Ferran Sáez: “En lloc de dir «háblame en castellano» diuen «seamos cosmopolitas»”

A tocar de la parada de Fontana, Ferran Sáez obre la porta del seu pis i ens guia per la seva col·lecció d’instruments antics. Tot i que hi ha llaüts i violes de gamba sensacionals, el que més em crida l’atenció són els Shakuhachis, una flauta pentatònica japonesa. Però Sáez no és conegut per la seva melomania, que resumeix, lacònic, “és la meva vida”, sinó pel seu rol d’intel·lectual públic a Catalunya, un dels assagistes i columnistes més llegits del país i durant més anys. Hem quedat amb ell per parlar de la novel·la: Els morts riallers (Amsterdam) un text que havia escrit l’any 95 i havia guardat al calaix, en un format de Word il·legible pels ordinadors actuals. Resulta que l’ha acabat podent recuperar, i amb una mica d’edició, acaba de publicar un retrat de la Transició que la descriu com una gran impostura a partir de la figura dels editors de biografies per encàrrec, gent que van reescriure la vida i obra dels guanyadors de la postguerra i dels seus fills. El llibre ressona amb les flaires de segona Transició del moment present, de manera que parlem de com els fills dels falangistes van aconseguir fer-se passar per marxistes-leninistes, però també de la taula de diàleg, el futur del Procés i del magma filosòfic de la postmodernitat tardana.

Ferran Sàez i Agustí Colomines presenten Els morts riallers a La Setmana aquest dissabte 11 de setembre a les 11:40h en l’escenari 2 del Moll de la Fusta.

El llibre retrata “la improbable existència de franquistes i antifranquistes alhora”. Concretament, com una operació de blanquejament històric acaba emparant aquests personatges fins al punt que fa la sensació que riuen de nosaltres des de la tomba.

Aquests personatges podrien riure de nosaltres molt clarament. D’alguna manera han acabat a l’abocador de la història. El que passa, és que no és el mateix ser a l’abocador de la història tenint de part teva a la Guardia Civil, que no tenir-la. Encara que finalment s’ha pogut veure que moltes d’aquestes persones van cometre una gran impostura, a l’abocador de la història s’hi pot acabar molt ben cuidat, com una persona que pot acabar acusant els altres de buscar morts a les cunetes. Han aconseguit acabar retraient als altres que els facin retrets.

Escrius que guanyar la guerra no és el mateix que guanyar la postguerra. No retrates aquests guanyadors com espavilats que simplement van tenir sort, sinó com individus que sabien el que feien, delators i xantatgistes sense escrúpols amb molt de cinisme i intel·ligència estratègica.

A 400 metres d’aquí hi ha l’enorme mansió del Julio Muñoz Ramonet. Un cas paradigmàtic d’aquest tipus de gent. Una persona llesta. Una persona que estava amb el règim. Una persona violenta. És important ser violent, perquè, si no, te la foten. És el perfil de persona que es va acabar guanyant la partida amb tota la impunitat del món. Ara bé, la novel·la insisteix en una altra cosa: resulta que els fills d’aquesta gent es van fer marxistes-leninistes. 

Quan en Plàcid, el personatge paradigmàtic d’aquest perfil que descrius, veu les fotografies del maig del 68 que espanten a les elits espanyoles, de seguida diu que no cal que preocupar-se i esclata a riure perquè els que es revolten són “els nostres”.

Per entendre per què a França els van deixar arrencar quatre llambordes de terra, crec que s’ha de buscar una explicació relacionada amb la mala consciència. Els pares d’aquests nois de la Sorbona, que eren tots de casa bona, eren els que havien deportat als pares de Daniel Cohn-Bendit, que era jueu. Els duien al camp d’internament de Drancy, als afores de París, i tothom sabia que d’allà acabaven a Auschwitz. Era molt difícil que, després, aquesta mateixa gent que van callar quan van venir a endur-se al senyor Levi o al senyor Cohen, ara gosessin esmenar-li la plana al senyor Cohn-Bendit. Però el cert és que la gent que va protagonitzar el maig del 68 no era el proletariat francès de la Renault, sinó els fills dels mateixos que no havien dit res de res.

