosa… per passar aquesta investigació a una arena [ho diu en anglès] creativa. I en aquest procés sempre hi ha sorpresa i aprenentatge. És a mesura que escrius un llibre que entens quin llibre estàs escrivint. Vas decidint i escoltant quin serà el teu projecte.

Són dos moments diferenciats, la recerca i l’escriptura?

Va totalment junt. Sempre utilitzo la mateixa metàfora per explicar això: Quan escric un llibre construeixo una piscina, vaig omplint d’aigua (que és la investigació, les històries, les anècdotes…). I de seguida que puc, em tiro a la piscina i em poso a nedar (que és escriure). I mentre nedo, continuo omplint, perquè com més aigua hi hagi més a baix em podré submergir. La recerca s’acaba quan m’adono que he fet servir tot el material per reflexionar i explorar els temes que m’interessen, que ja he jugat als jocs que volia jugar. A Et vaig donar ulls.. hi ha un seguit de temes que estan presents a tots els meus llibres, que des de diferents llocs i personatges m’interessa donar-hi voltes. La gran manera de saber que he acabat un projecte és quan començo a tenir ganes d’altres coses, quan hi ha altres projectes que comencen a empènyer. Quan escrius un llibre hi ha tot un seguit de possibilitats de llibres que no escrius, i sempre acaben demanant atenció. La conclusió és la novel·la, però en aquesta no vull mostrar una veritat sinó que he estat pensant sobre totes aquestes coses.

Les metodologies del món de l’art em fan voler aprendre i no només explicar.

Has dit que el material que inclous en un procés de recerca és molt variat. Al final de Et vaig donar ulls… llistes alguns llibres i documents, però què més hi ha a la cara B de la novel·la?

No et puc dir res concret, perquè la gràcia d’aquestes recerques és que estàs submergida en el procés i no saps què fas servir i què no. Amb els anys he après a prendre nota de tot, a vegades parles amb algú i et diu un seguit de coses que unes setmanes després refloten mentre escrius. I fins i tot determinen un camí de recerca. Però mai saps què utilitzaràs i què no. Amb Et vaig donar ulls.. vaig fer molta recerca amb persones relacionades amb el formatge, perquè volia que hi hagués un personatge que en fes. Fins i tot vaig anar a aprendre a fer formatge jo mateixa. Però després, mentre escrivia, durant molt temps vaig pensar que no sortiria a la novel·la. La recerca m’hi havia dut, però això no vol dir que tot formi part del llibre final. I tampoc vol dir que no sigui important, tot serveix per entendre alguna cosa encara que no sigui literal. 

Creus que tot aquest procés creatiu et distancia del llibre?

Que hi hagi tot aquest procés d’investigació no vol dir que no escrigui a raig o no visqui molt intensament dins de l’obra. Les metodologies del món de l’art em fan voler aprendre i no només explicar. I aquest aprenentatge no hi és només en la recerca, sinó també en l’escriptura. Treballar cada dia dins del llibre i desenvolupar els personatges i la història perquè siguin ells els que et permeten pensar en el que tens ganes de pensar. 

Parla’m de la forma. Aquesta novel·la té molta música i treball del ritme, moltes olors, molta textura… Com ho treballes?

Està tot molt connectat. Et vaig donar ulls… és una novel·la construïda amb dualitats i jocs de contrastos. Un dels temes de la novel·la és la memòria, què decidim recordar i què decidim oblidar: individualment o col·lectiva, voluntàriament o involuntària. I per això hi ha tants fantasmes, que és una figura directament relacionada amb l’oblit. Un fantasma no és corpori, és pols. I, per tant, el llibre havia de ser tremendament corporal. Es descriu constantment el cos de les dones, però també el cos de la casa, del paisatge. Descric amb detall com es fan els menjars, les trampes de llop, com es tortura una persona, com es provoca plaer, com es pareix… Tot això em porta a la voluntat de treballar les olors, les pudors, les textures, els gustos… 

Hi ha també molts jocs lingüístics. La veu narrativa és omniscient però quan es mira objectes moderns, sent certa estranyesa i ha de buscar maneres d’anomenar les coses. Un mòbil és un mirallet i una nevera un pou de glaç.

