Ho celebrarem

Un any més, l’ajuntament de Cassà de la Selva ha convocat el premi Correlletres, un concurs literari totalment virtual. Enguany els participants havien d’escriure dins un termini limitat de 48 hores i enviar un relat o poema. Les creacions literàries  havien d’incloure la paraula androna. Francesc Duch Casanova ha estat el guardonat pel seu relat Al fons d’una androna. El jurat ha fet una menció a Matilde Gordero Moreno per la redacció anomenada Ho celebrarem. Podeu llegir aquest conte aquí.

La vaig veure entre el públic. Encara la feia a Noruega, però no. Era evident que havia tornat i que aquell vint-i-tres de juny havia acabat, igual que jo, a la plaça de la Verge de València. Pensí a fugir, però el concert ja estava en marxa i em quedí.

A part de cinc pisos d’estudiants en no necessàriament cinc anys, l’Empar i jo havíem compartit devoció per la música de Senior i El Cor Brutal. Fins que la seua Erasmus a Oslo ho arrasà tot.

Quan anunciaren el concert, la possibilitat de coincidir em semblà remota. Ella no deixava de penjar fotos del sol de mitjanit. Se m’havia escapat alguna cosa? En qualsevol cas, la tenia a cinc metres quan començà a sonar Ja no hi ha ningú.

No hi havia molta gent, però sí la suficient per a formar fileres en semicercle al voltant del grup. Landete ho havia esbombat a les xarxes només unes hores abans, per protestar contra la pujada de l’IVA. T’alces i surts al carrer i fas lo millor que saps fer.

Abans de divisar l’Empar, havia vist una estrangera rossa i brasejada amb una càmera. Pensí que segurament no sabria ni en quin idioma cantava Senior, ni li importaria. Li feia fotos amb la mateixa devoció que si s’haguera trobat una balladora de flamenc. Ja no hi ha ningú que em conte les coses com ho feies tu. M’encantí mirant-la. D’on seria? La vida no està malament, tan sols és lo millor que pots fer. Em vaig esborronar.

Al final de la segona cançó, jo només sóc un covard, però tinc roig a la sang, algú esternudà. Va ser un esternut fort. Tota l’audiència, també jo i la nòrdica, se sobresaltà i es girà cap a uns ulls verds, grans i brillants, uns ulls a uns centímetres de la boca que acabava d’esternudar i que començava a taral·lejar Ella plou. Empar. L’Empar a cinc metres. La guiri somrigué i va seguir com si res.

Ella plou, ella plou, ella plou. L’Empar plorant, plorant per tot. Sempre. Plorant per telèfon, plorant per Skype, plorant per correu. Plorant. No vingues, no cal, no queda tant, en estiu ja torne. Ella plou, ella plou, ella plou. Plorant a l’aeroport, a la residència, plorant al parc de Vigeland, plorant mentre dinàvem al Deli de Luca. Ella plou, ella plou, ella plou. Empar negant. No hi ha ningú més. Negant tres vegades al dia, cada vuit hores. No hi ha cap altra. No m’entens, no és això. No m’entens. I després alça el vol. La cançó acabà i la gent va aplaudir.

El somni s’ha acabat. La noruega seguia amb el seu reportatge fotogràfic. Jo vaig emprendre el camí cap a l’Empar, vorejant l’audiència, però em parí en sec a la meitat del recorregut. Ella, que havia obert els ulls com a plats, ella, que havia inflat el pit, es quedà desconcertada, però no quieta. Isqué a buscar-me. Totes les misèries que no has pogut explicar estan acompanyant-te amb el cap ben alt.

Vestia uns pantalons verds. Verds? Des de quan li agradava el verd? Estava pàl·lida —cortesia escandinava— i portava els llavis pintats de roig. Roig? El somriure era el mateix, el seu, i el rímel no podia amagar la mirada més verda que ningú m’ha regalat mai, un arpó que em va atreure a mig metre d’ella. Quina sort que el futur es pot canviar.

—Hola —murmurà.

Esta nit he eixit al carrer i he vist com em miraves…

—Hola —li vaig respondre.

Com demanant-me perdó per les voreres i les cases.

—Quina casualitat! —exclamà.

No li tremolava la veu i aconseguia mantenir la mirada, tot i que no deixava de fer ballar una androna solta que havia quedat just sota el seu peu dret. M’agarrà el paquet de tabac de la butxaca dels pantalons i s’encengué una cigarreta.

—Et feia a…

No vaig aconseguir acabar la frase.

—Ah, no, ja no. Estava passejant amb la Kristine i… —murmurà mentre assenyalava l’estrangera de la rèflex.

Fumava lent. I ara ja no és com abans quan m’abraçaves i m’engronsaves (…) Vull tornar a fer-te l’amor amb sandàlies i sense tacons. Havia tacat el filtre

—T’entén, la Kristine? —li preguntí.

—No parla castellà —em respongué picant-li l’ullet.

—T’entén? —vaig insistir.— No hi havia ningú més, no?

—Ella? És una amiga, se’n va diumenge.

De colp i repent, unes sirenes aparegueren pel carrer de les Corts i la gent i el grup escamparen el poll. Solament quedà Senior cantant a cappella. Tens el cor de formigó, he plorat fins que s’ha fet de dia. Empar i jo havíem corregut cap a un cantó de la plaça, però la Kristine no deixà de disparar el flaix fins que se li acostà un dels policies, el mateix que va fer callar a Landete quan alçà la porra.

—Per què no te’n véns amb nosaltres? —em va suggerir.  

Em va fer un petó en la galta, es guardà el paquet de tabac en la seua bossa i agarrà de bracet la Kristine, que volia mostrar-nos les seues captures. Ni tan sols me la presentà abans de desaparéixer cap a Serrans.

Allà ens quedàrem plantats Senior, sense micro i amb una multa, i jo, sense tabac. Avancí cap a Serrans amb el mòbil a la mà, però vaig fer mitja volta i comencí a córrer cap a la plaça de la Reina. Si no m’afanyava, perdria l’últim tren.