L’altre personatge important de la novel·la és en Dandi, fill de “mort rialler”, que té fotos juvenils amb el braç alçat, i poquíssims anys després té altres fotos amb el puny enlaire. Evidentment, acaba sent diputat progre respectat, columnista il·lustrat dels diaris de l’esquerra espanyola. A mi, des de la generació següent, m’ha sobtat el grau de cinisme i autoconsciència que descrius en les persones que van fer aquest canvi de camisa. Jo pensava que havia estat una cosa més banal, inercial, i que realment s’ho creien. De debò van ser capaços de veure els guanys d’apuntar-se al carro ideològic i van executar la giragonsa sabent perfectament que era una farsa?

És exactament així. A Barcelona, per exemple, això ho va fer tota la generació de Boccaccio. De pe a pa. No esmentaré cap nom, perquè no es tracta de focalitzar en una persona. Però, si tu fas una llista de noms que freqüentaven el Boccaccio, surten tots, de la a fins a la zeta. Jo no vull dir en cap cas que el seu pecat sigui ser fills de gent molt significada amb el franquisme: tu no heretes la responsabilitat del que va ser el teu pare. Però parlo d’un canvi actitud que va venir més tard i va ser plenament conscient: gent que repeteix exactament el mateix falangisme dels seus pares, però que, en comptes de dir “háblame en castellano, cabrón” diu “seamos cosmopolitas”. Que no fa tan lleig, però que és exactament el mateix. 

Del que s’està discutint en últim terme és de la legitimitat o la no legitimitat del règim del 78

Els nets han seguit el fil d’aquest cinisme, o, un cop la generació intermèdia s’ha apoderat de la història, els que ara pugen creuen de veritat en la justificació ideològica?

Crec que aquesta perspectiva s’ha perdut. Per això es pot dir que, en cert sentit, la maniobra de reescriptura del passat ha tingut un èxit rotund. És molt difícil rebobinar fins als teus orígens i que tot plegat sigui coherent. Però, després de totes aquestes pujades i baixades, al final tots s’acaben trobant a Casa Tejada, al Turó Park, mengen les mateixes croquetes que menjaven els sues avis i tot acaba bé per ells.

Filosòficament, hi ha alguna cosa en l’essència del 68 que faciliti aquest procés?

D’una banda hi ha una mena de gasòfia indigerible de psicoanàlisi, marxisme, hegelianisme, etc. I, de l’altra, hi ha el paradigma de l’espontaneïtat emocional. A mi em van educar perquè no plorés en públic, que fer-ho era una manera de molestar a la gent. I a altres els van educar dient que havien de plorar molt, perquè així s’expandien. Aquestes dues coses fan que el 68 acabi sent una rebel·lia sense gaire contingut, però que els seus efectes posteriors hagin estat immensos. Una cosa és veure amb perspectiva que tot era molt inconsistent filosòficament, i l’altra és l’efecte que va tenir. En va tenir tant que aquesta manera d’entendre el món és la que tenim ara mateix, la que preval.

És inevitable llegir el teu llibre al costat d’El fill del xofer, el best-seller de Jordi Amat. No faries no-ficció, si l’escriguessis ara?

Rotundament sí. Sóc un gran fan d’Emmanuel Carrère i, si el llibre l’hagués escrit ara i no entre el 92 i el 95, ara faria carrèrisme. Hi ha coses de la meva família, que són els perdedors del meu llibre, que hauria pogut aprofitar. Abans de l’entrevista he parlat per telèfon amb la meva mare, que va estar a l’exili. Parlem d’exili, de presó i de persones que van morir. Hauria estat bastant senzill per mi  incloure-ho dins d’una no-ficció, però en aquell moment ni em va passar pel cap.

Al marge de la cosa literària: sempre hi ha hagut ha una incompatibilitat entre la tesi d’Amat i la teva sobre la Transició, i sembla que ara es reprodueix la vostra discrepància en articles i assajos, però en el terreny de la novel·la.