A mi m’interessa molt la subjectivitat i la perspectiva. Sempre hi dono voltes. En aquest llibre explico una història familiar des de subjectivitats molt diverses per reflexionar sobre la idea que no hi ha una història familiar objectiva, de la mateixa manera que no hi ha una Història objectiva. Tot depèn del lloc des d’on et mires el món, de quines preconcepcions duguis… Hi ha un seguit de personatges que expliquen la història familiar, però que tenen relacions molt diferents, fins i tot amb la idea de record i memòria. Hi ha una de les dones que es vol establir com la gran cronista i portadora de la veritat familiar, d’altres que no volen tenir res a veure, que només volen abstreure’s, riure i explicar contes, d’altres que es miren el passat amb agraïment, d’altres que se’l miren amb rancor. Les històries familiars no t’arriben per ordre i ben explicades, sinó que vas pescant d’aquí i d’allà. Al llarg de tota una vida vas endreçant i posant a lloc la història familiar. Quan m’adono de tot això, decideixo construir una veu narrativa que sigui com una presència fantasmagòrica més. Jo m’imagino la veu narrativa com un cop de vent, una brisa d’aire que es passeja per aquesta casa i va entrant i sortint de les habitacions, es va apropant a aquestes dones. M’imagino que les envaeix fantasmagòricament, com si se’ls posés a dintre o a sobre l’espatlla. I així ens pot explicar les seves perspectives. La novel·la passa en el dia d’avui i aquestes dones es miren el món actual, els seus objectes i dinàmiques sense entendre què està passant. Vaig arribar a això orgànicament, i quan me’n vaig adonar vaig veure que el fet de mirar-me el món des de la perspectiva d’aquestes dones em permetia un munt de jocs amb la llengua.

En aquesta novel·la hi ha la voluntat de reflexionar al voltant de l’objectivitat, tant de les històries com de la Història

Creus que hi ha innocència en la veu narrativa? 

No en veig, d’innocència. Sí que hi ha voluntat de generar sorpresa en el lector. Hi ha certes coses en el nostre dia a dia que donem per suposades. Entenem de seguida què és un mòbil i tenim el llenguatge per explicar-ho. Però com explicaries tot això si no tinguessis el llenguatge específic per fer-ho? Hi ha reflexió a fer al voltant de coses que donem per suposadíssimes.

Abans has dit que és un llibre amb moltes dualitats. Una d’elles és el vincle entre les històries del folklore, i la Història en majúscules, que es pot anar percebent.

En aquesta novel·la (i en totes) reflexiono sobre la narrativa, l’story-telling. M’agrada esprèmer les potencialitats d’això, vull mirar els fils darrere del tapís. En aquesta novel·la hi ha la voluntat de reflexionar al voltant de l’objectivitat, tant de les històries com de la Història. No hi ha res objectiu, en tot hi ha intencions i veus, maneres de veure les coses. Per això m’interessa el folklore, perquè no deixa de ser un seguit d’històries que conserven l’ADN d’una manera de mirar, explicar i imaginar el món que hem construït com a societat i que anem passant de generació en generació. I, per tant, té les nostres virtuts i les nostres faltes. És interessant saber quines coses hem heretat. I quan et poses a pensar sobre folklore, arriben les ganes de pensar sobre la Història. Qui l’ha escrit? Qui ha decidit què era important? Per què les històries d’uns són més importants que les d’uns altres? Les històries de qui passen a la Història i les de qui no importen? Les protagonistes d’aquesta novel·la no protagonitzen ni la Història ni la gran majoria d’històries folklòriques: són dones, i a més velles i lletges. I mortes! Es queden a casa perquè és el lloc que hem relegat a les dones mentre els altres participaven de les grans històries.

Un dels capítols comença amb un epígraf de Ms.Dalloway, que diu “for women live much more in the past than we do, he thought, they attach themselves to places”. El vincle dona-lloc és persistent en la novel·la. 

La cita de la Woolf ve d’un personatge, el Peter, que culpabilitza a les dones de lligar-se als llocs. A Et vaig donar ulls… això ho fa el Clavell. Però les dones es lliguen els llocs o simplement no tenen possibilitat de triar? Qui fa aquest vincle ho fa des del privilegi.

