Irene Anglada i els seus nusos d’incendi

Amb Nusos d’incendi, Irene Anglada (Manresa, 1997), va obtenir el 20è. Premi de Poesia Joan Duch per a joves. L’acaba de publicar l’Editorial Fonoll, de Juneda, en una edició molt acurada.

Diu Gemma Gorga al pròleg de Nusos d’incendi que no creu que «hàgim de fer res per salvar la poesia, que és la poesia qui ens salva a nosaltres». Cert. I són tants, els beneficis, d’ençà que els humans vam tenir la necessitat d’expressar la condició humana a través de la creació artística en aquest cas, poètica. Així, saltant-se les lleis de la convenció, amb la imatge «nusos d’incendi» l’autora ens situa en una conjunció de conceptes que d’entrada xoquen perquè no responen a la realitat concreta. N’invoquen una altra que els lectors interpretaran segons els propis referents perquè així és com parlen les imatges simbòliques: despleguen el seu significat de manera individual comptant que hi ha alguns símbols que són universals i, per tant, són símbols compartits.

Nusos d’incendi és una imatge poètica que s’escapa del simple «joc de paraules» retòric, ornamental. La imatge, poderosa, dóna pas a un llibre de poemes que és l’obertura del que en podríem dir una simfonia de «nusos per esclatar» com a metàfora d’una lectura de la vida que s’esdevé en els diversos nivells de l’experiència humana: acció i contemplació, reflexió i  recreació, tot al mateix temps. Perquè, ¿quina diferència hi ha entre la vida onírica nocturna i somiar despert enmig del dia tot fent i desfent els nusos que uns ens acosten i altres que ens lliguen?

El llibre Nusos d’incendi, d’Irene Anglada, es presenta dividit en tres parts: Incendi del conjunt, Incendi del nexe i Incendi de la unitat. Conjunt, nexe, unitat, tres conceptes que invoquen les idees de reunió, relació i comunió que, ben mirat, convergeixen en la idea d’unitat, allò que som sense saber-ho perquè més aviat ens sentim disgregats, incomplets, amb síndrome de manca. Tres conceptes relligats pel fet de l’incendi, un fet de dimensió simbòlica que tant pot voler dir transformació radical de la naturalesa a través de les flames purificadores, com flames destructores o com flames alliberadores, ja que el símbol és obert. L’autora no tanca res, en el seu llibre, i així va oferint imatges ara de discerniment ara d’alliberament com «la llança que travessa,/ nus d’incendi esclatant».

Davant d’aquesta doble imatge: «llança que travessa» i «nus d’incendi esclatant», aquesta lectora té la impressió que ens trobem davant d’un jo poètic que voldria ser com una llança que travessa la realitat opaca, fosca, per esdevenir llum a través de l’incendi esclatant. Una imatge de la naixença; o de la renaixença a una realitat nova, a una vida nova, a una vida regenerada per l’acció de l’amor del foc que desfà les costures d’un vestit de carn tan estret i ple de nusos. Amb tot, i perquè sabem que la vida es fa i es desfà cada dia, neix cada dia, «encara no s’ha dit la darrera paraula,/ tan sols l’aglomeració sense pinacle/ de tants nusos per esclatar:/ llegir, enmig del fum, el fum mateix». I entengui’s fum com la imatge de l’efímer de l’existència, en realitat tot en l’existència llevat de la pròpia vida sentida, ja sigui en la joia, el dolor o la gravetat. Vida que, transfigurada a través de la paraula, dóna lloc al poema.