En Jordi és un bon amic, però ell defensa aquesta tesi que podríem anomenar “la tesi de La Vanguardia”. Del que s’està discutint en últim terme és de la legitimitat o la no legitimitat del règim del 78. Si agafes el referent de Quintà i el pare de Quintà, et surt una cosa perfectament coherent. I si agafes un altre referent, et surt una altra cosa. Per exemple, aquí a casa tinc un cartell sobre els fets d’octubre del 34. Els anuncia un lloc que està al costat de casa meva: el Cine Bosque. Només que l’any 34 no es deia Bosque, sinó que es deia “Teatre del bosc”, i tot ho anunciava en català. Quan intentem entendre el que ha passat a Catalunya, tu et pots creure que ha passat alguna cosa amb la llengua, o que no ha passat res. Al final de tot, acabem en una discussió sobre si el moment en què ens trobem ara mateix, derivat constitucionalment del règim del 78, és una cosa legítima o no.

Una cosa és criticar la taula, l’altra és impugnar-la

Si t’he llegit bé tu dius que la Transició no és legítima i que el problema té a veure amb la història i la memòria. Una frase que tinc apuntada: “donar alegries als morts no és ben bé un negoci, sinó una obscura transgressió que compromet el futur a través del passat”.

Per mi es tracta, bàsicament, d’una qüestió de reconeixement. No és una cosa legal, sinó si hi ha hagut un esforç real per mirar-nos las ulls i reconèixer-nos. Això no és fàcil per cap dels dos bàndols. Aquí ningú va mamar-se el ditet ni era cap sant. La qüestió és si hagués passat alguna cosa en aquesta direcció quan tocava, no ara, que ja no toca. Per exemple, tot el tema del Valle de los Caídos. Si aquest esforç de reconeixement s’hagués produït, hi hauria gent que percebria España d’una altra manera. Es veu molt clarament en els símbols: si la bandera espanyola, en comptes de seguir igual i canviar simplement l’escut, hagués començat de nou, potser molta gent hauria pensat que tenia un lloc aquí. Si s’hagués fet un esforç per consensuar un himne, hi hauria get que podria sentir-se representada. Però avui, a 2021, ja és una mica tard.

El procés independentista s’ha definit a ell mateix molts cops com una esmena al règim del 78. On queda aquesta esmena en el punt que ens trobem ara?

M’agradaria pensar, i faig servir expressament aquesta paràfrasi, que hi ha una part d’autenticitat en l’actitud de Pedro Sánchez. I m’agradaria pensar que aquí no ens fotrem un tret al peu i adoptarem una actitud autista, de no voler saber res d’això. Ara ens trobem en un moment complicat, on hi ha la possibilitat de fer política. En el cas que les dues parts tinguin una actitud de no baixar del burro, tot haurà estat un error. Cada part té uns hooligans, els que criden més, però crec que hi ha molta gent, més enllà dels empresaris, que estan interessats en què això, com a mínim, tingui una sortida honorable. I una sortida honorable només ho pot ser de la mà de les dues parts.

Es podria fer una analogia entre la manera d’adoptar la ideologia progre dels franquistes que retrates al llibre, i com molts polítics autonomistes han fet alguna cosa semblant amb el discurs independentista?

És clar que molts han fet això que dius. Forma part de la naturalesa humana. El que no es pot fer és demanar heroisme i harakiris. Això no passarà. Qualsevol situació genera una mena de normes no escrites i persones que viuen en el si d’aquestes normes que no volen que res canviï. Hi ha molta gent que estaria molt feliç si el Procés durés eternament, catalans i espanyols. L’estira-i-arronsa genera un dinàmica que els permet esplaiar-se sense fer gran cosa. La pulsió cap a la comoditat existeix i, com sempre, acabarà prevalent. Dit això, també penso que no pensem prou en el caràcter atzarós de tot plegat. Poden passar coses imprevisibles que poden fer que tot vagi d’un costat cap a l’altre. Per exemple: no hauria estat el mateix el Procés en el cas que haguessin hagut morts, que, gràcies a Deu, no n’hi va haver. I no havien de ser morts causats per la policia, podria ser que algú hagués caigut accidentalment durant una manifestació i s’hagués trencat el coll. Aquest tipus d’atzars poden fer canviar molt les coses.