En aquesta novel·la la mort hi és molt present. I tot gira al voltant d’un pacte amb el diable. Com hi vas a parar a aquest costat més fosc?

Ja hi havia presència de la mort a les anteriors novel·les. I el pacte amb el dimoni m’interessa per les seves possibilitats narratives. I també perquè implica coses molt màgiques. Al Canto jo… la majoria de personatges i esdeveniments són de carn i ossos. I volia explorar possibilitats rondallístiques d’una història vinculada amb la mort. En l’actualitat, la idea de màgia només ens arriba a través de la ficció i les paraules. Hi ha un pacte (com el del diable) entre qui explica una història i qui la rep. Qui la rep apaga els sensors de la incredulitat. 

La figura del diable normalment s’ha utilitzat per establir una dualitat moral. Però a Et vaig donar ulls… no és així. 

La novel·la busca els contrastos: perquè hi hagi dia, hi ha d’haver nit. El dimoni que apareix juga a apropiar-se de totes les representacions que se li han anat donant. Hi ha un folklorista, Fabregas, que diu que a Catalunya el dimoni petit ha guanyat la batalla al dimoni gros. Sembla que certes batalles universals entre el bé i el mal, Déu i Satanàs, han tingut lloc molt lluny de casa nostra i que el que importava aquí era el bestiar i un plat calent al vespre. El dimoni ha acabat agafant aquesta manera de ser més afable, fins i tot trapella. S’ha acabat relacionant més amb éssers pagans, com genis i follets, que no pas amb el Mal absolut i terrible. 

I en contraposició, la Margarida diu que Déu ha abandonat el mas, però tampoc sembla que això sigui una tragèdia. 

Clar! A més, tornem al tema de les subjectivitats. La Margarida sent que Déu les ha abandonades, però les altres ho viuen diferent. Totes tenen moments de llum i de foscor, però com cadascuna ho gestiona és diferent. 

A Catalunya el dimoni petit ha guanyat la batalla al dimoni gros

M’has dit que la mort sempre ha estat present a les teves novel·les i un altre epígraf de Et vaig donar ulls… , de Juan Rulfo, diu: “Ahora que estoy muerta, me ha dado tiempo para pensar…”. Quines són les possibilitats literàries de la mort?

El fet de poder jugar amb la perspectiva des d’on expliques la mort permet relativitzar-la i parlar d’altres coses com la violència. Ja ho havia fet al Canto jo… i a Els dics: situar-me a l’altra banda per parlar de la mateixa mort. Si tu expliques la història des d’una sola perspectiva que és la d’una persona que està viva, quan es mori aquesta persona se t’acaba la història i, per tant, aquesta mort és una tragèdia. Si em col·loco a l’altra banda, puc jugar amb més coses i establir la dualitat entre la vida i la mort, i les diferents maneres d’habitar-les.

No vull acabar sense preguntar-te sobre la recepció del Canto jo… Què han estat aquests quatre anys per tu?

Aniré una mica enrere. Vaig escriure Els dics des d’Anglaterra mentre estudiava un màster de literatura molt teòric. Esperava cada dia que arribés el vespre per agafar tota aquesta teoria i endur-me-la al terreny de les Belles Arts. Els dics sorgeix d’aquí, de la voluntat d’explorar sobre la narrativa des de la llibertat. Acabo Els dics i em queden moltes coses per explorar, així que començo el Canto jo… i de seguida m’hi submergeixo. Tant, que tinc la sensació que he de córrer darrere la novel·la mentre l’escric, es va formant i he de trobar la manera de seguir-li el ritme. I també està escrita des de la llibertat, l’honestedat i les ganes d’aprendre. Acabo el Canto jo…, començo Et vaig donar ulls… i, enmig de l’escriptura, el Canto jo… comença a fer el seu camí. Un caminàs, que ha acompanyat molta gent i que jo mateixa he intentat acompanyar, coneixent els meus editors i lectors internacionals. I quan m’adono d’això, em sembla que el més important és mantenir aquest lloc des d’on escriure. Aquest lloc de llibertat, aprenentatge i gaudi. I estic molt contenta, perquè crec que ho he pogut fer.