Fantasmes de paper

La Sina és una noia contemporània que vesteix antiquada, segons les modes dels anys quaranta i cinquanta: “modestes faldilles de llana o tweed just per sota genoll, de colors clàssics […], càrdigans de llana de merí o caixmir, camises blanques, leotards gruixuts i, als peus, mocassins”. Una mica com Joan Fontaine a Rebeca, sense comptar-hi els leotards, que són més de noia existencialista i torturada dels anys 50. Totes aquestes peces de roba són encomanades pel pare de la Sina, el llibreter Joan Vergés, a un sastre.  Aquesta petita família sense mare –absent, tot i que no del tot- és la protagonista de la primera novel·la de Carlota Benet, Veus de paper (Columna).

Pare i filla viuen aïllats, immersos en un ambient culte, llibresc, abocats a la lectura, al conreu de l’esperit, la sensibilitat i l’exquisidesa –en el pitjor sentit de la paraula-: un món resclosit, enxubat (i no anxovat, precisament), irrespirable, amb una aparença estable i feliç, però a recer del món real, sempre conflictiu, incòmode i angoixant. Com la Sina en prendrà distància i se n’alliberarà, arran d’un fet inesperat, és la trajectòria vital que narra la novel·la amb bon pols.

La protagonista de Veus de paper té una particularitat: en els temps en què viu enclaustrada en el seu món culte, en els moments més impensats se li apareixen personatges literaris

Aquesta tensió entre món culte, aïllat, noucentista, i el món real em recorda una molt bona novel·la de Montserrat Roig, La veu melodiosa, en què narra com l’Espardenya, un noi lleig i estaquirot que ha sigut educat pel seu avi en els mes estrictes cànons noucentistes, aïllat en un principal del passeig de Gràcia, s’encara a l’amistat i l’amor durant els anys universitaris, no sense amargors i menyspreus. Crec que Veus de paper n’és una mica deutora. També ens remet a l’Adrià Ardèvol, el personatge central de Jo confesso de Jaume Cabré, educat en un immens pis de l’Eixample benestant i antiquat, sota els criteris implacables del seu avi i dominat pels mateixos cànons que comentava.

La Sina de Veus de paper té una particularitat: en els temps en què viu enclaustrada en aquest món culte, en els moments més impensats se li apareixen personatges literaris (a la manera de Humphrey Bogart a Somnis d’un seductor), sempre femenins, i li donen consells vitals, sovint al voltant de l’amor: la Natàlia d’El temps de les cireres (tornem-hi, amb Montserrat Roig), Teresa Valldaura de Mirall trencat, la Wendy de Peter Pan, la marquesa de Meurteuil de Les amistats perilloses, etc. En un excel·lent exercici de ventrilòquia, Benet les fa parlar segons l’estil de cadascuna i encarnen la saviesa que acompanya la vida força solitària i distant de la Sina. Llegint Veus de paper, el lector no pot deixar de preguntar-se quin personatge de ficció li agradaria que li donés consells. Potser Falstaff.

A la primera meitat de la novel·la, tot aquest món culte, dominat pel llibreter Joan Vergés i la seva llibreria La Lectora, on la Sina treballa a hores, arriba a embafar una mica. Tampoc la universitat, centrada en una facultat de filologia, en surt gaire galdosa. Però la novel·la conté un revulsiu: la Sina accedeix a una veritat desconeguda –i no faré cap espòiler- que li capgira la vida. Llavors la literatura se li difumina una mica. Per sort (la valoració és meva, tot i que sospito que l’autora hi estaria d’acord).

Carlota Benet, filla del dramaturg Josep Maria Benet i Jornet, ha escrit una primera novel·la, amb molt bons resultats. Totes les obres literàries contenen trets autobiogràfics –les que ho declaren obertament i les que no-, però just allò que els aporta valor és l’elaboració literària que se’n fa i com l’autor esbossa algunes idees, matisos, impressions sobre la vida, la dels personatges i alhora la pròpia i la dels lectors, com és en el cas de Veus de paper. Escriure és una mena de teràpia –i crec que Benet i Jornet s’hi avindria-. L’única teràpia que proporciona plaer, alegria, curiositat i saviesa, en el millor dels casos, a una colla de lectors. I en el seu debut literari, Carlota Benet se’n surt amb escreix.