Sempre has defensat el pragmatisme, però no és el teu llibre, precisament, una apologia de l’irredemptisme de la història i la memòria? El llibre es pot llegir com un al·legat contra la comoditat, com si el principal error dels nostres pares hagi estat acceptar una reconciliació plena de mentides.

No es tracta de tenir una postura acomodatícia. Es tracta de no rebutjar el fet de fer política, que vol dir, bàsicament, embrutar-se les mans. Seure en una taula i fer determinades concessions mútues que per als purs semblaran una capitulació. Els resultats potser acaben bé o potser no. El més estrany és que, si no acaben bé, s’hauran cremat determinats personatges que s’haurien pogut estalviar tot això a còpia de retòrica. 

Les masses han tornat pel router i han sortit per les xarxes socials

Pots fer d’oracle?

Pot haver-hi una confluència entre els sectors contraris a fer política que tingui un paper molt erosiu. Si això es limita a que els hooligans d’un i altre costat vagin dient coses, no serà un problema greu. Però si es fa un programa basat en la idea que no té sentit fer això, no té sentit seure en una taula, aleshores sí que ja podem plegar. Una cosa és criticar la taula, l’altra és impugnar-la com a sistema d’acostament. No em refereixo a cap taula concreta, sinó al diàleg entre persones que no estan d’acord en coses, a què passaria si el diàleg en ell mateix s’acaba considerant inútil i contraproduent per les dues parts.

Tu has estudiat molt la postmodernitat i la política en temps digitals. Com creus que afecten aquests canvis filosòfics i tecnològics al futur polític de Catalunya?

La gran evolució és el retorn de les masses. Les masses han tornat pel router i han sortit per les xarxes socials. Fa uns anys miraves el carrer i, de tant en tant, hi havia algú menjant un gelat, però les masses no hi eren pas. Aquest és el fenomen més disruptiu en relació a l’atonia política que preveia el primer pensament postmodern, una atonia que s’incardinava amb això que hem anomenat “neoliberalisme”, la idea que només hi ha individus. Però les masses han tornat, cosa que fa que es reprodueixin mecanismes dels anys trenta. I no estic dient en absolut que això vulgui dir que tornaran a passar les mateixes coses que als trenta. Simplement, una cosa que ja no hi era ha tornat. Quan es diu “les xarxes diuen”, “les xarxes” és un subjecte delirant. Les xarxes no diuen res. Però es fa una mena de suma del que diu Twitter igual que abans es feia una mena de suma del que deia “el carrer”, i resulta que “el carrer vol” o “les xarxes volen”. Això és el que ho està canviant tot, i també en relació als temes catalans. El Procés comença el 2010 perquè es fa pública una sentència contra l’Estatut i es produeix una manifestació contrària. No comença amb un manifest, un article, o les declaracions d’uns polítics, sinó amb un acte de masses.

També has escrit molt per criticar el populisme, però podria ser que una forma de populisme nova acabi desplaçant del tot la democràcia liberal. Segueixes creient que el model clàssic de democràcia és el millor, o cal alguna transformació radical?

Hi ha un populisme que no és tolerable, que és un llenguatge radicalment manipulador. Però després hi ha aquest altre populisme que dius, el d’Ernesto Laclau, o el de Podem, que és el retorn del poble. Ells defensen el retorn del poble, i jo en dic massa i, encara que crec que no són el mateix, a vegades això pot acabar sent un debat nominalista, sobre si és més o menys respectuós referir-te al mateix fenomen amb un terme o un altre. Ara bé, en aquest debat, jo crec en la democràcia liberal, malgrat les infinites disfuncions de la democràcia liberal. Si es tracta de triar un referent, em sembla més raonable la democràcia liberal clàssica que no pas una altra cosa, encara que reconec que l’alternativa té unes virtuts òbvies. Al final, trio el que trio quan sospeso els riscs de les dues coses.