Hemorroide

Aquesta és la història d’un home que tenia una hemorroide. No tenia moltes hemorroides. Només en tenia una. Aquesta hemorroide va començar sent petita i molesta, però molt aviat es va tornar mitjana i irritant, i al cap de menys d’un parell de mesos ja s’havia tornat grossa i molt dolorosa. L’home va continuar fent la vida de sempre: treballava moltes hores al dia, intentava esbargir-se els caps de setmana i follava quan podia. Però aquesta hemorroide, que estava arrapada a una vena, li recordava constantment, durant totes les reunions llargues o cada vegada que anava de ventre, que viure és patir, que viure és suar, que viure és un mal de merda que no pots oblidar. I per això, abans de cada decisió important, l’home escoltava l’hemorroide de la mateixa manera que n’hi ha que escolten la consciència. I l’hemorroide, com totes les hemorroides, li donava consells de merda. Consells sobre qui havia d’acomiadar, consells sobre com havia de picar més amunt, consells sobre com provocar una baralla i sobre les persones amb qui havia de conspirar. I funcionava. Passaven els dies i l’èxit de l’home no feia sinó augmentar. Els beneficis de l’empresa que dirigia no paraven de créixer, com l’hemorroide. Fins al punt que l’hemorroide va arribar a ser més gran que l’home. Però ni tan sols llavors no es va aturar. Fins que l’hemorroide es va acabar convertint en la presidenta del consell d’administració. I a vegades, quan l’hemorroide ocupava el seu seient a la sala de juntes, trobava que l’home que tenia a sota era una mica irritant.

            Aquesta és la història d’una hemorroide que tenia un home. L’hemorroide va continuar fent la vida de sempre: treballava moltes hores al dia, intentava esbargir-se els caps de setmana i follava quan podia. Però aquest home, que estava arrapat a una vena, li recordava constantment, durant totes les reunions llargues o cada vegada que anava de ventre, que viure és anhelar, que viure és cremar, que viure és cagar-la i esperar que el destí es capgiri. I l’hemorroide escoltava l’home de la mateixa manera que n’hi ha que s’escolten el rum-rum de l’estómac quan té gana: amb passivitat però amb acceptació. I gràcies a aquest home, l’hemorroide va provar de creure que podia viure i deixar viure, que podia aprendre a perdonar. Que podia vèncer l’impuls de menystenir els altres. I fins i tot quan insultava, no esmentava la mare de les persones afectades. I així, gràcies a l’irritant homenet que tenia a sota, tothom va acabar valorant l’hemorroide: les hemorroides, les persones i, per descomptat, els satisfets accionistes que l’empresa tenia arreu del món.

Publicat dins Etgar Keret, De sobte truquen a la porta. Traducció d’Albert Torrescasana. Edicions Proa, Barcelona, 2013.